La literatura i la vida s’entrecreuen,
fins i tot en la gent que no llegeix mai. És fàcil confondre la vida amb una
història, i tendim a explicar les nostres peripècies com una narració. Si a
això li sumem la capacitat d’explicar que tinguem cadascú, els fets que realment
succeeixen són totalment adaptats a la història que es narra. La nostra ment
transforma els fets en relats i acabem sent els nostres propis personatges,
gairebé sempre en una història passada, però a vegades en històries presents.
El relat ha modificat la nostra manera d’entendre la realitat, potser perquè
així trobem alguna mena de sentit en aquest anar passant. Aquestes percepcions proustianes
són el moll de l’os de l’obra El Chico de
la última fila que es va poder veure en un Teatre Bartrina ple, un primaveral
diumenge de març. El text de Juan Mayorga és una peça de rellotgeria que toca aquestes
mirades a la realitat. Un habitualment grandiós Sergi López fa de professor de literatura d’un
alumne que sempre seu a l’última fila (Guillem Barbosa) i que li comença a fer
redaccions inquietants sobre la seva relació amb la família d’un amic. Una Míriam
Iscla a mig gas fa de muller del professor, i cal destacar la histriònica interpretació
del David Bagés en el paper de pare modern, marit exemplar, i home de negocis d’èxit,
o sigui, un paio ridícul.
L’obra esdevé rodona per la
direcció d’Andrés Lima, que encerta el to, el ritme i en res grinyola durant
les dues hores que dura, i que passen com un sospir. L’acció real i la literària
es superposen i en un primer moment les diferenciem pels tipus d’interpretació,
més realista una, i més estilitzada l’altra, però com forma part del joc, cap a
la meitat de l’obra les dues accions es van contaminant i no saps on acaba una
i on comença l’altra. El joc és perfecte, tancat i no s’hi veu cap fissura per
la qual, però, s’hi escolin emocions que trasbalsin l’espectador.
Publicat a la NW d'abril de 2019
Publicat a la NW d'abril de 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada