Festa

La festa ens assenyala l’excepcionalitat del moment. A vegades la festa ens assenyala el començament o el final d’un període. O no, a vegades cal fer festa per ajudar a passar els dies.

Va haver-hi la festa oficial d’inauguració de la Capital de la Cultura Catalana, però em quedo amb la festa que van portar els pallassos de Rhümia al Teatre Bartrina uns dies abans. És insòlit veure el Teatre Bartina ple en els temps que corren, però el bon regust de boca que va deixar l’anterior espectacle, Rhum, va fer que aquestes boques satisfetes expliquessin a orelles receptives que el millor espectacle de pallassos de 2014 havia tingut una seqüela, i aquesta havia estat designada com el millor espectacle de circ de 2016. Aquest és un espectacle calculadament esbojarrat, amb actors de primeríssima línia, com un pletòric Jordi Martínez. La companyia «Rhum i cia» va néixer com a homenatge al desaparegut pallasso Monti, i no només ha aconseguit fer recordar el seu nom, sinó que fa perviure el seu clown: un pallasso que riu per fora i que per dins no plora, sinó que té un punt de mala baba molt català. Rhümia és una festa sense motiu, per a riure a cor que vols, perquè paga la pena aprofitar els bons moments.

I passem d’una festa perquè sí, a una festa de comiat. Això és tot és l’espectacle que tanca la Sala Trono de Tarragona. Aquesta imprescindible i necessària sala ha de plegar per motius tècnics i de seguretat. Mentre no troben una nova ubicació, per a fer les seves contemporànies programacions, celebren la festa

Les germanes Sala i Trono, interpretades per Oriol Grau i Pau Ferran, es barallen, recorden vells moments i somnien amb optimisme un nou espai escènic. Finalment conviden al públic a participar a la festa. Un espectacle fet a mida, amb alts i baixos, però sincer i emotiu, que segur que prorrogarà llargament, perquè és bo, i perquè ara a tots ens agafen les presses i la mala consciència de no haver anat prou a aquesta sala valenta. Doncs fins aviat!