El circ, com els Lakers

 

La franquícia de Los Àngeles Lakers no sempre ha estat en una de les ciutats més grans i més poc agraciades dels Estats Units, fins l’any seixanta van estar ubicats a Minnesota. Els Lakers, tot i guanyar uns quants campionats, no atreien prou a un públic que preferia esports menys espectaculars, i això va fer que el propietari agafés els jugadors i la marca i se’ls emportés de la ciutat dels llacs. Començo amb termes basquetbolístics per veure si una crònica sobre unes jornades tècniques de circ atrapa més lectors, atès que el bàsquet està a l’ordre del dia. Gràcies a la sèrie de Netflix, molts hem confirmat que Michael Jordan estava ben pagat d’ell mateix, com vam intuir al seu moment.

Què té a veure el bàsquet de la NBA amb el circ? Molt. Molt perquè m’ho faig venir bé perquè lligui, evidentment. El bàsquet i el circ contradiuen les lleis de la natura, se’n riuen de la gravetat, i fan pam i pipa als que detesten el risc.

Bàsquet i circ són espectacle en estat pur, sense trampa ni cartró. El circ no té unes cametes per amagar-se, un teló per tancar-lo, o un maquinista que et salvi el cul d’una dramatúrgia mal forjada amb un Deus-ex-machina. Això deu fer que tant els artistes de circ, com els jugadors de bàsquet acostumin a haver de treure’s les castanyes del foc ells sols quan són a la pista i no comptin ni amb déu, ni amb pàtria, i ben poc amb un amo.

La Fira del Trapezi va començar a Vilanova i la Geltrú i a Reus l’any 1997 que feien el festival en anys alterns, però l’any 2001 Vilanova es va despenjar del festival i la ciutat de Reus va entomar l’organització anual amb valentia, com podria haver passat al revés si els dirigents de torn haguessin tingut altres prioritats.

El Trapezi ha fabricat milers d’espectadors de Reus i el Camp, però mai no s’ha integrat a la ciutat. Aquells entusiastes del circ que ha generat el Trapezi a les nostres comarques, com el Circ de les Musaranyes, o projectes socials integradors com el Reus Circ Social sempre han estat ignorats pel festival. El circ no fa territori, o a Reus no l’ha fet mai. Altres festivals com la fira de teatre de Tàrrega, o el festival Cos de Reus quan era dirigit per Lluís Graells, o -arribant al paroxisme- el FITAG de Girona, han apostat per la gent de les seves comarques per generar públic i creadors. El Trapezi té altres circuits, es deu a aquests i juga per aquests. Com les estrelles de la NBA que fugen dels seus fans: són prou bons per a fer-ho? Sí. Ens agrada? Vosaltres mateixos.

El Trapezi d’enguany s’hauria d’haver celebrat al maig, per raons òbvies s’ha ajornat a finals d’octubre, però aquest juliol hi ha hagut unes jornades professionals que, suposo, han servit perquè no es digués que no es feia res. A vegades no fer res és el millor que pots fer, va sentenciar el dramaturg i coreògraf Roberto Fratini a la darrera sessió d’aquestes jornades.

Les jornades es van fer totes en streaming i en castellà. Suposo que hi havia connectada gent de tot Espanya i totes aquestes coses, la conclusió al final. El dijous 9 de juliol al matí es van fer els debats «L’eclosió de l’autoria al circ» i «El circ a l’Estat: realitats i estratègies», i a la tarda els artistes que esperem que actuïn a Reus a la tardor van presentar les seves propostes. Per una banda es connectava amb ells perquè poguessin explicar què feien i per l’altra banda, al web del festival hi ha penjada una memòria poètica que ens permet fer un tastet de l’espectacle. De noms destacats hi ha Rhum & cia, La Companyia Manolo Alcántara o Vaivén Circo. Com passa a cada edició, una tècnica brilla per sobre de les altres i la d’enguany serà la bicicleta acrobàtica que manipularan els Circ vermut, Yldor o els Altagama, aquests últims coproduïts pel Trapezi. Totes les companyies són espanyoles, ho dic així perquè fa més mal, entenc que no hi haurà participació internacional pels perills d’anul·lacions pel virus.

El divendres al matí es va parlar de la importància de l’acompanyament extern a l’hora de produir un espectacle. Certament que a l’hora de vendre i finançar una producció aniria molt bé que algú amb experiència et donés un cop de mà, però molt millor seria que hi hagués una programació sòlida de circ que fes que tot no fos tan difícil com perquè hagin de venir de fora a ajudar-te.

