Pep Coll és un escriptor d'ofici. Jo no li he llegit mai res dolent, una altra cosa és que m'hagi acabat tots els seus llibres, que no ha estat així. Coll esculls temes interessants, estan treballats, el llenguatge flueix sense estridències i sense giragonses que puguin acabar malament. Al mateix riu d'Heràclit és la seva darrera novel·la i potser de les millors que ha escrit. A diferència d'altres autors que tenen un sol tema i que el poden estar daurant tota la vida, Coll canvia de pas i aquesta vegada ens parla de les colònies gregues de l'Àsia Menor i com aquestes van ser el bressol de la filosofia i del que ara en diem pensament occidental. Paradoxalment, aquesta florida es va generar a poblacions asiàtiques que ara són ignorades per la majoria de la població occidental.
Curiosament, Pep Coll ens parla en aquesta novel·la dels primers anys de la població grega a la península d'Anatòlia, mentre que un altre llibre reeditat fa poc en català, El Crist de nou ressuscitat, ens parla dels darrers anys d'aquestes poblacions. Els primers segles van tenir el jou de la dominació turca, al final va ser el dogal turc que les va fer desaparèixer, i amb elles, bona part de la nostra herència cultural. Però com que som aliats del govern turc, més val que deixem córrer la qüestió.
La novel·la parteix de les poques notícies que tenim d'Heràclit per fer una reconstrucció de la seva vida que aconsegueix una bona versemblança. Tal com confessa Coll al postfaci, en literatura no podem marcar la línia que separa les restes originals de la part reimaginada, però el marc històric que enquadra la història sembla prou fermat com per pensar que Coll ha escrit bajanades.
Coll és llicenciat el filosofia i sap instroduir a la novel·la la majoria de presocràtics i com aquests es relacionaven entre ells, amb l'entorn, amb les religions oficials. La tensió entre pensament i religió i el seu impossible equilibri té en el llibre el moment culminant quan Heràclit intenta fer el cim de l'Olimp. Coll sap triar capítol i històries, tanmateix aquest tipus de novel·la històrica sempre m'ha semblat un àlbum de cromos, un relat en el qual cal enganxar-hi capítols que hem recollit de les cròniques, i això perjudica allò de fons que un llibre ens vol explicar. En tot cas, una novel·la històrica que ha agradat a algú que no li agraden les novel·les històriques.
Coll és llicenciat el filosofia i sap instroduir a la novel·la la majoria de presocràtics i com aquests es relacionaven entre ells, amb l'entorn, amb les religions oficials. La tensió entre pensament i religió i el seu impossible equilibri té en el llibre el moment culminant quan Heràclit intenta fer el cim de l'Olimp. Coll sap triar capítol i històries, tanmateix aquest tipus de novel·la històrica sempre m'ha semblat un àlbum de cromos, un relat en el qual cal enganxar-hi capítols que hem recollit de les cròniques, i això perjudica allò de fons que un llibre ens vol explicar. En tot cas, una novel·la històrica que ha agradat a algú que no li agraden les novel·les històriques.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada