El carrer del bou, a Reus

Ens explica Ramon Amigó al volum Materials per a l'estudi dels noms de lloc i de persona, i renoms del terme de Reus que hi havia hagut un parell de carrers que s'havien anomenat fins fa un parell de generacions del Bou. 

Diu que:

El carrer del Bou
És una denominació popular del carrer de Vilar. Hi donava l'hostal del Bou.
Referències:
"Carrer del Bou" (Forners i panaders. primeries del segle XIX. Document núm. 58 del lligall "Gremis 1600-1800". AHMR).
"Carrer Vilà o Bou" (Soler 1856: Plano de la Ciudad de Reus)
"Calle Vilá (Bou)" "Diario, 12.1.1896"

El carrer de l'Hostal del Bou
Denominació popular que s'aplicava al carrer de Casals. Avui quasi que ningú no la fa servir, tret d'alguna persona de molta edat. Com es veu infra, també s'aplicava al carrer del Vilar. L'Hostal del Bou tenia l'entrada al carrer de Casals, però també donava al de Vilar.
Referències:
"Calle Vilá (Hostal del Bou)" (Actes, 8.10.1885, 661)

L'Hostal del Bou
Ja no l'anomena gairebé ningú, sobretot d'ençà que, ja fa anys, es va modernitzar i va agafar el nom de fonda i, fins i tot, d'hotel. Ocupa un edifici del carrer de Casals cantonada amb el carrer de Vilar.
Referències:
"Jph. Adzerias hostaler hostal del Bou" (Cad. 1827, 267v); "Fonda del Bou" Aymat, José Monografia geográfica...(1905).

L'any 2014 la colla del Bou de Reus, volent posar en vigència la memòria d'aquesta denominació, ja que encara hi ha gent que així anomena aquest carrer, va posar un aplaca de marbre al carrer Casals explicant que aquell era l'antic carrer del Bou.

El monstre i son pare

Mary Shelley va escriure Frankenstein fa dos-cents anys, i està molt bé que des de Catalunya recordem una de les obres literàries més conegudes que ha estat escrita per una dona. Frankenstein és una obra més anomenada que llegida, i Guillem Morales n’ha fet l’adaptació teatral pel TNC. Aquesta versió vol ser fidel a l’obra de Shelley i allunyar-se dels clixés cinematogràfics, però potser cau en un excés de pedagogia i d’aplanament. És curiós que una novel·la breu s’acabi convertint en una obra teatral de més de dues hores de durada. No passaria res si no fos que la direcció de Carme Portaceli també sembla que hagi deixat fer als actors, sense marcar-los massa directius. Entenc que dirigir dos actors que també són directors ha de tenir mala peça al teler.

Anem al moll de l’os: L’Àngel Llàcer —que a mi gairebé sempre m’agrada— en aquest paper de Dr. Frankenstein està absolutament perdut, des del primer monòleg fins al final no ateny la veracitat ni en un instant. El seu era el personatge més complicat de l’obra i no el sap desxifrar. Per altra banda, el Joel Joan fent de criatura monstruosa, ranquejant i grallant com un corb ja ho té tot de cara, seria injust no reconèixer-li el mèrit de mantenir sense fissures el personatge. Els altres actors tampoc s’hi llueixen massa: mentre el Lluís Marco al paper de cec —un caramelet també— l’enfila bastant bé, però al paper de pare es perd completament. I bons actors com l’Albert Triola o la Magda Puig — que estava incommensurable al Llarg dinar de Nadal— aquí passen com un tràmit. De fet, el mal de tot plegat és que les interpretacions acaben al punt on començaven, i potser això forma part del missatge romàntic de Mary Shelley que Guillem Morales ens ha arrebossat, però tot plegat és lineal i, cap al final de la primera part, avorrit.

Comptat i debatut: el Fortuny estava ple, i al final, bona part del públic es va posar dret a aplaudir i aclamar a l’elenc. Bona iniciativa per atraure nous públics. Ara bé, quan el Teatre Nacional de Catalunya fa el paper de Focus, potser ens cal reflexionar.

Publicat a la NW de maig de 2018

L'infant dels grans

Tenim l'any Pedrolo a tot drap i el que en diuen que és una de les cireretes és aquest inèdit Infant dels grans. Aquest llibre és un acte d'amor del novel·lista cap a la seva filla Adelais, un presentl per tota la vida, Pedrolo regala a la seva filla allò que sap fer: escriure.

