La teva ombra

Si no hagués estat pel confinament m'hauria perdut aquesta novel·la, o en tot cas, l'hauria abandonada. Normalment a la pàgina cent d'un llibre valoro si paga la pena continuar desprenent-me d'hores de la meva vida en el que ha escrit una altra persona, i moltes vegades deixo córrer el llibre. Amb La teva ombra de Jordi Nopca vaig estar a punt de deixar-ho a la pàgina 50, però vaig esperar a la 100 i com que em semblava que la cosa es redreçava, i la pila de llibres de la tauleta de nit havia baixat vertiginosament, vaig continuar sense gaire convenciment. L'aparició dels cucs blancs, no sé si calderiana o monzionana,  va fer augmentar el meu interès, però fins a la pàgina 365, -pàgina amunt, pàgina avall- no em vaig enganxar de tot a la novel·la. 

Jordi Nopca ha publicat una història boirosa, amb llargues descripcions que fan que tingui un ritme lent i calmat. Sembla una novel·la del segle XIX ambientada al XXI. Una novel·la gòtica -com el mateix llibre es diu d'ell mateix- plena de sexe, tecno i bars. A la novel·la no sobren les reflexions profundes, o les màximes brillants, hi ha una mena de contenció de la veu narradora que està tensada al servei de la història, i pocs moments de distensió es permet. Però per altra banda, sap trobar uns moments per a la ironia, quan fa un exercici d'alteritat i parla en boca d'altres de la pròpia novel·la i diu, per exemple, que li dol que serà llegida per un públic més vell del que li tocaria, ja que la novel·la sembla dirigida a aquells que van néixer avançats els anys 80, però una novel·la de 500 planes no pot ser llegida fàcilment per persones que han de combinar feina, estudis, idiomes, gimnàs... i festa forta.o canalla petita.

Jordi Nopca planteja un puzzle de 500 peces amb aquesta novel·la, i es pren el temps de posar totes les fitxes damunt de la taula, girar-les de cara, i començar el gran dibuix pels marges per anar completant poc a poc tota la composició. Cada nova filera que s'ha col·locat revela el sentit de l'anterior que semblava desdibuixada, i així fins a la darrera peça, la darrera plana que donarà un sentit a tot, a d'una gran història d'amor: "Totes les històries d'amor són històries de fantasmes, i als fantasmes, com sabeu, els agrada reaparèixer". Així doncs, en perspectiva, el començament no era fluix, sinó que eren els fonaments de tota l'arquitectura que es construïa. I el fonaments mai acostumen a ser la part més vistosa de res.

En tot cas m'ha fet replantejar la meva norma de la pàgina 100, potser m'he perdut altres llibres, que són com aquest i guanyen a cada pàgina que passes, però bé, manta vegades m'he trobat el contrari, que s'escriu un començament contundent per enxampar el lector, i després la història s'esfilagarxa per anar enlloc. No seria el cas d'aquest llibre.