El carrer és nostre

Els crítics teatrals, i altres coses, Aída Pallarès i Manuel Pérez que fan un viatge per la història de les arts de carrer al llibre El carrer és nostre, publicat per l’editorial Raig verd.

La primera frase diu: “Tot carrer amaga un escenari. La plaça, l’àgora, és en essència un teatre sense portes. De fet les arts de carrer són anteriors a la invenció dels teatres, aquells edificis que les diferents civilitzacions han utilitzat per separar els de dins dels que queden fora, els que poden pagar una entrada dels que no, els que hi són perquè poden ser-hi dels que mai hi arribaran a entrar."

I comencen el llibre preguntant-se què és el teatre al carrer?

Al diccionari Pavis de teatre, i ens diu que Tespis, pare de al tragèdia grega, ja actuava al carrer, i per tant és un retorn als orígens.

Les noves formes de teatre assajades per Brecht, d’Artaud o de Grotowski van ser el caldo de cultiu perquè als anys seixanta apareguessin, junt amb el maig francès, el moviment hippy i moltes altres coses, una redescoberta del carrer com a espai.

El 1963 Peter Schumman va fundar la companyia Bread & Puppet theater que es descrivia com una companyia d “Art barat i polític” que feia grans espectacles de carrer adreçats a multituds, com per exemple manifestacions contra la guerra del Vietnam

El teatre de carrer va renéixer amb una vessant molt política i contracultural. A Oslo el 1964 Eugenio Barba creava l’Odin Teatret que feia una recerca antropològica buscant elements ancestrals, rituals i de cultura popular que poguessin nodrir els seus espectacles.

Val a dir que al mateix temps, Joan Brossa revisava la seva obra Teatre de carrer. Podem dir que ja estava tot preparat pel naixement.

L’any 71 som la les acaballes del franquisme, sembla que tot ha de canviar... a millor. Feia uns anys que Hermann Bonnín dirigia l’Institut del Teatre, els grups independents de teatre proliferaven i eeren una alternativa al circuit comercial i encarcarat. Bertold Brecht estava molt de moda en ambients alternatius, però estava començant a deixar pas a altres teatralitats com l’avantguarda, la Comèdia de l’art, els titelles, el teatre de gest... Un teatre més festiu, més de sentir-lo, més que no pas un teatre dialèctic i intel·lectual.

El mateix  1971 neixen els Comediants, que volien eliminar la grisor del franquisme a través d’un teatre festiu i i acolorit. “Llavors la transgressió era la festa”, perquè el carrer fins al moment estava en mans de la policia. Comediants va reinventar el Carnaval de Venècia, es va inventar els Correfocs, una activitat que ara ens sembla que hagin existit sempre, també van impulsar la Fira de Tàrrega i van ser la inspiració de mil i una companyies d’animació de carrer. Per exemple la Companyia Elèctrica Dharma era una d’aquestes companyies d’animació ambulants.

D’aquella època en va sortir Marduix titelles, La Fanfarra que després obriria el teatre Malic, o els Artristras de la Garriga que es decantaven per tècniques de joglars o de Comèdia de l’art. També van passar van passar més coses. El 1975 el músic i performer Carles Santos va arrossegar un piano per la Rambla de Barcelona amb una ballarina damunt, fins al l‘estàtua de Colom.

Els carrer s’havien obert al teatre, alguns espavilats com els Joglars s’hi van sumar, però com hem vist, eren simples canvis de camisa. Altres en canvi, com Tortell Poltrona continuen. De fet el mateix Tortell Poltrona diu que feia teatre de carrer perquè no tenia diners per comprar-se una carpa per a fer-hi circ. Tortell Poltrona va ser el primer pallasso que va tornar a fer circ de pallassos en català.

Aquell ambient també va impressionar molt a tres brivalls de Moià que els llogaven als llocs on les altres companyies de carrer no hi volien anar. Es posaven baquetes al nas per fer de morsa, es tiraven de daltbaix d’un campanar, anaven de negre i posaven música rock dur  enlloc de la Companyia Elèctrica Dharma. Més tard es farien dir la Fura dels Baus. Una companyia que era l’aneguet lleig de l’animació. L’any 1983 la Fura actua a la Fira de Tàrrega i a Sitges i ho peta, perquè la gent no estava gens acostumada a l’estètica punk ni a actes tan agressius. I el 1983 a Sitges també debuta la Cubana.

La Fura i la Cubana només s’assemblen en que trenquen l’estètica hippie. Uns són uns punks, i la Cubana juguen a confondre’s amb la realitat. LA Cubana fa de les seves per balcons, aparador s de botigues o al mercat, on van instal·lar una parada de venda de pedres. Una altre de les performances era l’Albert Vidal, que es tancava a les gàbies de ximnpanzés del zoo de Barcelona, o feia representacions de 42 hores seguides. Etc.Es veu que a Manlleu es va passar tota la matinada actuant per una Guàrdia Civil que el vigilava i que estava flipant.

