Ratafia, a sol i serena

Deia Gaudí que a la Sagrada Família tot és providencial. Per fer ratafia diria el mateix si no pequés de blasfèmia, però en tot cas, fer ratafia no té res de convencional. Les herbes cal anar-les a buscar pel defora, certament que és poden comprar a l’herbolari, per tant són la part més fàcil de tot. Les garrafes de vidre o damajoanes ja són més difícils de trobar, sobretot les de boca ampla. Aconseguir nous verdes ja entra dins el terreny de la picaresca o del tràfic d’influències. I l’adquisició de l’aiguardent ja ens retorna a les èpoques d’institut i les aptituds que havíem aconseguit per adquirir fato sense que et donessin gat per llebre. A tot això hi hem de sumar traça, paciència i un llarg període d’assaig i error.

La gràcia de la ratafia és fer-te-la tu mateix. Sempre pots comprar una marca comercial, n’hi ha alguna d’especialment bona, però no és el mateix. Aquesta poca convencionalitat de la ratafia és el que enerva especialment al personal. Veuen que les coses fetes per un mateix com un descens a les esplugues i d’una manca de modernitat espaterrant, i això ho maduren mentre es beuen una Steinburg en un got del Naranjito.

Pel fet que un president regalés a un altre una ampolla de ratafia, aquest herbaci licor ha rebut una corrua de diatribes, de les quals en poso com a exemple l’article del català –i així no peco de supremacisme– Francesc Valls, que des de les pàgines d’El País se’n fot dels que fabriquem ratafia. Ens diu: ridículs, hiperbòlics, inventors de tradicions i creadors d’universos paral·lels. Francesc Valls és força coherent i us explicaré el perquè: abans de la Guerra Civil les famílies que no produïen els licors artesanalment, els obtenien d’un parent o d’un veí, o bé el compraven al productor local. Durant la Dictadura la cosa es va complicar, però com a activitat soterrada sobrevivia. De fet, la majoria d’orujos gallecs que engoliu als restaurants després dels cafès, són fruit d’aquesta manera de fer, i cal felicitar-los per la seva obstinació a sobreviure. Però la castanya gairebé mortal als licors artesanals la va donar el president socialista Felipe González, que va enforcar els peixos petits amb uns impostos feudals sobre la producció dels destil·lats. Com que donem moltes coses per fetes, i hi ha canalla que poc coneix la història recent que mal expliquem tots plegats, cal recordar que el president Felipe González rebia d’ofici el vist-i-plau del diari El País, que en aquella època era el més llegit i influent, per estrany que ens pugui semblar ara.

Als anys vuitanta calia protegir el monopoli de les grans marques licoreres i llaurar qualsevol arrel autòctona. I els va sortir més bé que si haguessin tirat roundub a la terra. Durant anys no va sortir ni un brot, però les males herbes sempre treuen el cap. El País, no pot permetre en cap cas una beguda alcohòlica que no cotitzi a l’Ibex 35. Per tant el que diu Francesc Valls quadra.

No llegireu pas invectives contra els orujos gallecs que engoliu als restaurants després dels cafès, aquests són simpàtics, els gallecs fan gràcia sempre que et donin la raó. Però la ratafia no fa gràcia, la fem els catalans que sempre tenim un ciri trencat per acompanyar els digestius. Per tant comencem ridiculitzant-la molt, i si de cas, després ja enviarem a cossos de seguretat a vigilar terrats a l’estiu, no sigui que hi hagi ridículs hiperbòlics que tinguin damajoanes a sol i serena.