Vaig tornar al carrer Major de Tarragona disset anys més tard. Encara faltaven uns dies per la data exacta, el 21 de novembre, però la realitat que crees quan escrius et permet aquestes pampallugues boniques. De fet, durant aquests anys hi he tornat diverses vegades als Serveis Territorials de Cultura, però la qüestió és que aquest dijous 21 de novembre de 2019 fa disset anys de la jornada Josep Yxart i el teatre. Passió i raó. Aquestes jornades estaven emmarcades en el cent cinquanta aniversari del naixement d’aquest autor tarragoní. Es van portar patums a parlar d’ell, que sempre queda bé. De la jornada recordo a Joaquim Molas, que va moderar de manera divertida i enginyosa una soporífera taula rodona. Per tancar-la com qui diu «ara sabreu qui mana» va clavar un parell de sentències brillants que em van deixar tremolant. Si Molas va saber remuntar una jornada especialment llarga, la cloenda tediosa del llavors alcalde de Tarragona, Joan Miquel Nadal, va acabar per sumir-me en l’absoluta astènia tardoral.
Potser la jornada no era soporífera, potser és que estaves especialment distret perquè sabies que era un dels teus darrers vespres com a universitari. Poques setmanes després marxaves d’Erasmus per acabar la carrera en un país més fred i això et mudaria de persona, ja no series un universitari festiu que es pensava que amb la llicenciatura a la butxaca el món s’obriria com una magrana. La crisi encara era un fantasma del passat i el present no era cap meravella: El mateix estiu un enriolat exèrcit espanyol havia desembarcat a l’illot de Perejil, i només feia uns dies que uns juganers filets de plastilina sortien del petrolier Prestige que s’enfonsava com la pesseta amb l’arribada de l’euro i les seves grandeses d’estiuejant. Tot i això, si eres jove en aquella època, tenies una vaga esperança de brillantor. La lògica et deia que si eres mitjanament viu i tenies uns estudis te n’havies de sortir, o aquesta era la promesa. L’exemple d’Yxart t’hauria valgut com a advertència, l’aniversari del prometedor tarragoní quedava com un atol·ló al mig dels actes de l’Any Verdaguer, dos escriptors que es miraven de reüll, segons diuen alguns.
Una cançó li burxava el cap. Llavors no era tan fàcil que això passés. Els compact discs eren cars i fràgils, com les bones enganyifes, i si volies tenir a mà una cançó havies de passar enrere la cinta de casset cada vegada que l’havies escoltada, amb el perill de gastar-la i haver-la de reparar amb un tros de celo. Es fa llarg esperar de Pau Riba explica com es fan llargues les hores pel que espera un final, ja sigui un final d’estudis, de mode de vida, o de pertinença. Tot el que li explicaven dYxart i el teatre s’acabava transformant en els versos que diuen que fins que tot no s’enfonsa, res no es pot tornar a edificar.
Quan vam sortir era fosc i fred. Ens vam acomiadar sense cerimònies. Una llei universal que hauríem de tenir tatuada a les mans és que a la resta del món li importa un rave les nostres cavil·lacions, i que només pagant ens poden escoltar i mirar de reconduir de manera correcta, sobretot si som hòmens occidentals d’un país galdós. Yxart va morir jove deixant la seva obra incompleta i tancant les seves perspectives en punts de fuga imaginaris, i a naltros només ens importaven els crèdits universitaris que obteníem amb aquella jornada.
Els parlaments s’havien allargassat tant que cap de valtros va insinuar d’anar a fer ni una trista cervesa, i això que era un dijous universitari. Els comiats més tristos són els que no saps que ho són quan passen. Quan baixeu d’un tren, aquest continua i algú altre ocuparà el vostre seient. Penseu que tot continuarà endavant i això no us permet fer un final bonic quan heu acabat la volta al cercle. Bartrina i Yxart van ser companys de capelleta literària, un es va morir als trenta i l’altre als quaranta-dos, la tuberculosi els va marcar un cercle ben petit que els va deixar en promeses irresoltes. Un de Reus i l’altre de Tarragona, el territori del futur que no arriba mai. No crec que se n’anessin en pau, quan no entens una cosa com un final prematur, aquest es tanca en fals. Llegir el silenci és una tasca irresolta, les respostes que s’hi donen sempre són vagues. El darrer perquè que s’oculta, com diu el vers de Bartrina.
Se separen a la cantonada amb carrer de Cavallers i de la Nau, i si no eren aquests carrers, queda bonic imaginar un comiat allà. Cadascú anirà a les seves coses, a ser un Erasmus, més tard uns assalariats, uns pares o mares de família, i seguir el camí marcat cap al fossar veient passar la felicitat als marges del camí. Potser els més espavilats fotran a la saca quatre magranes que treguin el cap de darrere d’una tàpia d’aquests marges. Potser no són seves però estan allà. D’ells depèn. Quan hi tornin a passar ni ells ni les magranes seran les mateixes.
