Por a la llibertat

Tenir por és humà. No hem de culpar a ningú per tenir por. En qualsevol cas la por no hauria de dominar les nostres vides, però en molts casos ho fa. Erich Fromm el 1947 buscava al seu llibre La por a la llibertat el per què mitja Europa s’havia abraçat al feixisme, amb la consegüent II Guerra Mundial. Fromm va buscar en factor psicològics el fet que bona part de la població del continent hagués renunciat a la seva pròpia llibertat individual i a l’autointerès, com ara sembla que vulgui tornar a passar.

L’autoconservació de l’humà és una necessitat imperiosa que l’obliga a acceptar les condicions en les que viu, això no vol dir que no s’hi pugui rebel·lar, però la seva personalitat és pastada per les característiques del lloc que li ha tocat viure. L’humà necessita relacionar-se amb el món exterior i per això es posa en relació amb les idees, valors, o normes socials que li creen un sentiment de pertànyer a una estructura superior. En contra de la soledat, l’humà s’aferra fins i tot a la forma més baixa de l’estructura social per no quedar desplaçat. La religió i el nacionalisme són refugis contra l’aïllament de l’individu, són vincles que donen seguretat a costa de la seva pròpia llibertat i jo individual. La identificació amb una totalitat estructurada allunya a l’humà de la soledat i del dubte, malgrat que això li pugui provocar gana, misèria o repressió de les seves satisfaccions.

La individualitat creixent de la vida contemporània crea inseguretat i aïllament i per tant, un dubte terrible sobre el paper que representem en aquest univers, un dubte sobre el significat de la pròpia vida. Cada pas que l’home fa per alliberar-se i individualitzar-se es fa un pas cap a la inseguretat. Per això molts, moltíssims, no volen fer aquest pas, o fins i tot volen fer marxa enrere en cas que la seva societat hagi avançat. Per a ells la llibertat és una càrrega insuportable, que els porta a una vida sense significat ni direcció.

Fromm explica que a l’Edat Mitjana qualsevol individu s’identificava en el seu paper dins l’ordre social, el qual era concebut com a natural. Amb el Renaixement el jo es va veure empoderat, reforçat, però també aïllat i dubtós. El liberalisme que va culminar amb la Revolució Francesa propugnava una sèrie de factors que ara són corcats: les llibertats polítiques i econòmiques, massa abstractes pel ciutadà; les oportunitats de la iniciativa individual, estroncades en un mercat cada vegada més monopolístic; i els avenços del racionalisme, que són seriosament combatuts per la cultura de masses. Així doncs, si les bases deljo lliure trontollen, bona part de la societat es decanta a buscar un port segur.

A vegades la literatura ajuda a la filosofia a fer comprensibles les seves tesis. Thorton Wilder ho posa en boca de Juli Cèsar als Idus de març: «El suport d'un poble no és guanya simplement governant-lo segons els seus interessos. Nosaltres, els governants, hem de dedicar una gran part del temps a seduir la seva imaginació [...] Hem de ser al mateix temps el pare que van conèixer en la infància i que els protegia dels homes dolents, i el sacerdot que els protegia dels mals esperits». 

Quan una societat aconsegueix, o vol aconseguir noves quotes de llibertat, hi ha una part d’aquesta que se sent desplaçada, donat que es veu arrencada de la seva seguretat, i no es veu capaç d’utilitzar la nova capacitat d’obrar i de pensar per ella mateixa, i per tant de fer amb la seva vida el que vulgui. Aquesta impossibilitat es pot donar per moltes mancances: de perspectives laborals, d’èxit educatiu, d’ascens social... Per això aquests que es senten desplaçats poden reaccionar violentament contra aquells que lluiten per la llibertat.

Així es dóna la paradoxa que les classes que, a priori, més es beneficiarien de la llibertat, en molts casos són les que més furibundament hi lluiten en contra. D’exemples en tenim per tot arreu on hi ha hagut aquesta lluita. Però Fromm ho té clar: el procés de l’individu de convertir-se en un tot per ell mateix amb capacitat d’interrelacionar-se amb d’altres, el deixar de ser una peça d’una estructura que sotmet l’individu, en definitiva la llibertat, no es pot aturar. I no es pot aturar perquè la mateixa naturalesa humana, malgrat les seves contradiccions, ens hi porta.

10 anys ensenyant el Cementiri General

Enguany ja fa 10 anys que ensenyem el Cementiri General de Reus de nit. Avui a les 11 de la nit ja haurem complert la 72 visita dramatitzada. Tot un rècord, com també ho és que les entrades pels tres dies s'egotin a l'hora de ser posades a disposició del públic. També veient com altres cementiris com el de Palma o Tarragona han començat a fer també visites nocturnes, podem concloure que ho estem fent bé.

