Un tros de lo nostro

Vermut, patates Laurie, tortellet, avellanes, sifó, pa de pagès... Però també Port Aventura, la petroquímica, la Renfe... I encara plegar els llençols així, els mitjons aixà i o els usos diferents dels draps, depenent de si són de rus o de roba. Tot això són els elements tangibles d’uns fils invisibles que detallen una topografia imaginària que condiciona les nostres passes. Una altra nit de Pau Ferran és una obra molt de Reus que es va estrenar a la Sala Trono Armanyà de Tarragona. Però el fet de ser molt de Reus no la condiciona, ni és el motor. Els elements identitaris hi són, però podrien ser substituïts per d’altres, si poséssim Chartreuse enlloc de Vermut tampoc canviaria massa, perquè és el relat d’un lloc el que investiguen en escena Pau Ferran i Bàrbara Roig. Això és interessant perquè partint de llocs comuns, per exemple posem una calçotada, cadascú pren per bona una història d’aquesta calçotada i aquesta supera la realitat per passar a ser la veritat. Llavors veritat i mentida no depenen del que ha passat, sinó de com s’ha explicat una història. D’això va Una altra nit: d’agafar l’imaginari col·lectiu d’aquest racó de món, inserir-lo en a l’escena Nit de Harold Pinter i veure com la història que en surt pren cos, i esdevé independent i autosuficient per ella mateixa. Harold Pinter és la sendera, però Harold Bloom marca les girangonses, perquè la realitat és una invenció del llenguatge, i no al revés; i Proust és l’atmosfera perquè la història que expliquen aquesta altra nit no deixa de ser el símptoma del que som, del que és lo nostro.

Si aquest exercici pot ser una mica difícil d’entendre, encara ho pot ser més d’explicar en escena, i no sé si tindria el mateix resultat sense la traça de l’autor i actor Pau Ferran i la meravellosa interpretació de la Bàrbara Roig. Veure actuar junts al Ferran i la Roig ja és un motiu suficient per anar a la sala Maldà de Barcelona a intentar repescar aquests trossets d’històries nostres, per si de cas no són programades a la ciutat on han nascut.

Publicat a la revista NW d'octubre de 2019

Les nits blanques

El viatge de la teva vida d’aquest estiu pot haver estat a Papua Nova Gui­nea, a Punta Cana, a Egipte o a un llarg etcètera. Bon clima, con­fort, men­jar i beure sem­pre que vul­guis i t’ho puguis pagar, boti­gues de bones mar­ques a preus rebai­xats, i tenint la tran­quil·litat que res de dolent et podia pas­sar, sem­pre que tin­gues­sis la pre­caució de no sor­tir de la zona deli­mi­tada per turis­tes.

Aixe­cant la pol­se­reta des de la teva gan­dula pots dema­nar qual­se­vol beguda que com­bina l’alco­hol i el sucre que et t’aju­den a obli­dar tots els fati­gants i avor­rits pro­ble­mes que afli­gei­xen el món. Després d’hores de pren­dre el sol i de fer uns banyets en aigües cris­tal·lines , vas a l’habi­tació de l’hotel a tenir rela­ci­ons sexu­als perquè també toca per ser feliç durant el període vaca­ci­o­nal. Sol, alco­hol, sexe, veure coses boni­ques i pot­ser alguna emoció forta també et ve de gust. Emoció forta con­tro­lada: pot­ser una escape room -joc d’esca­pada en viu, tal com alleu­ge­reix el IEC- per mirar de fer veure que la família sou un bon equip per resol­dre tri­vi­a­li­tats; fer para­sai­ling o el que és el mateix, que et posin un para­cai­gu­des i que una embar­cació t’estiri a tot drap i l’estra­bada et faci sor­tir l’adre­na­lina per les ore­lles; o pot­ser dei­xar-te anar per un cable metàl·lic, una tiro­lina, i fer-te la il·lusió que si un dia van mal­da­des sabries sobre­viure més de mitja hora sense net­flix.

Les emo­ci­ons for­tes estan bé men­tre que només et facin fer una ganyota de sor­presa o de riure, en canvi, pobre turista! a vega­des sense cap culpa patei­xes altres emo­ci­ons que no merei­xes: pas­sa­vo­lants que no par­len el teu idi­oma, pis­ci­nes massa allu­nya­des dels bal­cons, o mani­fes­ta­ci­ons d’indígenes que no et van ni et vénen i que t’inter­rom­pen la teva interes­sant con­versa sobre quin és el següent com­bi­nat alcohòlic que dema­na­reu.

Els turis­tes gene­reu riquesa, no sé a qui, en tot cas us dei­xeu els diners al país on aneu a recre­mar-nos els cuirs. Si els diners que us hi dei­xeu no arri­ben a la població no és culpa vos­tra, en tot cas pagueu per tenir uns bons acces­sos aeris o por­tu­a­ris, així doncs hauríeu d’estar pro­te­gits de mani­fes­ta­ci­ons, vagues o alda­rulls que us puguin des­tor­bar. Els drets humans i les lli­ber­tats col·lec­ti­ves no es poden equi­pa­rar a unes meres­cu­des vacan­ces, que per això les pagueu, això a Papua Nova Gui­nea, Punta Cana o Salou

Publicat al Punt el 14 d'octubre de 2019.

Doble Shakespeare

La companyia Parking Shakespeare ha fet deu anys i ha fet un doble salt mortal per a celebrar-ho. Si fins ara cada estiu ens mostraven una comèdia de Shakespeare al parc de l’Estació del Nord de Barcelona, enguany s’han desdoblat i han alternat una tragèdia amb una comèdia. La tragèdia ha estat Titus Andrònic, potser l’obra menys shakespiriana de totes, i alhora la més sagnant i truculenta. Israel Solà ha adaptat aquesta mata-degolla per poder ser interpretada a 365 graus i sense més trucs escènics que les que poden fer els actors i actrius Els assassinats, les violacions i les mutilacions són resoltes de manera efectiva i plàstica.

Destaquen les interpretacions del protagonista, Carles Gilabert en el paper de Titus Andrònic, que sap passar de la heroïcitat a la misèria sense perdre la coherència. L’antagonista, l’Ester Cort en el paper de Tamora és antològic en la construcció d’un personatge serpentejant i que destil·la el dolor en malda sense perdre ni un bri de seducció fatal.

La comèdia triada va ser L’amansiment de la fúria, rebatejada en aquest cas com L’amansi(pa)ment de les fúries, una versió molt discutible de Carla Rovira que només s’aguantava pel bon rodatge dels actors i actrius. De la mateixa manera que no podem dir sopa a un plat de tripa, no podem dir Shakespeare a una obra que només estira uns pocs elements del text original.

La companyia Parking Shakespeare ha fet deu anys, omple teatres a Barcelona, i malgrat que hi ha dos actors nascuts i formats a Reus, la companyia mai ha actuat a Reus.

Publicat a la NW de setembre de 2019