Colson Whitehead: El ferrocarril subterrani

Hi ha llibres monumental, llibres que acabats de néixer ja són clàssics. Són pocs, molt pocs, però un d'aquest és El ferrocarril subterrani de Colson Whitehead. La història de Cora, una esclava negra de l'estat de Georgia que ens explica tot l'horror de l'esclavisme, i no només això, sinó de totes les idees que intenten deshumanitzar a qualsevol grup humà per tal d'imposar-los obligacions. Cora fuig de l'esclavitud, dels maltractes i d'una mort prematura. Fuig i continua fugint. Quan sembla que pot descansar, la maldat humana rebrota per on menys s'ho espera i ha de tornar a fugir. La Cora i els esclaus busquen la llibertat, els esclavistes busquen L'imperatiu americà que ha de fer prevaldre al seu poble per sobre dels altres. "Vet aquí el veritable problema de l'home [...] l'oblit permanent del que tenia" diu en una de les poques sentències lapidàries del llibre. La promesa d'un futur millor i les idees que ho justifiquen tot plegat, han generat els pitjors horrors de la humanitat.

La traça de Colson Whitehead és que no jutja, només explica, explica milers de retalls d'històries de víctimes, de botxins i també dels que no fan res i acaten, i dels que sembla que no fan res, però que soterradament intenten ensulsir les injustícies. Whitehead no opina, descriu, aquí hi ha la grandesa de l'obra. Fa un esforç considerable perquè l'autor no parli, ni tampoc cedeix a la temptació que l'autor parli per boca dels personatges. 


Els Estats Units d'Amèrica, la gran superpotència del món, estan fonamentats sobre la sang i el dolor. Quin gran imperi no té aquesta base? Les blanques columnates de la glòria amaguen el negre dolor de la misèria. Però la novel·la no és un pamflet contra els ianquis. Eren els europeus, i alguns catalans, que arrencaven als africans de casa seva i els convertien en productes de consum, i això també queda clar a la història. Avui encara n'hi ha que blanquegen i enlloren els imperis colonialistes, aquest és el relat que combat El ferrocarril subterrani.

Whitehead ens posa davant del mirall. La societat esclavista era tan cínica amb el patiment dels desafavorits, com ho és la nostra societat. No s'hi valen cofoismes. Whitehead no alliçona, fins i tot en això té bon gust, però sap posar el mirall de manera que si obres els ulls, t'hi veus.