Incendi al Fortuny

Fa cinc anys l’Incendis de Wajdi Mouawad dirigit per Oriol Broggi va commoure el Teatre Bartrina. La interpretació de la Clara Segura ens va trencar el cor en mil bocins i semblava impossible de superar aquella fita. Incendios és igual de vigent que fa cinc anys perquè és una tragèdia contemporània, amb els mateixos ingredients que els grecs van escriure fa milers d’anys, perquè ja llavors van llegir que a la sang hi portem la misèria, la ira i la desraó de la guerra.

Mario Gas va posar un trio de luxe per a interpretar les dones de la tragèdia. La Laia Marull està ben mesurada tot i l’horror que ha d’interpretar, de la Núria Espert no crec que en pugui ponderar res que ja no estigui escrit, però sobretot fa emocionar fins a la llàgrima la Carlota Olcina. Al teatre no hi ha papers massa petits, hi ha egos massa grans. L’Olcina no interpretava el paper protagonista, i tot i així va estar estel·lar en el paper de filla perduda i aixafada per la història. Els actors feien d’estaquirots però sense fer gaire nosa a la història que movien les actrius. Incendios és una història duríssima pel que explica, i per la vigència del que explica. Ben dirigida i ben interpretada t’agafa pel coll i notes com estàs clavat a la cadira i no pots ni empassar saliva. Això és el que s’espera quan es va al teatre, que aquest t’emocioni, que et faci reflexionar, que fins i tot et faci plorar públicament. I això és el que passaria amb Incendios del Mario Gas si no fos que l’espai sonor, que ha dissenyat el seu fill Orestes, trenca la narrativa i la continuïtat de l’espectacle. Si entre escena i escena fots musicota a tot drap l’espectador perd el fil, i ha de tornar a enfilar l’agulla i refer el que s’està cosint. Al teatre no hi ha papers massa petits, tothom és important, i si un d’aquests que semblen petits no funciona, i les coses es fan arbitràriament, doncs tot falla. I fa ràbia. Una autèntica llàstima.

Publicat a la NW del juny de 2017