dimecres, 11 de desembre del 2019

Respira Barcelona



A partir del primer de gener hi haurà una colla de gent la qual no podran entrar en cotxe al Cap i Casal del país. No hi fa res que cada any aquests automòbils passin i paguin la inspecció tècnica de vehicles obligatòria. Els cotxes vells contaminen, i per això no podran portar als seus gasius conductors dins l’Àrea Metropolitana. Qui no es compra un cotxe és perquè no vol, les entitats financeres sempre tenen a punt uns plans per pagar, en còmodes terminis, un cotxe que no contamini. Així doncs, els que no volen comprar-se un cotxe nou, doncs que no entrin.

Això que semblaria molt dràstic, queda suavitzat pel nostre tarannà mediterràniament despreocupat, així doncs, aquesta patuleia de poc conscienciats i insolidaris amb el medi ambient poden fer ús de la sempre puntual, eficient i moderna xarxa ferroviària del nostre país. Si amb això no en tenen prou i, per exemple, un dia tenen una reunió a Barcelona al vespre, es troben que l’últim tren cap a Reus, per exemple, els surt a un quart de deu; doncs això no és cap problema perquè sempre podran fer nit en un dels equipats hotels que gràcies al turisme ara hi ha a la capital.

Les classes mitjanes són les que mouen el món, i per això seran les que estiguin a la bretxa per lluitar contra el canvi climàtic i la pol·lució fastigosa. Per això se’ls ha de recompensar de tant en tant amb unes vacancetes amb un creuer, per exemple a Barcelona, on els 105 creuers que van passar pel port el 2017 van avocar més de 32,8 tones de sofre a l'atmosfera, gairebé cinc cops més del que surt de tot el parc de vehicles de la ciutat. O si no, poden anar a buscar ambients més frescos, agafant un vol cap a un altre país des de l’Aeroport del Prat, que no deixa de ser el punt més contaminant de la ciutat. Per sort per la classe mitjana, port i aeroport de moment no tindran restriccions concretes més enllà de paraules buides i plenes de vent, de vent contaminat.

Publicat al Punt el 9 de desembre de 2019

dimarts, 10 de desembre del 2019

Sabates noves



El festival Internacional COS de moviment i teatre gestual, amb l’afegitó de dansa, ha tingut aquesta edició encara més mala sort. Al règim radical que l’havia fet aprimar fins al ossos, enguany s’hi ha sumat una mala climatologia que ha complicat els espectacles de carrer, i de retruc, la injusta sentència del procés ha llençat la gent al carrer i no precisament a veure teatre o cossos en moviment.

Pocs vam recordar que aquell cap de setmana hi havia COS, perquè el cor i el cap estaven en altres llocs. S’hi va notar a l’espectacle familiar que estava programat al teatre Bravium el dissabte al matí. Normalment, si vols aconseguir una entrada necessites plantar-t’hi una hora abans i fer la cua i l’espera corresponents. Aquesta vegada els previnguts vam fer salat i amb prou feines es va omplir mitja platea del teatre. Va ser una llàstima perquè l’espectacle Sabates noves pagava molt la pena.

Tian Gombau va proposar a les famílies recordar la il·lusió d’obrir una capsa i trobar-hi unes sabates noves, amb l’olor, el color i el tacte que ens sorprenien quan érem menuts. Això li passa a Tracalet. Tracalet és un mot que es fa servir a banda i banda del riu Sénia per anomenar a un xiquet entremaliat i que fa enraonar. Doncs Gombau manipula dues sabates i una capsa que són la figura de Tracalet, aquest rep unes sabates noves i un pastisset el dia de Santa Caterina i vol anar a menjar-se’l al riu, com acostumen a fer tots els xiquets. Pel camí es troba el senyor totxo –massa totxos ens trobem-, passa per Cal Músic que bé podria ser un ressò de Carles Santos, i abans del riu una encanyissada amb arenes movedisses. Aquest camí d’anada i tornada li serveix a Tracalet per créixer, i per continuar creixent fins al dia que ja el número de peu ja no li augmentarà més. Quan ha tornat del riu ja gasta unes sabates d’adult. Mentrestant, en aquesta mitja hora llarga que hem seguit les peripècies del Tracalet, naltros ens hem oblidat que fora del teatre hi passen coses que hem d’entomar amb sabates, no sé si noves, però sí d’adult.

Publicat a la NW de novembre de 2019