Ciclorama

Amb el David Figueres no ens estem mai quiets. Aquesta temporada parlem d'arts escèniques a Ciclorama, de Ràdio Terra.

Aprendre a parlar amb les plantes

Hi ha gent que li costa abandonar un llibre. Certament quan decideixes deixar-lo, assumeixes el risc de perdre't coses bones. Però vist per l'altre costat, si continues també corres el risc de perdre un temps que podries estar dedicant a lectures millors. Jo ja fa temps que tiro per la segona opció, si hi ha senyals conscients i inconscients que et diuen que esventis un llibre, no dubto massa.

Això m'ha passat amb Aprendre a parlar amb les plantes de la Marta Orriols, un llibre que deu tenir el seu públic, però que a mi m'ha semblat insuls, tou i rebullit. Res positiu en puc dir de les seves primeres seixanta pàgines, de fet ja em desperta el sentit aràcnid que a les primeres planes m'estampin frases laudatòries de crítiques literàries. SI un llibre ha de començar justificant-se així, doncs malament. En tot cas ni la història, ni el llenguatge, ni la sintaxi, ni les imatges m'interessen ni mica. I amb això n'hi hauria prou.

Però no n'hi ha prou, Aquest llibre m'ha arribat a les mans perquè la promoció que se li ha fet ha estat tan gran que hi ha hagut força gent que se l'ha comprat. Televisió, ràdio, suplements especialitzats n'han parlat, i fins i tot s'inclou a l'autora en una fictícia nova generació d'autores catalanes. No només això, sinó que el llibre a sortit a la vegada en català, castellà, francès, alemany, neerlandès, italià i hebreu. Entendria aquesta aposta internacional si parléssim d'Incerta glòria o d'algun dels monuments literaris que puguem tenir, però em desconcerta totalment d'una obra que té una qualitat discutible. Què estem explicant de la nostra literatura a l'estranger? Quina promoció de la literatura catalana s'està fent, si des del minut zero es pot trobar l'edició catalana i la castellana al mateix taulell de la llibreria? Quina mena de literatura ens diuen que toca llegir?

Cos en silenci

Tornem a tenir el festival COS, un festival que va començar ser de teatre gestual i moviment, i des que va absorbir el festival Més Dansa ara no és ni una cosa ni una altra, i passa sense pena ni glòria per la cartellera anual. Una llàstima, i una ràbia veient en perspectiva el que havia estat el festival. Pel COS havien passat Marcel Marceau, Antonio Fava i companyies internacionals de primer nivell. Ara cos i dansa es barregen tapant-se els gustos l'una a l'altra.

Ja vam començar malament amb la lesió de Quim Bigas a l'espectacle inaugural, de manera que van ser les mans de Javier Aranda les que van donar el tret de sortida al festival en un Teatre Bràvium que estava entregadíssim, però que no estava ple ni molt menys. L'espectacle Vida, es resol amb dues mans i un mínim atrezzo. Muntar un espectacle és molt complicat, perquè pot passar com en aquest cas, que tens un material molt bo, excel·lent, però que aquest et dura mitja hora, trenta-cinc minuts a tot estirar, i que l'has de fer durar una hora i llavors comença a decaure la tensió dramàtica i l'atenció del públic. En espectacles de gest tot sovint passa això. Potser hauríem de trencar tabús tots plegats i donar per bons espectacles de mitja hora, si aquesta paga la pena, com van ser els dos primers terços d'aquesta Vida de Javier Aranda.

Això sí que ho tenia Blink flash Dunkan, un infantil que dissabte al matí va passar per l'Orfeó i que es va resoldre en 35 minuts. D'agrair la brevetat. Un espectacle molt en la línia de barrejar cos i dansa com deia al primer paràgraf, molt en la nova línia del festival.

Colson Whitehead: Zone one

Després d'haver llegit els dos clàssics moderns de Colson Whitehead El ferrocarril subterrani i El colós de Nova York tenia més gana d'aquest autor i vaig aconseguir un llibre anterior que estava publicat en castellà per Destino.

Zone one és un llibre arriscat, potser un entrenament amb xarxa del que serien les seves dues obres mestres posteriors. Sembla que sigui un llibre de zombis, de morts vivents que malden per menjar-se als pocs supervivents que han quedat d'una catàstrofe biològica. Per tant sembla que hauria de ser un llibre d'acció, de suspens, i no ho és en absolut. Aquest llibre va ser una primera prova del Colós de Nova York, una història d'amor cap a la ciutat universal. Amb l'excusa que un escamot de supervivents ha de netejar de zombis la ciutat, ens permet entrar a oficines, comerços, locals de menjar ètnic, tavernes i habitatges de Nova York. Alguns zombis paralitzats quan els va enxampar la mort li donen a l'autor l'excusa per divagar sobre la vida dels oficinistes, dels botiguers, dels fracassats... La vida a Nova York és diseccionada amb l'aguda narrativa de Whitehead. 

Però la barreja no acaba de sortir bé. Com a llibre de terror és francament lent i tediós. Com a prosa poètica va coixa per haver d'acomplir amb uns mínims novel·lescos. 

Penso que la majoria d'autors tenen una històra a explicar i que es passen la seva vida d'escriptors mirant de trobar la millor manera d'escriure-la. Whitehead tenia la història de Nova York per explicar.ho va fer molt bé amb El colós de Nova York.i hi va tornar amb Zone one. Una vegada explicada la història que havia d'explicar -m'ho invento però potser l'encerto- va poder escriure el monument literari que és El ferrocarril. 

Captain Britain, el tonto útil

Fa poc s'han publicat a la Península Ibèrica un volum que recull les històries de Captain Britain que va dibuixar Alan Davis. Captain Britain va ser un personatge de MArvel UK, o sigui, la sucurrsal que va posar la factoria de superherois nord-americana Marvel quan va desembarcar a Europa via les Illes Britàniques. Devien pensar que compartir el mateix idioma els facilitaria les coses. Un mateix idioma no sempre significa una mateixa idiosincràsia ni manera de mirar-se el món. Així doncs, malgrat el seu nom, el Captain Britain era un superheroi molt americà: ros, fort, noble, carallot... que va estar inserit en trames i històries molt angleses: foscor, boira, misteri, màgia, terror... D'aquesta manera en va sortir un còmic gens normal, bastant estrany i molt afortunat, ja que va tenir com a guionista a l'excels Alan Moore i a com a dibuixant al magnific Alan Davis.

Aquests dos genis van reinventar un personatge que no donava per més, i van fer una jugada mestra: no van canviar el personatge, van canviar tot el seu entorn. Així doncs Alan Moore va escriure la Saga de Jaspers i la Fúria que és una autèntica metàfora, ara més vigent que mai, sobre els totalitarismes europeus i la destrucció que causen. Alan Moore crea, no una, sinó infinites dimensions paral·leles les quals estan en equilibri. Quan una d'aquestes enfolleix i els seus habitants s'abracen a la llei del més fort, al totalitarisme, tot està a punt de desaparèixer. El Captain Britain aquí només fa d'ase dels cops dels esdeveniments socials. Alan Moore ridiculitza l'individualisme i ens diu que són les societats les que canvien les coses, i no un heroi. 

Aqiuestes primeres històries van ser editades per Panini fa fa un anys.

Alan Moore va deixar la col·lecció, però tot el magma creatiu que llegava va ser molt ben aprofitat per Jamie Delano i per un Allan davis que cada vegada estava més còmode dibuixant. Les històries posteriors, editades a l'Estat en quatre volums de la serie Prestige de Forum, donaven destinació a tots els camins que havia obert Alan Moore, perquè aquest havia sabut donar a personatges que potser només sortien en una pàgina, una profunditat suficient per omplir diferents números d'historietes posteriors. Tots aquests números arreglen i complementen el panorama que havia quedat després de la tragèdia còsmica que havia escrit Alan Moore. I com que la llavor era bona, el fruit d'aquestes històries és bo.

No només era bo, sinó que era fèrtil, i d'aquelles històries del Captain Britain en sortiria Excalibur, el còmic més refrescant, imaginatiu i divertit de la dècada dels noranta, però això ja són figues d'un altre paner.

La Gata Borda a Barcelona

Teatre del Raval, Barcelona

La Gata Borda actuarem el dilluns 15 d’octubre al Teatre del Raval de Barcelona en el marc de la 23a Mostra de Teatre de Barcelona que organitza aquesta sala. La Gata Borda representarem l’obra Patró, escrita per mi i dirigida per Ester Cort, que va ser estrenada al teatre Bartrina de Reus el març d’enguany.

Patró és el primer text dramatúrgic que escric com a obra per a representar en un escenari a la italiana, tot i que ja havia fet guions sobretot d'espectacles de carrer. Aquest text que parla sobre la violència, sobre l'ambició, sobre la venjança, i una reflexió de fins on podem arribar i de quina manera hi arribem. La tragèdia, basada en Les bacants d’Eurípides, parla d’una banda de traficants que elimina el seu cap i Àgave pren el seu lloc. Aquest moviment desencadena una espiral d’ambicions, enveges i lluites pel poder que aniran més enllà dela dialèctica. La violència crua, i tan real en la nostra societat, quan esclata pren el protagonisme i empastifa les relacions humanes.

El Teatre del Raval, construït el 1935, és gestionat per Factoria Artípolis que vol promoure noves iniciatives de caràcter artístic i cultural, amb l’objectiu de crear un espai de treball, investigació i promoció de projectes de tipus personal o col·lectiu que són una realitat palpable. El teatre del Raval està situat al carrer Sant Antoni Abat d’aquest barri i l’horari de representació serà a les 20.30, les entrades es poden comprar de manera avançada per ticketea.

Sala Sandaru, Barcelona

També l’obra Patró ha estat seleccionada a la  VIII edició del Mostra’T, de la Sala Sandaru, Aquest festival Mostra’T  té l’objectiu d’oferir la Sala Sandaru com a espai d’exhibició per a companyies emergents interessades en presentar la seva obra davant de públic i professionals del sector.

La Gata Borda representarà Patró el catorze de desembre i serà la companyia que tancarà la vuitena edició d’aquesta mostra que es representa a la sala del carrer Bonaventura Muñoz 21 de Barcelona, a tocar del Parc de la Ciutadella.

Reus ocult: la parròquia de Sant Joan, de Pere Caselles

Fer esport no ha d'estar renyit amb la cultura. L'altre dia quan sortia del Reus Deportiu vaig parar a remenar al punt d'intercanvi de llibres que hi ha al vestíbul. Normalment només hi ha saldos, però aquell dia em vaig trobar dos revistes antigues: l'Heraldo de Cataluña (1919) i l'Heraldo de Reus (1933). Són dos revistes il·lustrades amb un bon gruix de pàgines. Una de les curiositats que hi vaig trobar van ser unes reproduccions dels plànols originals del projecte de l'església de Sant Joan que va projectar Pere Casellas. La façana sí que l'havia vist reproduïda en algun lloc, però altres aspectes com el lateral, la planta o la secció sí que són nous per mi.

Com veiem, la interrupció de les obres no només va deixar a l'església sense façana ni campanar, sinó que la part del creuer i de l'absis també van quedar per fer. Podeu comprovar a l'actualitat com està l'església al Google Maps mateix.

Repicó

La Nova Ràdio ha emès i té penjat a la seva web en format podcast, el cicle de xerrades #arRelats que de manera itinerant recorre diferents entitats de Reus i del Baix Camp per difondre experiències en primera persona.

La xerrada anomenada Tres pics i repicó, el Teatre a Reus, de Ramon Llop pronunciada el primer de març de 2018 a la Germandat de Sant Isidre i Santa Llúcia és tan il·lustrativa i instructiva que em sembla que l’he escoltat una dotzena de vegades. Ramon Llop explica com van fer mans i mànigues durant anys per fer que Reus tingués una oferta teatral de primer ordre, i pagada gairebé exclusivament del que recaptaven de la venda d’entrades a taquilla.

Quan el Teatre Fortuny primer, i més tard el Teatre Bartrina van oferir una programació estable finançada per les administracions públiques, totes les peripècies i aventures per poder oferir teatre de primera a Reus es van acabar. O no. Precisament la Sala Santa Llúcia, espai de la xerrada de Ramon Llop, ara torna a ser l’escenari de noves aventures teatrals. A la Sala Santa Llúcia  un grup de gent ofereix tot un ventall de teatre i música que no tenen espai a les programacions públiques, i per altra banda també intenten salvar aquesta sala de la desaparició.

És inimaginable que aquesta petita programació pugui competir amb els caixets que paguen les administracions públiques, pe`ro malgrat aquesta dificultat, sembla que la feina dóna resultat i ens presenten espectacles que prometen una bona qualitat com: la sàtira de La quarta via dels T-Atraco teatre, diverses propostes de teatre familiar -fins i tot per nadons- molt necessàries, ja que convé portar la canalla al teatre i no pas fer-la fora. La sala també ha programat propostes musicals delicades com la del Jo Jet i Maria Ribot que fa alguns anys vam poder veure al tancat Centre d’Art Cal Massó, o el Pau Alabajos, entre moltíssimes d’altres representacions que no anomeno per desconeixement,  però que mereixen l’oportunitat de ser descobertes. 

Publicat a la NW de setembre de 2018