Cal Massó, antic centre d’art, va
tornar a obrir les portes al teatre. L’espai és magnífic, però un espai d’art
no està concebut ni executat com per ser un espai escènic. Cal Massó té una
acústica dolenta, no està ben aïllat, se sent massa el brogit del bar, i la
il·luminació està pensada per a il·luminar objectes inanimats i no persones en
moviment. Malgrat tot això, Cal Massó és un espai on sembla bastant clar que
s’hi ha de fer teatre i s’hi han de salvar els problemes, sobretot ara que
tanca la Sala Trono ,
i el Camp es queda sense el seu espai off
de teatre. La capitalitat no és saber entomar els reptes, i omplir els
buits?
Amb aquesta idea s’hi va
representar El furt un vespre plujós.
Aquest furt és un monòleg d’uns vint
minuts de durada escrit per Elena Serra, dirigit per Aleix Fauró i representat
per Georgina Llauradó. Precisament la Georgina és membre de la companyia Les
Artistes
El furt és la meitat d’un diàleg. Són les respostes d’un
interrogatori d’una dona acusada d’agressió física. Arran d’un furt, aquesta
dona, aquesta dona normal, amb una “feina estàndard” com diu el text, aquesta
mosqueta morta té la reacció brutal de trencar-li les dents a una altra
persona, aquesta és la faula de la
peça. El monòleg vol retratar la manca de sensibilitat de la
justícia cap a les persones, i com aquestes han d’agafar-se-la pel seu compte
per poder estar en pau amb elles mateixes, malgrat que llavors, deixin de ser
víctimes i es converteixin en botxins.
Sense espai físic entre actriu i
públic, o sigui, sense cap artifici que li faci de salvavides, la Georgina Llauradó
tira de talent per a defensar el text i resoldre la representació
satisfactòriament. L’actriu busca i troba matisos, amb talent, com ja he dit,
però també amb feina, perquè el teatre, com tantes coses a la vida, es tiren
endavant amb hores de feina que no saps si sortirà.
Publicat al NW el març de 2017
Publicat al NW el març de 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada