La platja d’Argelers no té res diferent
de qualsevol altra platja de la Costa Vermella: hi ha l’Albera al sud i una llenca ampla de sorra
per estirar-s’hi i fer un bany. Almenys a la superfície res explica l’horror
que hi ha sota la sorra. Quan l’oblit és el discurs oficial , el teatre és una
arma potent de denúncia, de record, de persistència de la memòria. Rastres Argelers és això, una eina de
càrrec que l’excel·lent actriu Aina Huguet ha tirat endavant fent la
dramatúrgia, la direcció i també fent d’actriu al costat de Bàrbara Roig.
Tenim històries molt grosses per
explicar, però en teatre és més important com les expliques que no pas la
història en si. Rastres Argelers és un
muntatge molt generós, que dona veu als que la van perdre. Les dues actrius es
deixen la pell a l’escenari nedant per sobre el relat tempestuós. Com que el
muntatge és sincer, permet a les actius, a les dues grans actius, entomar les
emocions crues i traspassar-nos-les amb matisos i precisió, ni poc ni massa, el
punt just.
El que va passar a Argelers i
Sant Cebrià va ser un drama, i explicar la història d’un drama real és difícil
perquè et pot fer caure en el llenguatge lineal i absurd de la Història. Sobre
l’escenari cal evitar això: les costures de la Història són bastes que només
els dramaturgs més fins saben dissimular. La diferència entre una narració i un
espectacle és la teatralitat d’aquest últim, això és una arquitectura invisible
que només existeix quan no es veu. Com que fer parlar els altres és difícil, hi
ha la tendència actual a parlar d’un mateix per així no perdre la coherència.
Tanmateix, en un moment que als
grans teatres programen als egos que només es miren el melic, la sala Trono de
Tarragona té l’atreviment de portar aquest muntatge senzill però honest, que és
vehicle de la història dels oblidats.
Paga la pena moure’s pel teatres que
tenim a prop i no conformar-se amb escollir, o no, la programació que la nostra
sala de capçalera ens proposa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada