El Ball de Marcos Vicente (II: participació i inclusió)

El ball de Marcos Vicente aquesta setmana ha començat la campanya de micromecenatge a la plataforma Totsuma. Aquesta campanya pretén aconseguir el finançament suficient per tal de poder pagar les despeses inicials del ball, que serien part de la roba del ball, les espases dels balladors i les classes extrascolars de teatre.

Però amb la campanya de micromecenatge no només es volen diners, sinó que forma part d'una concepció en la qual és tan important saber on vols arribar, sinó també la manera com arribar-hi. Que part del finançament sorgeixi de la participació respon a la voluntat que el ball sigui un projecte compartit entre moltes persones i famílies. No només el finançament serà col·lectiu, sinó que part de la confecció del vestuari ha estat fet per famílies de l'escola. D'aquesta manera s'ha creat una activitat intergeneracional relacionada amb l'escola que ha engegat dinàmiques d'autèntica comunitat d'aprenentatge: l'escola com a punt de referència de les famílies.

El ball de Marcos Vicente cada any tindrà nous balladors i músics, els balladors que els toqui per curs. Pot semblar que això restringeixi la participació al ball, tot el contrari: cada any serà tret al carrer per els alumnes d'unes escoles ben allunyades del centre de la ciutat. Per tant el ball inclourà famílies i famílies que potser no s'havien plantejat mai participar a la Festa Major i per tant, entrarà saba nova a la dinàmica cívica de la cultura popular. No cal explicar ara totes les virtuts comunitàries de la cultura popular, esperem que un cop coneguda aquesta per famílies que participaran cada any d'aquest ball, vulguin continuar i s'interessin per qualsevol dels altres grups de Festa Major existents. 

El dia 21 de juny estrenarem el ball al Jardí de la Casa Rull. Aquell dia es materialitzarà no només la recuperació d'un ball parlat de Reus, sinóla feina de dotzenes i dotzenes de reusencs i reusenques que hauran posat el seu granet de sorra per fer aquesta obra col·lectiva.

Pretty

El dramaturg LaButte té com a tema recurrent l’obsessió de la nostra societat per l’aparença física per sobre de molts altres valors. L’obra està ambientada en un magatzem de distribució, però em sembla que l’obsessió és interclassista.

Pretty és això: una noia (Sara Espígul) escolta com la seva parella (Pau Roca) jutja despectivament la seva aparença física, i aquesta decideix trencar amb ell. El que vindrà després, els retrets, els insults, les faltes de respecte seran molt grosses, però res és tan desesperant com saber que l’altre no et desitja pel teu cos. Els altres dos personatges, l’amic d’ell (Joan Carreras) i l’amiga d’ella (Mariona Ribas) comparteixen la seva única mirada sobre el món: fer esport, anar a la pelu, no posar quilos a sobre... En un moment Joan Carreras ho resumeix molt bé, aproximadament diu que: els treballadors que ens fem un tip de fer hores, només aspirem a tenir una estona de plaer sensorial abans de tornar a treballar. A Pretty els homes volen la dona més guapa, les dones frisen perquè els homes les vegin com la dona més guapa, un paper ben galdós, auxiliar.

La directora Marilia Samper amb aquest material munta una comèdia àcida entretinguda, passadora, però insubstancial, perquè el text parla de personatges insubstancials i situacions vulgarment quotidianes. Si en féssim una lectura marxista seria l’alienació de la classe treballadora, però LaButte no vol retratar això, LaButte retrata el que som, i això ens pot indignar, avorrir o exaltar, no ens deixa indiferents. Possiblement per això Samper juga repetidament amb la interacció amb el públic. El que ens desconcerta és que Pretty no és una sàtira, no és una crítica social, és un retrat, sense conclusió ni faula, costumisme en temps de la postveritat, morralla.

La direcció i el cor d’actors aguanten l’obra. L’Espígul interpreta un personatge desballestat, a vegades massa, que provoca la hilaritat incòmoda. Joan Carreras està perfecte, com sempre.

LaButte introdueix una trampa: El personatge que interpreta Pau Roca llegeix llibres als descansos i quan acaba el torn. No ens enganyem, també serà engolit per l’obsessió de la bellesa física i és tan banal i superficial com els altres. La literatura com a passatemps, i potser és així, cendra.

