La franquícia de Los Àngeles Lakers no sempre ha estat en una de les ciutats més grans i més poc agraciades dels Estats Units, fins l’any seixanta van estar ubicats a Minnesota. Els Lakers, tot i guanyar uns quants campionats, no atreien prou a un públic que preferia esports menys espectaculars, i això va fer que el propietari agafés els jugadors i la marca i se’ls emportés de la ciutat dels llacs. Començo amb termes basquetbolístics per veure si una crònica sobre unes jornades tècniques de circ atrapa més lectors, atès que el bàsquet està a l’ordre del dia. Gràcies a la sèrie de Netflix, molts hem confirmat que Michael Jordan estava ben pagat d’ell mateix, com vam intuir al seu moment.
Què té a veure el bàsquet de la NBA amb el circ? Molt. Molt perquè m’ho faig venir bé perquè lligui, evidentment. El bàsquet i el circ contradiuen les lleis de la natura, se’n riuen de la gravetat, i fan pam i pipa als que detesten el risc.
Bàsquet i circ són espectacle en estat pur, sense trampa ni cartró. El circ no té unes cametes per amagar-se, un teló per tancar-lo, o un maquinista que et salvi el cul d’una dramatúrgia mal forjada amb un Deus-ex-machina. Això deu fer que tant els artistes de circ, com els jugadors de bàsquet acostumin a haver de treure’s les castanyes del foc ells sols quan són a la pista i no comptin ni amb déu, ni amb pàtria, i ben poc amb un amo.
La Fira del Trapezi va començar a Vilanova i la Geltrú i a Reus l’any 1997 que feien el festival en anys alterns, però l’any 2001 Vilanova es va despenjar del festival i la ciutat de Reus va entomar l’organització anual amb valentia, com podria haver passat al revés si els dirigents de torn haguessin tingut altres prioritats.
El Trapezi ha fabricat milers d’espectadors de Reus i el Camp, però mai no s’ha integrat a la ciutat. Aquells entusiastes del circ que ha generat el Trapezi a les nostres comarques, com el Circ de les Musaranyes, o projectes socials integradors com el Reus Circ Social sempre han estat ignorats pel festival. El circ no fa territori, o a Reus no l’ha fet mai. Altres festivals com la fira de teatre de Tàrrega, o el festival Cos de Reus quan era dirigit per Lluís Graells, o -arribant al paroxisme- el FITAG de Girona, han apostat per la gent de les seves comarques per generar públic i creadors. El Trapezi té altres circuits, es deu a aquests i juga per aquests. Com les estrelles de la NBA que fugen dels seus fans: són prou bons per a fer-ho? Sí. Ens agrada? Vosaltres mateixos.
El Trapezi d’enguany s’hauria d’haver celebrat al maig, per raons òbvies s’ha ajornat a finals d’octubre, però aquest juliol hi ha hagut unes jornades professionals que, suposo, han servit perquè no es digués que no es feia res. A vegades no fer res és el millor que pots fer, va sentenciar el dramaturg i coreògraf Roberto Fratini a la darrera sessió d’aquestes jornades.
Les jornades es van fer totes en streaming i en castellà. Suposo que hi havia connectada gent de tot Espanya i totes aquestes coses, la conclusió al final. El dijous 9 de juliol al matí es van fer els debats «L’eclosió de l’autoria al circ» i «El circ a l’Estat: realitats i estratègies», i a la tarda els artistes que esperem que actuïn a Reus a la tardor van presentar les seves propostes. Per una banda es connectava amb ells perquè poguessin explicar què feien i per l’altra banda, al web del festival hi ha penjada una memòria poètica que ens permet fer un tastet de l’espectacle. De noms destacats hi ha Rhum & cia, La Companyia Manolo Alcántara o Vaivén Circo. Com passa a cada edició, una tècnica brilla per sobre de les altres i la d’enguany serà la bicicleta acrobàtica que manipularan els Circ vermut, Yldor o els Altagama, aquests últims coproduïts pel Trapezi. Totes les companyies són espanyoles, ho dic així perquè fa més mal, entenc que no hi haurà participació internacional pels perills d’anul·lacions pel virus.
El divendres al matí es va parlar de la importància de l’acompanyament extern a l’hora de produir un espectacle. Certament que a l’hora de vendre i finançar una producció aniria molt bé que algú amb experiència et donés un cop de mà, però molt millor seria que hi hagués una programació sòlida de circ que fes que tot no fos tan difícil com perquè hagin de venir de fora a ajudar-te.
Quan es va connectar el circ amb qüestions més genèriques, les jornades van prendre volada; el circ com qualsevol art té sentit quan ens interpel·la. El circ ens interpel·la de moltes maneres, i potser la més directa és amb la seva pròpia naturalesa. Autònoma i solidària, anàrquica i preocupada, cosmopolita i local. L’Associació de Professionals del Circ de Catalunya va organitzar el debat «Nous paradigmes de futur», en el qual Roberto Fratini i la professora de filosofia Laura Benítez van servir-se del circ per denunciar sense miraments a uns governs que ens han infantilitzat amb motiu de la pandèmia i que han fet servir la cultura, o més aviat els subproductes culturals, com a cures pal·liatives per alleujar el malestar social. Bet Miralta, una de les antigues directores del Trapezi també seia al debat i assentia al que anaven exposant els altres dos, amb aquella sensació que algú explica millor que tu allò que sents. Durant la pandèmia, la cultura ha triomfat, però a costa del sacrifici dels artistes, que sent un dels col·lectius més desprotegits, ha vist com totes les actuacions els queien. Bona part dels creadors, amb més bona fe que res, s’han adherit al desig informe del «tot anirà bé» actuant de franc per les xarxes, de manera que el seu treball ha quedat encara més tocat.
Aquest Trapezi només tindrà autors espanyols i s’ha explicat en llengua espanyola, segur que tot té motius de molt de pes. Sempre hi ha arguments per qualsevol decisió que prenem a la vida. Ara bé, potser caldria insistir en recordar que el festival Trapezi Reus porta la medalla penjada que diu: «Fira del Circ de Catalunya».
Aquest Trapezi, que sempre ha estat, és i serà meravellós -que ningú no ho dubti-, demà podria traslladar-se a Guadalajara, a Guadix o a O Grove i no passaria res. No patiu, és una hipòtesi, no hi ha cap rumor de trasllat. Però tot fabulant podem imaginar que el festival sí que es trastocaria notablement si passés els Pirineus i anés cap a terres més circenses. Les ideologies que triomfen són les que no es noten, tal com diu la lingüista Marina Massaguer. Els Lakers van passar de Minessota a Los Angeles i sembla que no va passar res perquè van continuar guanyant títols. La gent de Minnesota pensa igual? Les lleis de la natura, cruels amb els dèbils, ens obliguen a oblidar-nos dels de Minnesota. El circ sempre ha desafiat les lleis de la natura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada