Les possessions

Quan vaig començar Les possessions de la Llucia Ramis vaig pensar que em trobava amb un llibre de l'estil d'Eren ells de Carles Rebassa. Els dos són mallorquins que viuen a Barcelona, són de la mateixa generació, i tenen dues novel·les tremendament detallistes i que giren en cercles concèntrics. Com que encara tinc remordiments de no haver acabat Eren ells vaig decidir apostar per la Ramis i vèncer les meves reticències.

La protagonista omniscient sense nom de Les possessions s'assembla tant a la mateixa Ramis, que no sabria dir-vos si aquest llibre és una mostra diàfana d'autoficció, o bé són unes memòries que no estan explicades de forma lineal. Llavors et planteges que si no t'interessa la vida d'aquesta mallorquina de la teva quinta, doncs millor és que tornis el llibre a la biblioteca i que n'agafis un altre de la pila que tens pendent. Hi ha un tipus de lector que li encanta que l'autor faci referència a llocs comuns, i en aquest cas en tenim uns quants: Los Sopranos, The Wire, Twin Peaks o Alf. I també la precarietat laboral que és combatuda amb unes festes nocturnes que ens volen fer oblidar que ja no som joves. 

També és fàcil pel lector connectar amb l'anàlisi crítica que fa de la realitat, i del periodisme que ens l'explica:

"La majoria tendeix a creure's allò que reforça les seves opinions"

Tot plegat no sembla massa difícil, i per tant poc notable, i potser ens semblaria estrany que Anagrama hagués publicat aquesta novel·la al costat de noms com Saviano, Houellebecq, Capote o Emma Cline.

Si has arribat a llegir fins aquí deus pensar que el llibre no m'ha agradat. Doncs ara parlaré de les dues virtuts que converteixen aquest llibre en una bona novel·la, si se'n pot dir així:

El primer, i més important, és que està ben construïda. Des de la tria del mot, a la composició de la frase, a l'equilibri del capítol, i al pes de cadascun al global. Els tres cercles concèntrics de Les possessions funcionen com un sistema planetari equilibrat.

La segona virtut és que la Ramis s'hi posa. No escriu un artefacte que no té res a veure amb ella. És un llibre viscut i personal, i per tant és arriscat. Trobo que la vida es molt curta i l'escriptura és molt llarga per no posar l'ànima en la redacció d'un text:

"Era impossible oblidar en Marcel. Però vaig aprendre a convertir-lo en nostàlgia i no en amenaça. Són decisions més o manco inconscients, on relegues els amors impossibles. Quan entens que hi seran sempre [...] adoptes aquella ferida com qui accepta un buf al cor"

Quan et despulles així al lector pots tenir problemes, si no ets com la Rojals que amaga la seva identitat com si fos l'Spiderman. La Llucia  Ramis ens explica uns problemes amb els correus electrònics dels lectors de manera gairebé calcada al que diu John Irving a Una dona difícil per la boca de la Ruth. No insinuo res, vull dir que hi ha obsessions o distorsions que els autors treuen a relluir a les seves obres, així com el clàssic "Per què escric?", el qual ben pocs autors estalvien als lectors.

Les possessions ens ve a dir que allò que ens defineix és allò que hem perdut. Sembla un bon epitafi, no sé si això significa que a partir d'aquí, la Llucia Ramis canviarà de registre, serà interessant de veure cap on tira.