Canto jo i la muntanya balla

A vegades començo novel·les que deixo a mitges i que no en parlo, una d'aquestes era Ànima de Wajdi Mouawad. l'autor del clàssic contemporani Incendis. El personatges de novel·la passen de manera diferent que els de teatre, i a Ànima, Mouawad va voler personificar animals sense èxit, la narració era fangosa i pesada. Les comparacions són odioses, però la Irene Solà, amb aquell atreviment que tenen els joves, ha fet el mateix, personificar no només animals, sinó també vegetals, esperits, fenòmens atmosfèrics amb una traça magistral. La diferència no crec que fos de talent, Mouawad és un clàssic i la Solà encara no. La diferència és que la Irene Solà escriu amb amor i Mouawad sempre ho fa des del dolor. Solà té la veu tradicional d'una padrina de dos-cents anys i alhora la llengua d'una noia de la seva edat. Ens parla d'accidents, de guerra, de brutalitat, de mort... però sempre té el punt de suport que és l'amor per la vida. Els morts que omplen els passadissos de Canto jo i la muntanya balla reviuen amors, mentre que aquells que s'han quedat encastats en l'odi, la ira o la buidor són ombres aigualides. 

La història del llibre és una contalla familiar, una història a la vora del foc explicada una vegada i una altra per la jove de la família. Hi ha episodis netament excel·lents com "Les estovalles blanques" o "La por" que podrien ser brillants monòlegs teatrals. Qui busqui una novel·la convencional no cal que s'hi atansi, que vagi a parlar amb plantes, això és un joc de perspectives, una gradació de visions entre el microscopi i l'ull de peix d'un territori muntanyenc i de les seves petites i brutals històries.