Llibres al forn de maig

Com que estic embolicat escrivint coses llargues i també en un taller de la Sala Beckett, no tinc gaire temps per escriure ressenyes llargues aquí. De fet com que això només són quatre apunts per recordar d'aquí uns anys, doncs tampoc pretenc que aquestes ratlles siguin preceptives de res. 

Per Sant Jordi vaig regalar a la meva parella Els argonautes de Maggie Nelson, un llibre que parla sobretot de les canviants maneres d'entendre les sexualitats. Nelson no té una tesi per justificar, senzillament explica les seves experiències amb moments d'una lucidesa extraordinària, però no passa d'aquí, i hi ha molts passatges tediosos que es dedica a parlar de xafarderies del seu entorn universitari que no em van fer ni fred ni calor. Els argonautes pren per títol la història del vaixell Argo, en el qual hi viatjaven Jàson, aquesta nau durant els viatges anava ser adobada i diverses parts substituïdes, de manera que al final del viatge només conservava el nom original, mentre que totes les parts del seu cos havien canviat. Nelson veu la sexualitat i el gènere com aquest vaixell. Però tanmateix són mirades que fa, molt avançades, i en perspectiva allunyades de la gran majoria de conciutadans seus rednecks, vaja no com aquí que tots som éssers de llum.

La luxuria d'Anna Punsoda és una mena de pròleg editat en format de llibre. Apunta coses molt interessants sobre el desig i de l'enamorament, més que no pas de la luxúria. La brevetat de l'assaig et deixa amb la mel a la boca, com un bes robat de passada. El capítol dedicat a Tristany i Isolda és magnífic, en el qual parla com als anys foscos ja es van adonar de utopia de l'amor, Tristany i Isolda sempre estan enamorats perquè mai han pogut culminar el seu amor. La prosa de l'amor és també la seva mort. Això de la sèrie dels pecats capitals de Fragmenta sembla més la transcripció d'una classe magistral d'universitat, que no pas un llibre amb voluntat de formular res. Te'n quedes amb set de més, com els passava a Tristany i Isolda.

La meva llibretera em va recomanar Amélie Nothomb, em va dir que no n'havia llegit el darrer, però que era una bona autora. No ho nego, Els nom epicens està feta amb traça, tot i que sembla escrita en una tarda. Ajuntar frases bones en una trama que s'aguanta fent tentines no és escriure una bona novel·la. La conclusió final pot ser encertada i fer-te reflexionar sobre la teva vida, això és perfecte i estimulant, però si el camí per arribar-hi està ple de jocs de mans dels quals n'entrelluques el truc, doncs no sé si paga la pena. Una novel·leta per emportar-se a la platja i llegir-te-la sencera entre bany i bany. I prou. 

Entre bany i bany passen els contes de Jordi Cervera, d'Aigua de Mar, Premi de Narrativa Marítima Vila de Cambrils Josep Lluís Savall. Com a reusenc de classe treballadora em sento identificat al darrer conte. Els reusencs que no tenien possibles per comprar-se un apartament al Reus Mediterrani (classe alta) o al Reus Camp i Mar (classe mitjana-alta) agafaven accions al Reus Club de Mar per poder estiuejar a Cambrils, això era un club que et posava a disposició dutxes i un racó per canviar-te i menjar assegut al costat de la mar, i així poder passar el dia de platja amb un mínim de confort. No hi vam anar mai.

Finalment, i ja en parlaré més endavant si torno a tenir un moment per esplaiar-m'hi. Fot-li que és de Reus 2 de Josep Baiges i Jordi Romero, que fa el perfil de cent reusencs i reusenques. Com que en aquesta edició hi surto retratat, el meu ego m'ha obligat a comprar-.ne uns quants llibres i llegir-ne un d'aquests. L'adulació és la droga més forta del món, i per tant li trobo força virtuts al llibre des de la meva parcialitat més absoluta. Intentant tenir una mirada neta, clara i sincera puc dir que la voluntat del llibre és fer créixer l'amor propi d'una ciutat que ha tingut temps millors. Josep Baiges escriu una comunitat en la qual hi podem reconèixer molts membres i, per tant, reconèixer-nos-hi si volem, i ho fa d'una manera positiva i optimista. Als que som inconformistes aquests missatges a vegades els interpretem com a conformisme, i per això a vegades ens posen alerta, però fer aquesta anàlisi a les accions del Josep Baiges seria injust i fora de lloc. Així doncs, felicitats i gràcies.

Demà

Demà acabarà la pandèmia, i la C. no tornarà a l’hotel en el qual fa temporada cada estiu. Enguany li diuen que no l’agafaran, només obriran una ala i no necessiten tanta gent, les reserves han caigut en picat. La C. encara no ha vist els poc més de dos terços de sou que havia de cobrar després de l’Erto que li va fer l’empresa que gestiona el menjador escolar on treballava. Per sort, el J. treballa en una planta del complex petroquímic i no ha vist retallat el seu sou, amb això han anat tirant, malgrat que l’ha vist menys per casa perquè li han modificat els horaris per tal que els treballadors dels diversos torns no es barregessin. Però el J. no està tranquil, sap que els enginyers treballen en robotitzar la seva planta, de manera que en uns anys ja no necessitaran tanta mà d’obra que pot agafar un virus, o que pot morir en un accident laboral, i aturar la producció.

La C. i el J. somnien en la tranquil·litat que tenien els seus pares, la pau de veure al sofà de casa la pel·lícula de Sesión de tarde, i la calma de poder anar enfilant cursos i estius sense que passés cap esdeveniment històric. Potser aquells anys van ser l’excepció i no la regla, potser la pau era només una treva. A jutjar per la imatge de l’exèrcit als carrers, i de com les classes dirigents es passegen amb banderes, saltant-se les mesures de control de la pandèmia, la C. i el J. sospiten que la treva s’ha trencat, tot i que no tenen consciència d’haver fet res malament per trobar-se en un conflicte. Demà la C. i el J. buscaran solucions per poder tirar endavant, per sobreviure amb tota la dignitat que et dona aixecar-te de nit per anar a treballar, però creuen que algú hauria de fer alguna cosa per no deixar-los desemparats. La C. i el J. ja fa temps que van pel món i no es creuen les promeses de somni feliç que els diuen per fer-los anar a votar cada quatre anys. La C. i el J. comencen a intuir que si no s’organitzen amb d’altres com ells, no tindran un demà.

Publicat al Punt 25.05.2020

Ceci n’est pas un théâtre

Portem més d’un mes sense poder anar al teatre. Els teatres van ser dels primers espais que es van clausurar i pel que sembla seran una de les activitats que tardaran més a poder tornar-se a emprendre. Malgrat això, sembla que més gent s’ha adonat que la cultura és de les poques coses que ens diferencien de les bèsties quan som al cau. Les sèries de televisió, el cinema o les emissions de teatre en obert han omplert les llargues hores de tancament a les nostres llars. Les arts escèniques ens expliquen com som i per això, generació rere generació, desperten el nostre interès.

Ara hauria d’encarrilar l’article dient que tota crisi genera una oportunitat, i que hauríem de tenir la sensibilitat de poder convertir en diners aquest interès per les arts escèniques, i així permetre que puguin subsistir.

Certament que ho subscric, però no m’ho acabo de creure, i ara toca l’habitual digressió històrica per justificar la meva tesi. Aristòtil diu que l’origen de la comèdia àtica, del teatre grec, pervé de les processons burlesques de la Grècia arcaica en les quals els cors no només es limitaven a cantar, sinó que també representaven breus escenes còmiques. A això se li va sumar el canvi de mentalitat del segle VI aC que va suposar la llibertat d’esperit i l’explicació racional de la vida. Així doncs, tenim que l’origen del teatre, per una banda, és una cerimònia, i per l’altra és una vindicació de llibertat i de posar en qüestió qualsevol dels ordres establerts.

Asseure’ns al sofà amb una roba còmoda i poc afavoridora, posar-nos a la falda una escudella plena de crispetes i demanar a l’ordinador portàtil o al televisor intel·ligent que ens donin una dosi de teatre només em sembla una solució d’urgència i desesperada en temps de pesta. El sentit comunitari i de transformació que té el teatre queda aigualit per la pantalla que fa d’obligada quarta paret. Si he de ser sincer, em sembla que en format audiovisual, el cinema i succedanis tenen més recursos estilístics que no el teatre filmat. Tornem a l’antiga Grècia per reblar-ho: del 430 al 425 aC a Atenes va haver-hi una gran pesta, poc teatre es va fer en aquells anys, passada aquesta desgràcia el teatre va continuar de manera grandiosa amb Aristòfanes o Eurípides.

Publicat a la NW d'abril de 2020