Quan es va connectar el circ amb qüestions més genèriques, les jornades van prendre volada; el circ com qualsevol art té sentit quan ens interpel·la. El circ ens interpel·la de moltes maneres, i potser la més directa és amb la seva pròpia naturalesa. Autònoma i solidària, anàrquica i preocupada, cosmopolita i local. L’Associació de Professionals del Circ de Catalunya va organitzar el debat «Nous paradigmes de futur», en el qual Roberto Fratini i la professora de filosofia Laura Benítez van servir-se del circ per denunciar sense miraments a uns governs que ens han infantilitzat amb motiu de la pandèmia i que han fet servir la cultura, o més aviat els subproductes culturals, com a cures pal·liatives per alleujar el malestar social. Bet Miralta, una de les antigues directores del Trapezi també seia al debat i assentia al que anaven exposant els altres dos, amb aquella sensació que algú explica millor que tu allò que sents. Durant la pandèmia, la cultura ha triomfat, però a costa del sacrifici dels artistes, que sent un dels col·lectius més desprotegits, ha vist com totes les actuacions els queien. Bona part dels creadors, amb més bona fe que res, s’han adherit al desig informe del «tot anirà bé» actuant de franc per les xarxes, de manera que el seu treball ha quedat encara més tocat.

Aquest Trapezi només tindrà autors espanyols i s’ha explicat en llengua espanyola, segur que tot té motius de molt de pes. Sempre hi ha arguments per qualsevol decisió que prenem a la vida. Ara bé, potser caldria insistir en recordar que el festival Trapezi Reus porta la medalla penjada que diu: «Fira del Circ de Catalunya».

Aquest Trapezi, que sempre ha estat, és i serà meravellós -que ningú no ho dubti-, demà podria traslladar-se a Guadalajara, a Guadix o a O Grove i no passaria res. No patiu, és una hipòtesi, no hi ha cap rumor de trasllat. Però tot fabulant podem imaginar que el festival sí que es trastocaria notablement si passés els Pirineus i anés cap a terres més circenses. Les ideologies que triomfen són les que no es noten, tal com diu la lingüista Marina Massaguer. Els Lakers van passar de Minessota a Los Angeles i sembla que no va passar res perquè van continuar guanyant títols. La gent de Minnesota pensa igual? Les lleis de la natura, cruels amb els dèbils, ens obliguen a oblidar-nos dels de Minnesota. El circ sempre ha desafiat les lleis de la natura.

 

Publicat a Núvol el 13/07/2020

Atrapa la llebre

 

Molt se n'ha parlat d'Atrapa la llebre de Lana Bastasic, hi puc afegir algunes consideracions perifèriques, que no faran justícia a la meravella d'aquest llibres. Un bon llibre ha de ser com una bona obra de teatre, ales primeres pàgines ja t'ha de presentar el problema gros que t'arrossegui. A la Sara la truca la Lejla que fa un munt d'anys que no veu, la Sara ho deixa tot i viatja per mitja Europa per veure què vol. 

La novel·la té de protagonistes a la Sara, la Lejla, Armin, el desaparegut germà d'aquesta, i Bòsnia. Amb un viatge en cotxe per Europa, la Bastasic ens explica un munt de coses,és d'aquells textos que cada vegada que hi toca la llum agafa una coloració diferent i t'explica coses que si jo fos més intel·ligent les hauria pogut copsar totes. Val a dir que tothom llegeix els textos des de la seva experiència i busca literatura a les seves preocupacions. En cap entrevista ho he sentit, però per mi un dels grans de la novel·la és com digereixes d'adult les il·lusions frustrades de joventut. Aquestes il·lusions poden ser molt bàsiques com retrobar el germà o l'amic desaparegut, la il·lusió resta intacta, incòlume mentre tu et degrades física i mentalment, però continues orbitant al voltant d'aquestes. La Marina Espasa que ens sap més que jo diu: "Atrapar la llebre vol dir perseguir tot el que se suposava que aquesta edat adulta havia de portar: la llibertat, l’amor, l’aventura. I la lliçó és que l’important és l’actitud de persecució i no la consecució final de l’objectiu. Que les llebres s’escapen, vaja. I que la vida adulta acostuma a decebre, però quina joia i quina potència, aquell moment en què encara tot és possible perquè encara ha de passar! Això sí que ho ha atrapat l’autora."

El llibre és impecable, i la Bastasic és generosa i et posa fàcils les idees que et vol fer arribar, el seu estil és fluid i les seves imatges diàfanes. Bastasic et parla de la guerra de Bòsnia sense ni anomenar-la, això és traça literària. Retrata l'obsessió pel menjar de les dones bosnianes (i europees) com a anestèsia a tots els problemes. El homes beuen, les dones mengen, i així s'empassa la tristesa. I la Lejla, el meu personatge preferit, ella que és la gran derrotada, la que ha patit, mira la a la vida com la filla de puta que és i remou els fils que ha de remoure per una últim gran gest simbòlic que, mecagontot, la vida li impedeix.

 

Jordi, el locutor

 

Aquest estiu de desconfinament s’està emportant més vides que gairebé la primavera del virus. Un d’aquestes desgràcies té el nom del Jordi Escoda, un dels millors locutors de ràdio de Reus. Els indicadors de l’èxit d’un periodista acostumen a ser els programes en prime-time que presenten o els premis que reben, i ben poques vegades valoren la integritat, el compromís o l’afabilitat. Si aquesta societat valorés les qualitats humanes, la mort de Jordi Escoda hauria estat un motiu de dol nacional.

El Jordi el vaig començar a escoltar al seu programa Estudi Barroc de la ràdio local Punt 6 Ràdio. Aquell llavors la meva joventut estava més interessada en programes de contingut més rocker i cerveser que no en exquisideses de Bach, Lully o Buxtehude. Tot i això, sempre que vaig entrar en aquell principal de la Raval de Robuster on hi havia l’emissora, hi havia el somriure sorneguer del Jordi que et donava l’acollida.

Punt 6 Ràdio, també coneguda anteriorment com Ràdio Músic Club era l’alternativa jove a l’assentada Ràdio Reus que tenia al darrera tota la maquinària de la Ser. Quan l’emissora espanyola va decidir deixar a pa i aigua les delegacions locals va ser el gran moment de Punt 6 Ràdio per esdevenir la ràdio referència local. Va ser un salt endavant a tot o res i un dels que ho va pilotar va ser el Jordi, que locutava el programa informatiu dels matins i que va tenir l’encert, o no, de comptar amb una bona pila de col·laboradors i d’opinadors molt diversos entre els quals m’hi va incloure. Malgrat la qualitat de tots els espais de la graella, el salt no va sortir com s’esperava. Vist des de fora, sembla evident que l’Ajuntament mai no va ajudar gens a una ràdio que no podia controlar pel tarannà lliure del Jordi i dels altres que la menaven. També va ser una llàstima que el gran públic, amb l’excepció d’una minoria sorollosa, continués ignorant una proposta de proximitat, en català i independent. El terreny era adobat perquè la crisi econòmica posterior acabés liquidant una emissora històrica.

El Jordi, que com he dit era compromès i persistent, va engegar gairebé tot sol Ràdio Ciutat de Reus per internet i hi lluitava cada dia per continuar oferint-nos continguts propers i de qualitat, i en això, sempre tenia temps i paciència perquè qualsevol iniciativa de la ciutat o de la comarca tingués el seu espai per explicar-se.

La conclusió de tot plegat l’escrivia Magí Sunyer referint-se a Pep-Lluís Savall, un altre homenot del sud que també va marxar massa aviat com el Jordi Escoda: Tanta sort merescuda i tan poca victòria.

 

Publicat al Punt el 14 de setembre de 2020

Interí -ina

 

«Que serveix, exerceix un càrrec, suplint la falta d’una altra cosa, d’un altre». Això ens diu el Diec2 sobre els interins. Semblaria que la clau de la definició és el verb «suplint», això seria en situacions normals, però a les administracions espanyoles, -sí nois, és el que hi ha- aquesta definició està desdibuixada i l’últim mot és el que balla. «Un altre». Aquest «altre» és una entelèquia. Filant gros, gairebé la meitat del personal de les administracions públiques far el paper d’aquest «altre», i ho fa de fa anys, molts anys: tres, sis, nou... i el tema cou. No es pot suplir «un altre» si aquest «altre» no existeix, perquè s’ha jubilat, perquè s’ha traslladat o perquè no ha existit mai.

Per entrar a treballar a l’administració pública has de demostrar que ho sabràs fer amb un examen. Si ets dels millors tens una feina estable bastant assegurada, però la prova només diu que ets capaç de fer la feina. També es pot considerar que si portes tres, sis, nou dotze... anys fent bé la feina, és que ets hàbil i capaç de fer-la, atès que l’acomiadament dels interins és fàcil i de franc, per tant, si algú no fa bé la feina, o molesta, se’n va al carrer. A la teoria o a la pràctica podem considerar que s’ha demostrar a bastament la capacitat de fer una feina, però ara per ara, només amb la teoria pots ser «un» i amb la pràctica ets «un altre».

La Unió Europea ha dictaminat que aquesta taxa de temporalitat és inadmissible i que cal redreçar la manera de fer les coses, però les administracions espanyoles han agafat la tàctica habitual del qui dia passa any empeny, i esperar que les coses se solucionin soles o que la gent se’n cansi. La Generalitat de Catalunya no ha actuat pas gaire diferent de les altres i no podem dir que en aquest cas sigui cap model de gestió, ni ens permeti albirar les bondats d’una hipotètica administració independent, i això és doblement trist, no només per la mala feina, sinó perquè això carrega d’arguments a tots aquells que diuen que per continuar igual, no cal moure res.

Hi ha plataformes d’interins i sindicats que han començat a denunciar judicialment a les administracions i a guanyar els judicis. Per altra banda s’ha presentat una proposició de Llei al Parlament per endreçar d’una vegada per totes aquest galliner. Al final arribarem al cap del carrer, si no hi ha valentia política per arreglar-ho tot de cop, les demandes col·lapsaran els jutjats, endeutaran a treballadors i administracions, i tothom acabarà més pobre i amb un ambient més viciat, tot per no voler arribar a un acord. Res de nou a la vista.

 

Publicat al Punt el 
20 juliol 2020