La gran onada calenta

La novel·la policíaca sovint és considerada com un gènere menor. Però durant els anys que va ser de consum massiu servia per inocular uns valors a la societat de manera discreta. La col·lecció La cua de palla impulsada per Manuel de Pedrolo va servir-se’n per normalitzar el català. I a La gran onada calenta, (The big heat), William P McGivern carrega contra la corrupció i les maldats del sistema capitalista. Fins i tot en un moment un pe t empresari carrega contra el capitalisme perquè es veu a si mateix com un simple instrument dels peixos grossos. Sobta que això fos escrit als Estats Units dels anys quaranta, tot i que encara no hi havia hagut la repressió que va exercir McCarthy. Amb el subterfugi d’una molt bona novel·la policíaca -que no una obra mestra-, McGivern fa un retrat d’una ciutat corrompuda fins al moll de l’os i que finalment són els ciutadans normals els que treuen les castanyes del foc, de manera suposadament innocent, uns ciutadans s’organitzen davant de l’administració corrupta i li prenen el lloc. Revolucionari, però en tot cas, no era per això que els americans van independitzar-se de l’Imperi Britànic?

Finalment, quan la premsa descobreix tot el niu de paneroles que governa la ciutat, el nou director de la policia diu a la roda de premsa:

”Deixeu-m’ho dir un cop més, no espereu miracles. No us despertareu demà i trobareu una ciutat neta i ben gov-ernada. Això demana temps i voluntat. Hem d’espolsar un munt de mals costums. La corrupció té la virtut d’arruïnar tot allò que toca. També la gent d’aquesta ciutat està corrompuda. En comptes de fer servir els seus privilegis i votar l’expulsió dels bords que han escarnit els seus interessos, arronsen les espatlles i diuen ”Bé, i què hi farem?” o ”Bé, deu ser la naturalesa humana”. Naturalesa humana, falòrnies! Aquesta és l’apolgia del votant a la seva pròpia man-dra.”

I això en una novel·la de lladres i serenos...