La Flamenca i el Mal querer

Cada dia hauria de ser 8 de Març, i potser paga la pena parlar de l’amor. De l’amor dolent, d' El Mal querer que ens explica la Rosalia en aquest meravellós disc que ens ha regalat. El seu títol ja ho diu tot: l’amor mal entès, l’amor romàntic que ara se’n diu pot ser terrible i acabar portant a la violència i la mort, i les víctimes sempre són les dones. 

El mal querer és un disc de flamenc, i el flamenc és cultura popular mediterrània. El cant melismàtic té arrels des d’Occitània fins al Marroc. Si escoltem les jotes, o molts dels cants de segar i de batre que han recuperat Quico el Cèlio i el noi de Ferreries o el Botifarra escoltarem cants melismàtics, cançons aflamencades perquè ens entenguem. Hi ha hagut un parell de tesis doctorals una del Martí Marfà i de la Maria Jesús Castro que estudien el flamenc a Catalunya, sobretot en la població gitana catalana, que ha fet d‘un pal flamenc com la rumba o el garrotin una senyal identitària.

A alguns els molesta que la rumba, o la Rosalia, barregin estils musicals d’altres parts del món com de l' Amèrica del Sud o de l’Âfrica per crear coses noves, i alguns puristes posen el crit al cel i diuen que el que fa la Rosalia no és flamenc, en tot cas ells s'ho perden. 

El «melisme» que deia abans és un arabesc que es fa amb la veu, que és la característica essencial del flamenc. Si escoltem el Botifarra cantant una malaguenya de Barxeta entendrem això del cant melismàtic. 

La Rosalia és una noia amb un talent impressionant, llicenciada a l’Esmuc en flamenc, i a part de tot això aquesta xica és una pencaire i a sobre és molt intel·ligent, i a les entrevistes no va dient dient banalitats, sinó que darrera de la seva feina hi ha un treball intel·lectual molt profund i compromès.

El mal querer és basa en la novel·la La flamenca, peça occitana anònima  del segle XIII. Se suposa que va ser escrita després de la desfeta de Muret

Per a fer memòria, el rei català Pere el Catòlic, senyor de gairebé tota Occitània, es va presentar a la batalla contra els francesos amb una ressaca com un elefant perquè s’havia passat la nit entre vi i dones. El resultat és que els francesos el van pelar i van fotre fora als catalans d’Occitània i començava la dominació francesa d'aquest territori.

Als catalans ens van fotre fora, però els occitans es van quedar i van començar a viure com un poble ocupat. I es nota en aquesta novel·la La flamenca. La Flamenca és la protagonista, la noia més bonica del món, li diuen flamenca perquè és de la regió de Flandes i perquè la pell rosada com les plomes d’un flamenc.

El traductor Anton M Espadaler diu que és claríssima la intencionalitat política del llibre: Flamenca seria Occitània, una noia cortesa, educada i refinada que es veu sotmesa a un marit brutal i violent com era el Regne de França, que tenia l’espasa com a única dialèctica.

Aquesta és l’època dels càtars i de les grans barbacoes humanes que feien els francesos a les terres del Llenguadoc, Provença, etcètera

Flamenca és una “novel·la”, un roman occità del segle XIII que seria una de les obres més importants de l’Edat Mitjana si no fos que no té final. S’ha perdut, vas llegit i l’obra s’acaba a mitges, i és una llàstima perquè és millor que Blandin de Cornualla, o les obres de Chrétien de Troyes pel meu gust. Tal com diu anon M. Espadaler al pròleg: "Flamenca és una obra que arreu fa sentir la joie de vivre i defensa amb vigor els valors de la joventut, i sosté que l'obtenció de plaer és un principi vital i intel·lectual davant del qual hom no hauria de trobar impediment. No hi ha en tota l'obra cap passatge en què aflori la més mínima ombra de sentiment, no ja de pecat, sinó d'infringir cap norma".

La flamenca tracta de l’amor cortès. Que no s'ha de confondre amb l’amor romàntic. No tenen res a veure. A l’Edat Mitjana l’amor no existia, les parelles es casaven per conveniència i avall, si feies sort bé, i si no eres infeliç la teva curta vida. Josep Pla deia que l’amor era un invent burgès, i no era ben bé així. Els trobadors van crear la Fina amors, o l’amor cavalleresc. Això era al segle XII, i al segle XIX no van entendre el que era l’amor cavalleresc i durant aquella època tan funesta del Romanticisme, van inventar-se l’amor romàntic, que no era sinó un subterfugi per continuar exercint el poder dels homes sobre la dona, quan l’amor cavalleresc era ben diferent.

L’amor cavalleresc era una relació feudal però al revés. La Dama es convertia en el senyor feudal i el cavaller en el seu servent. En tot contracte es dóna i es rep. El cavaller feia la voluntat de la seva dama, a canvi d’obtenir els seus favors amatoris. De fet al llibre La flamenca aconsella al cavaller que hagi prestat servei durant un any, i no hagi rebut cap mostra d’estimació per part de la seva dama, que trenqui el contracte. I és clar, hi havia de tot, com Guillem de Bergadà, que als seus poemes fardava d’haver aconseguit l’amor de tot un reguitzell de dames. Un cavaller havia de ser sent galant, ben plantat, bo amb la poesia, les armes, amb la higiene... A La flamenca es critica molt la brutícia corporal tot i ser un text del segle XIII. Per altra banda, les dames sempre acostumaven a ser casades. I el marit per cortesia havia de mirar cap a un altre costat, si no era molt mal vist

"Certament, qui és gelós no és pas sa"

Pels cavallers catalans i occitans estava molt mal vista la gelosia. La gelosia implicava una possessió que res tenia a veure amb el matrimoni, un acord d’interessos entre parts, o l’amor cortès, un acord sentimental entre parts. La gelosia i la possessió, una cosa molt de l’amor romàntic actual, era trencar les normes del joc. Per això Guillem de Bergadà tenia un cavall al que anomenava Matagelós, ja que creia que el marit gelós bé mereixia la mort.

