Knausgard: tres cites

Diuen i no diuen que Karl Ove Knausgard ha fet de Proust del segle XXI, en tot cas, ha escrit una obra La meva lluita vasta, a vegades àrida i tediosa. No ens enganyem, a vegades Proust també pot ser tediós, però el ritme plàcid i allargassat de Proust té un sentit en el global de l'obra. Amb això no vull dir que Knausgard no tingui qualitat, de fet La mort del pare, el primer volum d'aquesta obra, té moments molt interessants, com aquests passatges:

"S'havia acabat el pati. Aquí els sorolls eren nous i desconeguts, igual que el ritme amb que apareixien, però aviat m'hi acostumaria, fins al punt que es confondrien amb l'ambient i s'esvairien, Si es coneix massa poc una cosa, no existeix. Si es coneix massa, no existeix. Escriure és estirar d'entre les ombres del que sabem".

"Aquesta és la única llei: tot s'ha de subordinar a la forma. Si qualsevol element de la literatura és més fort que la forma, l'estil, la trama o qualsevol altra cosa arriba a controlar la forma, el resultat no és prou bo. És per això que els escriptors amb un estil molt potent sovint escriuen llibres molt fluixos. És per això, també, que els escriptors amb temes molt potents sovint escriuen llibres fluixos. Els temes i estils potents s'han de descompondre abans no pugui sorgir la literatura. Aquesta acció de descompondre, de trencar, és el que s'anomena escriure".

"Tenim el cap ple a vessar d'imatges de llocs on no hem estat mai, i que tanmateix coneixem, de persones que no hem conegut mai però que tanmateix sabem qui són i d'acord amb les quals, en gran manera, vivim la nostra vida. La sensació que dóna tot això, que el món és petit, estretament tancat en si mateix, sense obertures a enlloc més, és gairebé incestuosa, i malgrat que jo sabia que era profundament falsa, perquè de fet no sabem res sobre res, continuava sense poder-ne fugir. L'enyorança que sempre sentia, i que hi havia dies que era tan gran que amb prou feines es podia controlar, tenia l'origen aqui, En part, era per alleujar aquesta sensació que escrivia, amb l'escriptura volia obrir el món, per a mi mateix; i alhora això era el que em feia fracassar. La sensació que el futur no existeix, que només és més del mateix, vol dir que totes les utopies han perdut el sentit. La literatura sempre ha tingut relació amb la utopia, per tant quan la utopia no té sentit, la literatura tampoc."

I amb això abandono Knausgard, la seva obra oceànica comporta un compromís de lectura massa gran per mi.