El monstre i son pare

Mary Shelley va escriure Frankenstein fa dos-cents anys, i està molt bé que des de Catalunya recordem una de les obres literàries més conegudes que ha estat escrita per una dona. Frankenstein és una obra més anomenada que llegida, i Guillem Morales n’ha fet l’adaptació teatral pel TNC. Aquesta versió vol ser fidel a l’obra de Shelley i allunyar-se dels clixés cinematogràfics, però potser cau en un excés de pedagogia i d’aplanament. És curiós que una novel·la breu s’acabi convertint en una obra teatral de més de dues hores de durada. No passaria res si no fos que la direcció de Carme Portaceli també sembla que hagi deixat fer als actors, sense marcar-los massa directius. Entenc que dirigir dos actors que també són directors ha de tenir mala peça al teler.

Anem al moll de l’os: L’Àngel Llàcer —que a mi gairebé sempre m’agrada— en aquest paper de Dr. Frankenstein està absolutament perdut, des del primer monòleg fins al final no ateny la veracitat ni en un instant. El seu era el personatge més complicat de l’obra i no el sap desxifrar. Per altra banda, el Joel Joan fent de criatura monstruosa, ranquejant i grallant com un corb ja ho té tot de cara, seria injust no reconèixer-li el mèrit de mantenir sense fissures el personatge. Els altres actors tampoc s’hi llueixen massa: mentre el Lluís Marco al paper de cec —un caramelet també— l’enfila bastant bé, però al paper de pare es perd completament. I bons actors com l’Albert Triola o la Magda Puig — que estava incommensurable al Llarg dinar de Nadal— aquí passen com un tràmit. De fet, el mal de tot plegat és que les interpretacions acaben al punt on començaven, i potser això forma part del missatge romàntic de Mary Shelley que Guillem Morales ens ha arrebossat, però tot plegat és lineal i, cap al final de la primera part, avorrit.

Comptat i debatut: el Fortuny estava ple, i al final, bona part del públic es va posar dret a aplaudir i aclamar a l’elenc. Bona iniciativa per atraure nous públics. Ara bé, quan el Teatre Nacional de Catalunya fa el paper de Focus, potser ens cal reflexionar.

Publicat a la NW de maig de 2018