Floreix de maig a juliol, un periode durant el qual molts
aprofiten per u litzar les flors com a guarniment casolà. Ara bé, el periode de màxim esplendor i de floració de la
ginesta coincideix amb bona part de les festes de maig que tenen les flors com a element central i, especialment, amb
la festivitat de Corpus Chris , amb qui sempre ha estat relacionada
La ginesta és ja present en
algunes festes de maig, com a les Festes de la Santa Creu , on en
algunes poblacions és uti litzada
per a guarnir les creus de terme. També se’n pot trobar a la Fira de Sant Ponç,
l’11 de maig, en alguna de les múl ples fires de plantes i herbes remeieres que
es fan arreu del país. La ginesta es pot u litzar com a guarniment de la llar i
per això, en nombrosos romiatges i aplecs populars a ermites d’entre maig i
juny, com el romiatge de sant Antoni de Pàdua d’Ulldemolins, es fan ramells de
diverses herbes que també contenen aquesta planta i que els parcipants s’enduen a casa.
Durant
la dictadura franquista la ginesta es barrejava amb roselles vermelles per
pintar les ca fes de flors del Corpus amb els colors de la bandera catalana.
Es
considera que la ginesta és la flor nacional de Catalunya atès el seu lligam
amb el Corpus de Sang, el primer aixeca-ment del poble català contra l’opressió
de la monarquia espanyola.
La
llegenda relata que en 1128, Geoffroy V, anomenat “el bell”, compte de Anjou i
de Maine, cavalcava en una landa pròxima a Mans, quan se l’hi va aparèixer un
unicorn amb el cap de dona i ves t amb un mantó d’or en mig de un camp de
ginesta. Impressionat per aquesta aparició va decidir fer d’aquesta planta el
seu emblema i plantar-la en totes les seves propietats, aquest es l’origen del
nom “Plantagenêt”.
”La Ginesta”
la ginesta amb tanta olor,
és la meva enamorada
que ve al temps de la calor.
Per a fer-li una abraçada
he pujat dalt del serrat:
de la primera besada
m’ha deixat tot perfumat.
Feia un vent que enarborava,
feia un sol molt resplendent:
la ginesta es regirava
furiosa al sol rient.
Jo la prenc per la cintura:
la sora va en renou
desflorant tanta hermosura
fins
que el cor me n’ha dit prou.
Amb un vímet que creixia
innocent a vora seu
he lligat la dolça aimia
ben estreta en un pom breu.
Quan l’he nguda lligada
m’he girat de cara al mar...
M’he girat al mar de cara,
que brillava com cristall;
he aixecat el pom enlaire
i he arrencat a córrer avall.
Joan Maragall
Catalunya fa olor de ginesta
Floriu, floriu, ginesteres,
dalt dels monts, davant del mar,
enceneu’se com fogueres
al sagrat de cada llar.
Les fogueres catalanes
ja flamegen dalt del cim:
son les flames sobiranes
d’aquell foc que tots tenim.
Per la costa, a grans esteses,
tot el ginestar fa llum:
les candeles són enceses,
totes flaire i sense fum;
una llum que llença flaire
des dels monts avall del mar,
i de l’aire en fa el nostre aire
que és tan bo de respirar.
En la flor de la ginesta
Catalunya m’ha parlat;
m’ha parlat de la gran festa
de la nostra llibertat.
Inici de càntic en el temple
Ara digueu: ”La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de
roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i amb ell, les males
herbes.”
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l’alba
ens ha trigat, com és llarg d’esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els
mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: ”Nosaltes escoltem
les veus del vent per l’alta mar
d’espigues”.
Ara digueu: ”Ens man ndrem fidels
per sempre més al servei d’aquest
poble”.
Salvador Espriu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada