Enric Nolla

No he aclarit si son pare era de Reus o d’Albarca, fos d’on fos, aviat va marxar a fer de taxista a Barcelona, es va casar amb una sueca i van tenir tres filles i l’Enric, que no es pot dir que fos ben bé d’enlloc, perquè de ben petit quan va esclatar la guerra, mare i criatures van marxar a Suècia per deu anys i en va tornar fet un jove alt com un Sant Pau, escalador i atleta, i a Barcelona hi va fer de manyà i de mecànic, i vivia en un galliner amb un ratolí i una aranya que diuen que havia ensinistrat.

Quan l’exèrcit espanyol el va cridar a servei els va fer botifarra i va tornar a Suècia a fer de guardabosc, llenyataire i finalment va aprendre de son avi cisellar la fusta. Cul inquiet, va tornar a marxar, passant per darrera vegada per Reus, amb la seva dona austríaca cap al Canadà a dedicar-se a matar i pelar conills per a alimentar els bisons d’una granja. Temps després, ja separat, anà a raure a una platja de Tofino, a la Colúmbia Britànica on restà en una petita cabana quaranta anys fins a la seva mort. Durant aquest temps es va dedicar a l’escultura de fusta de cedre, arribant a ser un gurú detots aquells aprenents d’escultors de la costa oest del Canadà i dels Estats Units. Un càncer fulminant se’l va endur el 2004 i casualitat o no, els seus amics surfistes van fer-li un homenatge el dia de Sant Jordi de 2005. Aquesta no és cap història amb pretensions moralitzants, ni res d’això, només és la petita història d’una persona que va viure com li va donar la gana.