Carnaval 1978/1984

Tal dia com avui, el dimarts de Carnaval era el dia gran de la festa, i això em serveix de pretext per comentar un llibre que de casualitat vaig trobar a la botiga Re-Read de Reus. Precisament ara que en fa quaranta de la recuperació del Carnaval de Reus, aquest document editat per l'Àrea de Cultura de l'Ajuntament de Reus, feia balanç d'aquesta recuperació tenint fresca la memòria. El llibre el signen Adela Nolla, Esther Prats i Antoni Ros, i les il·lustracions són de Jaume E. Veciana, el qual no conec ni crec que siguem família.

El llibre, amb pròleg de Salvador Palomar, conté entrevistes a diverses persones que, si us plau o per força, tenien contacte amb el Carnaval. Així doncs responien a les preguntes el mateix Salvador Palomar, la regidora Misericòrdia Vallès , Mossèn Josep Pascual, Domènec Solé, Antoni Zaragoza, L'agrupació de Colles de Carnaval (LACOCA), Jaume Amenós, i el batlle Anton Borrell.

Pels que érem massa petits, o potser encara no havíem nascut, es veu clarament la problemàtica inicial que s'ha anat arrossegant amb el temps. Pel que es desprèn del llibret, el primer Carnaval va ser organitzat molt espontàniament, molt de pressa, en deu o dotze dies. El Reus Deportiu, el Bravíum, l'Orfeó i l'Esbart Dansaire, liderats pel Jaume Amenós, van muntar el primer carnaval ara fa quaranta anys. Un Carnaval fet des de les entitats, que es van aixoplugar sota la Comissió Organitzadora del Carnaval de Reus. 

Si una cosa tenia l'Amenós era l'eficàcia a l'hora d'organitzar qualsevol cosa. El Carnaval va tirar endavant amb un bon grau d'entusiasme, tot i que potser van fallar els referents on agafar-se. L'Antoni Zaragoza diu que l'organització dels primers Carnavals es va pensar com una processó de la Setmana Santa. Aquesta sembla una de les seves facècies, però en aquestes s'hi amaguen veritats com a temples

Per això des d'un bon començament al Carnaval de Reus hi ha hagut dues opinions contràries, una que es concentra en actes espectaculars com la rua, i l'altra que vol revifar les tradicions i activitats més d'arrel popular. Aquestes dues línies, que en d'altres llocs com Vilanova es van saber amalgamar, a Reus van causar contínues friccions que van petar l'any 1984.

Es desprèn del llibre una cosa molt curiosa que és la pressió de la història, es parla continuament dels Carnavals del passat, així que fins i tot se'ls anomena com a «Els segons Carnavals més importants d'Europa». Però d'aquesta tradició només se'n recull el pes d'haver de fer coses excepcionals i sembla que això condicioni el Carnaval. No sé si per por, per desconeixement, o perquè els 80s era temps de postmodernitat i movida, es va girar full amb les tradicions -fòssils les anomenen al llibre- i es va voler innovar i ser lluïts, però si no tens els diners suficients, et quedes a mitges.

El llibre explica el doble trencament de l'any 1984, i com aquesta fractura l'hem arrossegada fins avui. D'una banda Carrutxa i la Comissió Organitzadora tenien models diferents de Carnaval, i a la vegada, i el que fa desencadenar la crisi, són els desacords entre les colles (LACOCA) i la Comissió en l'organització pràctica del Carnaval. La Comissió organitzadora plega i, de rebot, les entitats potents de la ciutat es repleguen en la seva participació en el Carnaval, un fet diametralment oposat al Carnaval de Vilanova, per posar un exemple de carnaval exitós. Per altra banda, amb el temps, Carrutxa també es centra en altres festes i el Carnaval quedarà en mans de les colles fins al dia d'avui.

Simptomàticament el cartell del Carnaval de 1984 era un arlequí que mirava sota d'una cortina, un dels llocs on s'hi acostuma a acumular la brossa de la casa. Senyal que el dissenyador ja va ensumar el mal ambient que hi havia.