La gelosia és l'altre motiu de La flamenca i El mal querer. Aquí tenim el fil que uneix les dues obres, una del segle XIII i una del XXI.

Les cançons de la Rosalia van seguint el fil argumental de la novel·la com us detallo:

MALAMENTE (Cap.1: Augurio)

La flamenca es promesa pel seu pare a Archimbaud de Borbo. tot i que li anava al radera el Rei de Croàcia, però el pare de la Flamenca va pensar que així la tindria més a prop per poder-la anar a veure. La cosa comença amb mal peu.

Mu mal mu mal.

QUE NO SALGA LA LUNA (Cap.2: Boda)

La Flamenca es casa amb Archimbaud. I com a la cançó, el marit es torna boig d’amor. De fet ho passa molt malament fins que no pot consumar el matrimoni amb la Flamenca. A la novel·la i a la cançó ja veiem que la cosa no funciona: 

“Esclava de plata,

Sin decir na a mi me ha jurao

Que ella por mi se mata”

PIENSO EN TU MIRÀ (Cap. 3: Celos)

A la boda està convidat el Rei de França que es comporta com un tossino, grapeja i petoneja la Flamenca davant d’Archimbaud, i la dona del Rei de França avisa a Archimbaud que amb una dona tan bonica, que li fotran el pa del cistell. La Rosalia posa unes paraules que podria haver dit Archimbaud:

"Me da miedo cuando sales

Sonriendo pa la calle

Porque todos pueden ver

Los hoyuelitos que te salen”

Així doncs el Borbó perd els papers i acaba boig com una cabra.

DE AQUÍ NO SALES (Cap.4: Disputa)

Archimbaud tanca a Flamenca en una torre i no la deixa més que per anar  als banys i a missa, tot i que fa construir una mena de calabós dins de l'església

"que tu de aquí no sales, me duele mas a mi que a ti"

Una de les coses que m'enamora de la Rosalia és la seva connexió amb la cultura popular des de l'absoluta modernitat. En aquesta cançó tenim reminiscències del Pregón de Macandé.

RENIEGO (Cap.5: Lamento)

I què li passa a la Flameca, docns que la pobre l’està passant ben negra. Això ens diu la cançó de la Rosalia. Que ha de fer bona cara per fora per por al marit boig, però per dins està desconsolada. Més clar l’aigua.

PRESO (Cap.6: Clausura)

El lament del captiveri continua amb la Rossi de Palma, que  ens narra ben clar el què:

BAGDAD (Cap.7: Liturgia)

Una cançó de les més boniques del disc. Aquí introduïm a un nou personatge. Guillem de Nevers descobreix la història de la Flamenca i també perd la xaveta. Però com que és un cavaller a l’estil trobadoresc jura enginyar-se-les per salvar-la. Guillem de Nevers sembla que sigui el que ens canta la cançó i descriu la pena immensa que pateix la Flamenca. 

“En el infierno está atrapà”

Guillem de Nevers es fa passar per capellà, i cada dia que la Flamenca va a missa, ell s'hi acosta per donar-li ala pau, i així comencen a intercanviar paraules i acorden que ell farà un passadís subterrani que la porti dels banys a l’habitació d’ell.

Aquesta cançó té la participació del cor infantil de l’Orfeó Català

DI MI NOMBRE (Cap.8: Éxtasis)

Tan com la Rosalia, la novel·la s’esplaien amb els amors i les carícies dels dos enamorats. Així secretament han aconseguit l’amor. 

"que las cosas que me dices no salgan por esa puerta"

 T: Llavors aquí s’acaba la cosa. Perquè la novel·la comença una trama que no sabrem mai on va a parar. La Rosalia ens proposa un final més del XXI que no del XIII.

NANA (Cap.9: Concepción)

Aquí no se sap si la Flamenca-Rosalia està embarassada de l’amant o de l’espòs. Sembla que sigui una albada, dedicada a un infant mort: 

"En las puertas del cielo venden zapatos para los angelitos que andan descalzos" 7

MALDICIÓN (Cap.10: Cordura)

 Aquí la Flamenca mata al marit i deixa a l’amant. Tenim una flamenca kill bill amb efectes especials molt d’anime.

A NINGÚN HOMBRE (Cap.11: Poder)

Flamenca és lliure i jura que mai més no serà presonera de cap home i que sempre ho recordarà.

La Flamenca s’ha llegit com l’Occitània oprimida que ha de derrotar l’enemic des de dins, amb enginy i ensorrant-lo poc a poc, perquè amb força sempre en tindrà més l’enemic.

Potser forçant la interpretació es podria entendre que a El mal querer es podria fer un altre paral·lelisme al sud dels Pirineus entre oprimits i opressors. L'estètica popular i cani de la Rosalia, que tan pulcrament cuida, podria ser com una mena de proposta per eixamplar la base través de referents comuns, cap a la població que més milloraria amb la independència de Catalunya, però que més s'hi oposa per sentiment identitari i llaços culturals. Aquesta és una interpretació, com tantes se'n poden fer de qualsevol obra mestra. Els clàssics tenen això, que donen joc a múltiples interpretacions i no a un sol sentit.