En aquella època hi ha dotzenes de companyies: Xirriquiteula, Avalot, Zotal, Gog i Magog, Xip Xap, , tot de companyies que tenine les places com a escenaris, i que sabien que el públic s’havia d’anar a buscar, i no esperar-lo des de dalt de l’escenari.

No només al Principat, al País Valencià Xarxa teatre va sortir el 1983 de la influència dels Comediants, però van fer una cosa molt intel·ligent que va ser no copiar als Comediants, que era el que estava fent tothom. Van optar per fer espectacles de gran format, basats en l’imaginari valencià i amb pirotècnia tradicional: traques, bous de foc, molins...

Ja estem en ple dels anys 80 i és una època d’avantguardes,, grafitties i videperformances, i això influeix a noves companyies de circ, com els Sèmola teatres que han tendit cap a la subversió, i els Escarlata Circus, molt coneguts  al Camp de Tarragona perquè van impulsar la fira de circ Trapezi

Escarlata Circus incorpora el Nouveu Cirque, o circ contemporani que ja s’estava assajant a França i que ha suposat un canvi de model en el circ.

I anem a parar a les Olimpiades de Barcelona 9 amb aquelles imatges del  Carles Santos dirigint una cobla formada per músics amb barretina i jaqueta de pell de lleopard mentre l’estadi s’omplia amb les formes que havia dissenyat la Fira dels Bau. La la clausura la van fer els Comediants. El teatre de carrer es va institucionalitzar amb els Jocs Olímpics. I això va tenir coses bones i coses dolentes. Comediants, la Fura, la Cubana, Sèmola tots els consolidats entren als teatres a fer els seus espectacles, i per altra banda, com que el teatre de carrer és una realitat, les administracions comencen a legislar com ha de ser, i per tant, comencen a tallar-li les ales. I per altra banda, el renaixement de la cultura popular catalana fa que a cada poble o ciutat es recuperin els diables, els gegants, etc. I per tant que ja hi hagi un element festiu de carrer local, i per tant els ajuntaments deixen de contractar grups de teatre.

El teatre de carrer s’havia basat en la festa popular, i la festa popular es va acabar menjant el teatre. I per altra banda, la Fura sobretot, es van acabar convertint en una empresa que treballava més en publicitat de grans marques, que no pas en teatre. I el teatre va deixar de ser un espai contracultural

No tot està perdut. L’alcoiana Sol Picó, a mitjans dels noranta anava per l’autopista, va veure unes excavadores, va baixar del cotxe i s’hi va posar a ballar damunt. Amb això vull dir que sempre hi ha nous creadors que engeguen coses noves on sembla que no hi ha res. Passa el Fòrum de les Cultures, amb més pena que glòria.

El 2005 fa 25 anys de la companyia de la Fira de Tàrrega, i si fem recompte de les companyies de teatre de carrer de les terres de Lleida (Fadunito, Jam, Festu, etc...) veiem com aquesta fira ha fet una gran tasca de territori, no com altres festivals.

En aquella època de boom del toxto el teatre de carrer estava cada vegada més lligat a interessos comercials (inauguracions, animacions...) I per contra, el teatre de sala era el que tornava a estar a l’avantguarda com als anys seixanta. Per altra banda, la influència de França que té 50 festivals de teatre de carrer i 12 centres nacionals de creació ha modificat la concepció que en tenim. S’ha deixat la cultura popular en mans de la cultura popular, i el terme Arts de carrer està substituint el concepte teatre de carrer.

Creadors com Roger Bernat o la companyia Kamchàtka aposten per la improvisació, el teatre gestual, la manipulació d’objectes o la interacció i participació del públic. Un altre companyia de la qual en parla el llibre és dels Pàrking Shakespeare.

Aquests últims anys ha canviat el paradigma de teatre de carrer. Fa vint o trenta anys a ningú se li hauria acudit fer un Shakespeare i ara ens embla ben normal. Emergeixen noves disciplines, com la dansa aèria, el mapping

Amb la crisi financera de 2012 paguen justos per pecadors i la cultura rep garrotades. Tot i això, es fa una reflexió del teatre de carrer, ja no es veu com una animació neutra, com una mera distracció per al canalla mentre els adults garlen o fan una canya. Potser el boom dels 80n va deixar un pòsit que encara no hem superat, però companyies com Obskené aposten per fer teatre amb majúscules al carrer, d’aquests en destaca Fuenteovejuna que amb només una pila de cadires plegables representaven una de les millors obres de teatre que he vist els darrers anys. El carrer interpel·la directament el poble, i en obres revolucionàries com aquesta és la combinació perfecta. Ara al carrer tenim companyies com Obskené, Kamchàtka, o els creadors Jordi Galí, Joan Català o Quim Bigas que fan drama, tragèdia, poesia, dansa... que renuncien a l’humor i a la festa. Podem dir que el teatre de carrer s’ha normalitzat, ha esdevingut una disciplina més, lluny de l’idealisme dels anys 80. Però tot i això, continua sent una disciplina en al qual no hi ha barrera entre actors i espectadors. L’acció no és vertical, sinó horitzontal, i això és així, malgrat la mercantilització i la institucionalització que hagi tingut el teatre de carrer.