Ceci n’est pas un théâtre

Portem més d’un mes sense poder anar al teatre. Els teatres van ser dels primers espais que es van clausurar i pel que sembla seran una de les activitats que tardaran més a poder tornar-se a emprendre. Malgrat això, sembla que més gent s’ha adonat que la cultura és de les poques coses que ens diferencien de les bèsties quan som al cau. Les sèries de televisió, el cinema o les emissions de teatre en obert han omplert les llargues hores de tancament a les nostres llars. Les arts escèniques ens expliquen com som i per això, generació rere generació, desperten el nostre interès.

Ara hauria d’encarrilar l’article dient que tota crisi genera una oportunitat, i que hauríem de tenir la sensibilitat de poder convertir en diners aquest interès per les arts escèniques, i així permetre que puguin subsistir.

Certament que ho subscric, però no m’ho acabo de creure, i ara toca l’habitual digressió històrica per justificar la meva tesi. Aristòtil diu que l’origen de la comèdia àtica, del teatre grec, pervé de les processons burlesques de la Grècia arcaica en les quals els cors no només es limitaven a cantar, sinó que també representaven breus escenes còmiques. A això se li va sumar el canvi de mentalitat del segle VI aC que va suposar la llibertat d’esperit i l’explicació racional de la vida. Així doncs, tenim que l’origen del teatre, per una banda, és una cerimònia, i per l’altra és una vindicació de llibertat i de posar en qüestió qualsevol dels ordres establerts.

Asseure’ns al sofà amb una roba còmoda i poc afavoridora, posar-nos a la falda una escudella plena de crispetes i demanar a l’ordinador portàtil o al televisor intel·ligent que ens donin una dosi de teatre només em sembla una solució d’urgència i desesperada en temps de pesta. El sentit comunitari i de transformació que té el teatre queda aigualit per la pantalla que fa d’obligada quarta paret. Si he de ser sincer, em sembla que en format audiovisual, el cinema i succedanis tenen més recursos estilístics que no el teatre filmat. Tornem a l’antiga Grècia per reblar-ho: del 430 al 425 aC a Atenes va haver-hi una gran pesta, poc teatre es va fer en aquells anys, passada aquesta desgràcia el teatre va continuar de manera grandiosa amb Aristòfanes o Eurípides.

Publicat a la NW d'abril de 2020