Publicat a NW al maig de 2017

Classe de ioga

La Nieves va pujar al Land Rover i no va mirar endarrera cap al Cortijo, van passar per la portalada que estava oberta i amb el barrot arrepenjat al bastiment, no va mirar enrere, ni a la Casa Grande ni a la d’Arriba, la Nieves sí que va mirar una volada de garses que passava per sobre dels alzinars,

I sa mare,

Ae, que es fa tard,

i van passar per Cordovilla, el Fresno, fins a Madrid, van carregar el fato al tren, i dotzenes de quart d’hora més tard el seu pare ranquejant, la seva mare amb sa germana al coll, i ella, bruts, rebentats i  asmats van baixar a l’estació de França,

la Nieves, cinquanta anys més tard agafa el mòbil i diu a la seva filla que se’n va a fer ioga al Casal, i quan plegui passarà a recollir a la Roser, la néta gran, al CDIAP, i li farà migas, que li agraden molt, i ella es farà bledes que li porta el Josep de l’hort, ella no hi va a l’hort, la terra està massa avall i ella ja va vinclar massa l’esquena al seu moment, ara, al mas només hi va als diumenges amb la família a fer una menjada, per la qual no han de donar ni gràcies ni visques a ningú,

abans de començar la classe de ioga, la Nieves besa la medalleta de quan va fer la comunió, la va fer ja de grandeta, a la parròquia del primer barri on va viure, però la va fer, per la finestra sent cantar els pardals, i recorda que ha de comprar pinso pel periquito, quan acaba la classe llegeix que la filla li diu que arribarà un pèl tard a recollir la Roser, té una reunió en una d’aquelles endergues en les quals sa filla està posada, no les acaba d’entendre, però ja li sembla bé, sa filla és feliç aquí, una sola vegada li va demanar d’anar a veure el Cortijo, hi va insistir tant que hi van anar,

no hi han tornat mai més, a casa posa menjar al periquito, mentre menja li rasca l’entrecella, Milana Bonita, li diu.

L'arbre de maig

Arbre de maig de Folgueroles

El dejuni de l'u de maig a Reus es va recuperar la Festa de l'Arbre de Maig. No cal dir-ho que em sembla una iniciativa entusiasmant. Precisament el 30 d'abril acaba amb la Nit de Walpurgis, la nit de bruixes que precedeix a la plantada de l'Arbre de Maig, una festa comuna en molts racons d'Europa, no fora estrany que hagués estat general i que s'hagi conservat en indrets ben allunyats. També aquesta nit és la de Beltane en els països de cultura celta, tot i que la festa gira al voltants dels focs bonfires més que no pas es basi en la plantada de l'arbre. 

gravat de l'arbre de maig | POPULAR

A l'estat federal de Baviera, el Maibaum és una tradició força arrelada, en tots els casos la mecànica és molt semblant: Van a buscar l'arbre al bosc, agafen el més alt i el carreguen fins alpoble, allà li treuen l'escorça i el pinten amb els colors blau i blanc bavaresos i pot ser ricament decorat i és hissat. 

Maibaum à Erling | WIKIPEDIA

Com els bavaresos, els txecs vigilen tota la nit el Maig, o májka en aquest cas, perquè no sigui atacat i fet malbé pels joves dels pobles veïns. A Bèlgica el Meyboom té un caràcter gairebé de festa nacional, i el de Brusel·les va ser reconegut com a patrimoni de la humanitat el 2005, donat que al voltant d'aquest es generen tot un seguit de dinàmiques festives força interessants.

Meyboom | PROPAGANDA D'UNA CERVESERIA

A Suïssa, particularment al cantó de Basilea també trobem aquesta festa, i en molts d'altres indrets, fins i tot alguns entesos també ens parlen de festes semblants al Nepal.

Danse de l'arbre de mai à Liestal, 1953 | THEODOR STRÜBIN/MUSEUM.BL, LIESTAL

En molt racons d'Occitània es celebra de diverses maneres, a vegades es planta davant de la porta del batlle, d'una parella que s'ha de casar... També es planta per l'u de maig, o per Sant Joan, i com acostuma a passar, malgrat les fronteres dibuixades sobre el paper, la cultura popular entre Occitània i Catalunya és comunicant i a Catalunya també en trobem un bon nombre de casos.

Totes aquestes festes tenen molta variabilitat de formes, però trobem que tenen en comú que el Maig, l'arbre, sempre és conduit des del bosc i plantat al mig de la plaça per una colla de persones, generalment homes. A la recuperada festa del Maig d'Igualada aquest fet també s'ha fet així. Altrament, en ciutats que han volgut mecanitzar la plantada de l'arbre, com a Matadepera, l'oposició ha estat clara, havent-hi fins i tot dos maigs: un plantat amb grua, i l'altre amb força humana. Tot el procés de tallar, transportar i plantar un pi, o qualsevol arbre requereix enginy, treball en equip, coordinació i força, en definitiva, un treball cooperatiu, popular. En poblacions com Canyamars, al Maresme, on part de la població no és originaria de la vila, la celebració agafa un sentit comunitari i de trobada. 

Maibaum | WIKIPEDIA

L'arbre de Maig no és només un arbre plantat, és un arbre que camina. Shakespeare fa esment al «bosc que camina» a Macbeth, un referent que podem trobar també escampat per tot Europa, per exemple al cicle irlandès de Cú Chulainn o a la llegenda de la presa del castell de Mur. Un bosc que camina remet a la col·lectivitat, a la comunitat per sobre de l'individualisme.

La festa de l'Arbre de Maig de Reus pot créixer molt, com un arbre, i per tant un dels reptes a curt i mitjà termini potser hauria de ser el d'organitzar aquesta plantada de l'arbre.