Per aquest motiu és un text tan tendre com incòmode. Sembla que podem el nas a la intimitat d'una família en els motius d'extrema felicitat i, alhora, de por. Perquè quan ens sentim tan feliços, tenim por que tot allò s'estimbi. Pedrolo era tan bon escriptor, que unes notes quotidianes tenen un valor literari irrefutable, i també Infant dels grans ens mostra un Pedrolo dolç i atent, lluny de la imatge d'home resrvat i dur que teníem. 

No sabrem mai si Manuel de Pedrolo hagués volgut que es publiqués Infant dels grans, però els regals volen dir despendre's d'una cosa que t'importa per donar-la a algú, que pot fer-ne el que vulgui. 

Només Eva

Dissabte 12 de maig ens vam retrobar una colla de persones per a recordar a l'Eva Roig que va deixar-nos a finals de l'any passat. Érem familiars, amics i antics companys d'escena de l'Eva, i vam creure que la millor manera de recordar-la era fent allò que ens va unir a ells: teatre. A la Sala Hortensi Güell del Centre de Lectura hi vam passar incomptables hores assajant, rient, enfadant-nos... Vivint d'alguna manera en aquest món. 

l'Eva Roig era, entre moltes d'altres coses, actriu i ballarina, havia fet alguns espectacles molt personals i també havia fet l'assessorament corporal a espectacles d'alta volada com va ser  Primer amor de Samuel Beckett amb Pere Arquillué, o el Hamlet que va fer l'Orilol Broggi.

La introducció la va fer la Rosa Mateu, directora de l'Escola de Teatre del Centre de Lectura, on ens vam formar tots i amfitriona de l'acte.

L'espectacle el va obrir el David Figueres llegint unes notes que havia pres durant les jornades en les quals va estar muntant un espectacle amb l'Eva. Després vam escenificar escenes que havíem interpretat amb l'Eva. La Montserrat Viladés, la Carme Merlo, la Marta Marca, la Núria Boix i la Bàrbara Roig van llegir una escena de Santa Joana dels escorxadors de Bertold Brecht. L'Adrià Díaz i la Rosa van continuar amb Brecht amb un passatge de La bona persona de Sezuan. La Bàrbara, l'Ester Cort i l'Antoni Veciana van representar l'escena  de la prosa i el vers del Burgès gentilhome de Moliere i l'Ester i l'Antoni van llegir el darrer poema que havia escrit l'Eva amb un amic dos dies abans de morir. Finalment la Núria va tancar l'acte llegint unes reflexions que ens van emocionar a tots. El pare de l'Eva, que havia estat dissenyador gràfic, va editar un sentit llibret amb imatges i paraules d'ella.

Reus 92

Manuel Vázquez Montalbán al seu llibre ‘Barcelones’ va escriure un pròleg que ha restat inèdit fins avui dia.  De fet aquest pròleg va ser publicat a la versió anglesa del llibre, o sigui que va tenir una repercussió nul·la. En aquest pròleg, Vázquez Montalbán posava aigua al vi i pronosticava un panorama post-olímpic desolador. Els seus auguris es van complir. Per a llegir aquesta retrospectiva és relativament fàcil de trobar-la donat que un diari de gran tirada l’ha publicat en obert a la seva web. El terratrèmol olímpic va aixecar Barcelona, literalment, però les rèpliques del sisme es van repetir per tot Catalunya, i les subseus olímpiques les van notar especialment.

Com totes les ciutats del país, Reus es va despertar del llarg son de la dictadura desorientada i amb els ulls plens de lleganyes. Com diu Montalbán, havien passat vint anys de misèria i vint anys d’abusos especulatius. Què fer? Què dir? On anar? Tot plegat eren preguntes que ben aviat van quedar en mans del partit socialista i sembla que la consigna va ser tornar a ajeure’s al llit. Josep Abelló va ser el primer batlle reusenc que va tenir temps per portar a terme el seu projecte. ‘Pep Places’ va ser el renom que li va en colomar la ciutadania. Aquest malnom respon a la pràctica que ja es duia a terme a Barcelona i altres ciutats de l’antic cinturó roig: destrucció i construcció. La destrucció urbanística començada vint anys abans va continuar, potser de manera menys brutal, però igualment implacable en mans de la iniciativa privada. El cas més clar va ser l’enderrocament absolut de tot el barri que ara se’n diu del Pallol, al centre urbà, a mans de l’empresa Núñez i Navarro.

