L'ombra sobre la calçotada

Tot anava bé, el dia era radiant, cap cotxe no s'havia perdut pel tortuós camí que portava a aquella calçotada. Era la setena calçotada de la temporada, per tant podia dir que en aquella època jo gaudia d'un èxit social important. La cervesa i el vermut havien començat a córrer, i els acudits i les cançons acompanyaven els aperitius salats. Un company i jo vam arreplegar llenya de diferents mides i amb uns diaris vells vam encendre foc. Estàvem distrets en aquesta tasca quan sense esperar-ho un so inesperat ens va glaçar la sang. Tots els gossos que hi havia es van posar a bordar com a bojos, no sabíem que havia passat, ni si un desconegut se'ns havia acostat. Vam deduir que havia estat l'olor dels calçots que els havia enardit d'aquella manera, i quan es van començar a tallar les cabelleres i les cues dels calçots amb ganivets, els gossos van udolar i grunyir tant que se'ls va haver de lligar a un arbre perquè temíem que no mosseguessin als cuiners.

Aquest mal presagi no ens va fer canviar el pla previst, dissortadament. No ens havíem desplaçat fins a Nova Anglaterra per deixar una calçotada a mitges. Vam cremar a la flama tots els manats de calçots i en taules muntades sobre cavallets vam endrapar aquest tipus de ceba sucada amb salsa. Just quan estàvem obrint el darrer paquet uns núvols negres van tapar el sol, en qüestió de minuts el cel sencer es va enfosquir. El que havia estat un dia radiant ara era un llòbrec malestar a la intempèrie. L'amfitrió ens va convidar a entrar dintre el castell, ens va dir que sota les porxades del pati podríem coure la carn i estar a resguard del mal oratge. Just quan traspassàvem el fossat i entràvem per la portalada les primeres gotes s'escapaven del cel. Quan vam estar dins, el pont llevadís es va aixecar. Jo anava el darrer perquè m'havia entretingut observant uns obscens relleus que hi havia a l'inici de les voltes. Uns relleus que representaven figures humanes i vegetals en lluita.

Les graelles estaven col·locades sobre brases fumejants, però no hi havia cap llangonissa, ni costella, ni xistorra al damunt. Jo em vaig quedar enganxat a la paret del passadís d'entrada al pati. Unes roques desiguals em protegien, però em permetien veure el desassossec dels meus companys. El que ve a continuació encara em trastorna i em produeix fàstic. Els que semblaven unes columnes blanques recolzades a les parets del pati van començar a moure's lentament. De la part superior d'aquests troncs blanquinosos van sortir-ne uns grans tentacles filamentosos, les columnes caminaven sobre dotzenes de potes verdoses de forma rectangular.

Vaig córrer, vaig esmunyir-me per la portalada i vaig saltar al fossat. Tot em feia mal, però vaig córrer sense mirar enrere. No vaig girar-me tot i els crits esgarrifosos, no vaig girar-me quan el fum i l'olor de greix cremat em va entrar pels narius. No em giro, ara no em giro quan fan el recompte al Pere Mata, ni menjo res del menjador que s'assembli a una ceba o a una llonza de carn. Vigileu el que us mengeu, perquè potser us està vigilant.

Reusenquisme i Pau Figueras, escultor

Perdoneu que tiri aigua al vi, no m'agrada ser aixafaguitarres. Sé que és bonic i agradable és dir les virtuts de la teva ciutat i no escoltar-ne les misèries. Però encara que te l'estimis apassionadament, també n'has de saber veure els defectes, així n'ets conscient per on va coixa, i no t'estranyes ni et frustres el dia que cau.



Us explico una petita història: Pau Figueras era un escultor de Reus de principis del segle XX. Va estudiar Belles arts a Barcelona i va adquirir un cert renom. Va poder guanyar-se la vida fent d’escultor i rebre diversos encàrrecs de l’estranger. Per algun motiu que desconec no es va quedar a Barcelona, ni tampoc va marxar a l’estranger, sinó que va quedar-se a la ciutat de sa mare fins al dia de la seva mort i va deixar-ne obres tan notables com els fanals de la plaça del Prim i del Mercadal.

Pau Figueras també té el mèrit que el seu taller va ser el lloc on van fer els primers passos altres artistes plàstics de la talla de Joan Rebull, Modest Gené, Ceferí Olivé o Ramon Ferran. Malgrat tot això, a Reus era conegut com a: «El nan de la Raval» perquè patia nanisme i tenia el taller a la Raval de Reboster...

Quan sento a algú parlant hiperbòlicament del reusenquisme, a vegades em ve al cap el Pau Figueras i el magnífic tractament que li van donar els seus conciutadans. 

Festa

La festa ens assenyala l’excepcionalitat del moment. A vegades la festa ens assenyala el començament o el final d’un període. O no, a vegades cal fer festa per ajudar a passar els dies.

Va haver-hi la festa oficial d’inauguració de la Capital de la Cultura Catalana, però em quedo amb la festa que van portar els pallassos de Rhümia al Teatre Bartrina uns dies abans. És insòlit veure el Teatre Bartina ple en els temps que corren, però el bon regust de boca que va deixar l’anterior espectacle, Rhum, va fer que aquestes boques satisfetes expliquessin a orelles receptives que el millor espectacle de pallassos de 2014 havia tingut una seqüela, i aquesta havia estat designada com el millor espectacle de circ de 2016. Aquest és un espectacle calculadament esbojarrat, amb actors de primeríssima línia, com un pletòric Jordi Martínez. La companyia «Rhum i cia» va néixer com a homenatge al desaparegut pallasso Monti, i no només ha aconseguit fer recordar el seu nom, sinó que fa perviure el seu clown: un pallasso que riu per fora i que per dins no plora, sinó que té un punt de mala baba molt català. Rhümia és una festa sense motiu, per a riure a cor que vols, perquè paga la pena aprofitar els bons moments.

I passem d’una festa perquè sí, a una festa de comiat. Això és tot és l’espectacle que tanca la Sala Trono de Tarragona. Aquesta imprescindible i necessària sala ha de plegar per motius tècnics i de seguretat. Mentre no troben una nova ubicació, per a fer les seves contemporànies programacions, celebren la festa

Les germanes Sala i Trono, interpretades per Oriol Grau i Pau Ferran, es barallen, recorden vells moments i somnien amb optimisme un nou espai escènic. Finalment conviden al públic a participar a la festa. Un espectacle fet a mida, amb alts i baixos, però sincer i emotiu, que segur que prorrogarà llargament, perquè és bo, i perquè ara a tots ens agafen les presses i la mala consciència de no haver anat prou a aquesta sala valenta. Doncs fins aviat!