El resultat de tot plegat no ha estat només la creació o desaparició de carrers, sinó que ha suposat un aburgesament del centre, i la separació encara més profunda del centre i perifèria.

El ‘desarrollisme’ franquista va continuar amb el creixement urbanístic olímpic. A Reus i a tot el litoral català, la pràctica va vèncer qualsevol intenció de repensar les ciutats, i cada vegada es parlava més de Reus com a ‘ciutat dormitori’. Tal com a la Barceloneta desapareixien els xiringuitos, aquí es fonien els paraigüets de la plaça Llibertat. Tot es donava per bo, ja que es creia que el progrés i la modernitat era això.

Qualsevol vestigi de fàbrica o taller va desaparèixer del nucli urbà. A hores d’ara el cotxe esdevé indispensable per a qualsevol treball industrial. La jornada diària de qualsevol consisteix en passar del barri al polígon en cotxe, i tornar. I els caps de setmana tres quarts del mateix, només que es va al polígon al centre comercial i d’oci. Els blocs de pisos aixecats a finals del franquisme als perímetres de la ciutat quedaven fatalment desconnectats dels centre. Així es generava un ecosistema diferent que s’aprofitava com a viver de vots. Culturalment aquestes zones generaven un sincretisme que els allunyava de la cultura local. Que una festa de barri del sud de Reus sigui igual que una del nord, i sigui idèntica que la d’un barri de Tarragona, o de Barcelona, o de Castelló no és un fet massa natural. Per lògica el contacte de cultures hauria d’haver derivat en una diversitat i amalgama social, però l’urbanisme va mantenir les diferències.  Les associacions de veïns, tan combatives i necessàries, van acabar callant el seu crit, ja sigui pel relleu generacional o per una certa domesticació.

A Reus es va aixecar un imponent pavelló olímpic al mig del no-res i al voltant d’aquest es va construir un nou barri absolutament artificial. Per lògica sembla que si s’hagués situat en un dels molts forats que tenia Reus, entre centre i perifèria, hauria pogut relligar zones de la ciutat. Ningú es preguntava si allò era correcte, semblava inevitable. Ningú es preguntava si allò era el que necessitava la ciutadania.

El successor del ‘Pep Places’, va ser Lluís Miquel Pérez, i per ser justos hem de reconèixer que va fer un esforç palpable per trencar distàncies. En queda necessari i costosíssim calaix que connecta Sant Josep Obrer amb el Tanatori per sota les vies del tren. Paradoxalment qui ha passat a la història més mal parat ha estat aquest darrer batlle.

La ciutat deu ser atractiva pels turistes, segur que sí. Però a tots ens apreten les sabates i ens ofega la corbata quan anem massa mudats.

Publicat a Delcamp.cat

10.05.2018

Eren ells

“Que t’agrada llegir? A mi sí. És com una manera de ser-hi sense haver-hi de ser” de Carles Rebassa, a Eren ells.

Com una càmera go-pro posada a una mosca. rebassa ens dona primers plans espectaculars, però sempre en espiral, sense acabar d'arribar enlloc. Hi ha persones que esl agrada vagar sense rumb, aquest és el seu llibre perquè està molt ben escrit, les coses com siguin. No en dic més perquè fa del mal criticar un llibre que no acabes. La vida és curta i la pila de llibres pendents inabastable.

Més que amb la manera de llegir de Rebassa, em quedo amb la de Lydia Davis, que al pròleg de Lucia Berlin ens diu: “És així com ens agrada estar quan llegim: fent anar el cervell, notant els batecs del cor”.

ELEMENTS POSSIBLES DE LA FESTA MAJOR XVI: LES CAMPANES DEL CAMPANAR

A Reus parlem i ens embadoquem amb el nostre Campanar, però ben poc ens preocupa el seu contingut. Un campanar és per a contenir-hi campanes i fer-les sonar i no només per a fer bonic. La qüestió és que les campanes del nostre Campanar podrien millorar. No ho dic jo, fa temps que es diu, el 1953 Pere Barrufet ja deia que faltaven dues campanes al campanar. No només això, sinó que els campaners veuen necessària la substitució dels jous de les campanes Misericòrdia, Sant Pau i sanejar l'estructura de fusta de la Petra Clàudia. 

Campana de Jesús (1586)

Abans de la Guerra Civil hi havia quatre campanes al cinquè pis i dues al sisè. Les quatre del cinquè van desaparèixer durant la guerra, i als anys quaranta se'n van instal·lar dues, per això el Pere Barrufet el 1953 demana les dues que faltaven. 

Campana de Sant Pau (1636)

Val a dir que desconec la notació musical de les campanes existents, el que sí que sé, és que l'erudit Daniel Vilarúbies, d'Igualada, va fer un estudi d'aquestes i va establir que faltaven campanes en Re (d'), fa sostingut (fis'), la (a'), si (h') i re (d''). 

Els campaners no s'aturen, però sols no ho podran fer tot

La broma de fer tot plegat no sortiria barata, però és qüestió de prioritats, i potser la implicació de la ciutadania podria fer possible aquesta proposta. Quan t'estimes les coses, i ho fas no només de boca, alguna cosa et costa.

Com (no) s'esbrava la mala llet

El vaig tenir a les mans i no el vaig comprar. A la coberta de la tercera edició hi ha impreses dues frases laudatòries de dos periodistes que mira. Però mira, me'l van regalar, i per sort de la primera edició. 

Com d'esbrava la mala llet em sembla una bufada de vent que arrossega pols. Se't posa als ulls i t'obliga a llagrimar per treure't les partícules de dins les parpelles. Carré-Pons ha escrit un llibre que podria haver signat John Fante, o qualsevol escriptor/a californià d'aquells que fan literatura epidèrmica. La sensació et porta a l'emoció. La descripció directa i subtil t'obre la carcanada i et posa la mà a les vísceres. Antònia Carré-Pons es descriu com a filla de carnissers. D'ells devia aprendre el traç precís i decidit de la fulla. 

Un llibre curt, de contes curts, que parlen de gent que li queda poca vida, però que la vol estrènyer fins al final. La mort plana sobre les vides dels protagonistes, els voltors ja roden al voltant d'ells, per això les seves accions finals són més vitalistes que mai. 

Un llibre tan desolador com entusiasta. Una petita bomba de mà que ha petat al mig del camí i que ha deixat anar vuit fragments de metralla que si t'enganxen, et foraden.

Marat-Sade

Marat-Sade no és una obra fàcil, gens. Feliu Formosa ho atribuïa al fet que Peter Weiss tractava de donar teatralitat a materials difícilment teatralitzables. Allà on Formosa parlava de materials, jo en dic pamflets. I no passa res, al contrari, per fi algú se la juga i parla de política des de dalt de l’escenari quan abaix tothom en discuteix. El que no és normal és que el teatre només serveixi d’intermedi festiu a les batusses socials. Certament que ha de ser política que parla de teatre, i no política que s’amaga en formes teatrals, i Marat-Sade està en un perillós entremig d’aquests dos conceptes. Peter Weiss deia que era teatre-document allò que feia, i la companyia Atalaya, dirigida per Ricardo Iniesta no n’han amagat pas aquesta part reivindicativa i d’agitació. El missatge no estava ocult ni dissimulat entre atacs de follia. Les proclames revolucionàries de Marat ens arribaven ben nítides gràcies al repetidor que als anys seixanta del segle passat va posar Weiss. Els Atalaya només han descodificat la senyal i ens l’han presentada amb un llenguatge entenedor avui dia, tan entenedor que la parella de darrera meu va sortir indignada a mitja obra.

Els Atalaya ens han amanit Marat-Sade convenientment perquè no se’ns fes una bola a la boca, i no ens ofeguéssim. Per una banda amb una posada en escena espectacular, i una escenografia tan senzilla com efectiva que ens bombardejava amb potents imatges. La il·luminació, la música, les coreografies, el vestuari, la perruqueria, tot plegat vogava en la mateixa direcció, i feia que aquest text feixuc navegués lleuger. D’altra banda, la feina dels actors i actrius és lloable, una altra cosa és que ens pugui agradar més o menys el seu estil a vegades ampul·lós, però quan algú es deixa la pell en escena, gairebé literalment, pocs peròs li pots trobar.

Celebro la valentia dels andalusos Atalaya de fer una obra revolucionària en temps convulsos. No celebro, però sí que em tranquil·litza, que Peter Weiss estigui mort, ja que si fos viu i fos d’aquí, segurament que pel text de l’obra el processarien per qualsevol càrrec arbitrari.

Marat-sade

Teatre Fortuny

10.02.2018