Molotov

 

El cas de la mort de Cipriano Martos havia quedat amagat darrera una llosa d’oblit. Mentre que d’altres casos de l’època com el de Puig Antich es van fer tristament cèlebres, el silenci que les autoritats franquistes van escampar damunt l’assumpte va reeixir durant un temps. Però les ferides mal tancades es tornen a obrir.

La detenció de Cipriano Martos el 1973 es va produir arran de la distribució d’octavetes a la sortida de la fàbrica Punto Blanco d’Igualada. La causa oficial de la mort va ser la ingesta d’un còctel molotov en el transcurs d’un interrogatori a la caserna de la Guàrdia Civil de Reus i posteriorment va ser enterrat secretament a la fossa comuna del Cementiri General. Els esgarrifosos detalls de la detenció, tortura, agonia i mort d’aquest sindicalista els explica Roger Mateos al seu llibre Caso Cipriano Martos (2018). El director David Pintó ha agafat aquest llibre com a punt de partida pels seu espectacle Molotov, i n’hi ha per treure’s el barret. El Llibre de Mateos és detallat, complert i ben referenciat, per tant és un text allunyadíssim del llenguatge teatral que normalment apel·la als sentiments de l’espectador. David Pintó ha sabut lligar la teatralitat i la història amb mestria: per una banda ha sabut donar les dades i els detalls que l’espectador necessita per entendre el cas, i per altra banda ha trobat el to adient per entretindre i emocionar-lo, perquè al capdavall Molotov és teatre.

L’actor tot-terreny Joan Valentí condueix l’escena amb solvència, i Montse Pelfort li dona la rèplica i manipula els objectes amb una traça similar. Tots plegats saben trobar la ironia i la tendresa que calen per fer ressaltar la indignació que suscita una injustícia tan gran com la del cas Cipriano Martos. Tots plegats saben apretar i afluixar convenientment per mantenir l’atenció, i dosifiquen l’horror del cas de manera que ni se n’estalvia, ni tampoc es dona de cop de manera que l’excés bloquegi a l’espectador.

El teatre documental està en auge malgrat la seva dificultat, a Europa és una realitat consolidada de fa anys, esperem que tot el que ens hagi de venir sigui com el que fa David Pintó.

De sobte pensa en mi

 

 

Tinc un amic que una vegada va començar la gran novel·la juantxi i no la va acabar. Si no sou de Reus no sé si sabreu copsar amb tota la profunditat el terme juantxi però segur que coneixeu juantxis, el Jordi Dausà en coneix molts i són els protagonistes de De sobte pensa en mi. Un juantxi és com el tòpic del pallasso: fa riure, te'n pots enfotre i trobar-lo còmic, grotesc, però normalment amaga una vida desgraciada. Això és el que escriu Dausà i és el que el fa prodigiosament interessant, t'explica l'història d'un juantxi, d'un looser, amb les seves misèries i situacions tragicòmiques i en dues línies és capaç de trencar-te el somriure per clavar-te una puntada a la boca de l'estómac. Com que també són una mica juantxi, no m'he apuntat aquestes frases lapidaries, que t'interpel·len directament, però n'hi ha més de les que podria semblar que hi ha en una novel·la negra que tracta d'un biògraf d'una actriu porno.

Jordi Dausà també és innovador perquè deu ser dels primers que parla d'una realitat molt catalana com son les parcel·les i els seus habitants, els coneguts com a parcel·leros. Aquesta realitat, que potser queda allunyada del lector més urbà, és un fenomen social molt arrelat a casa nostra. Fruit de les profundes desigualtats socials i de la dificultat de molta gent d'accedir a un habitatge digne, aquests parcel·leros, gent de classe baixa, fills de la immigració rural catalana i espanyola, han estat abocats a ubicar-se a les vores de rieres o pendents de les muntanyes, en cases mig fetes amb les seves mans. Aquesta realitat, també estratificada socialment, com molt bé retrata Dausà, és una mina d'històries que fins ara la literatura catalana havia ignorat. 

Sempre que faig una ressenya em queda el mal regust de boca de saber que m'hauré deixat deixat d'escriure moltes coses que m'han passat pel cap mentre hauré estat llegint el llibre, i això passa encara més quan et llegeixes el llibre d'una tirada perquè no pots amollar-lo de bo que és.

Indústria amb cap de fang

 

 

 

El Camp de Tarragona és un territori notablement industrialitzat. La gent senzilla creiem que la indústria s’associa amb la feina, i la feina l’associem al benestar de tothom. Devem ser molt beneits.

Sembla que hi ha escoles d’Economia i Empresa, segurament molt privades, que revelen la veritat als seus estudiants i que els fan veure que l’únic important d’una indústria no és el que produeix, sinó el que guanya. Tampoc es pot dir que baixem de la figuera, que ja se sap que una indústria es munta per enriquir-se, però tradicionalment els propietaris tenien una mínima idea de quin era el producte que sortia per les portes de les seves fàbriques. Avui dia bona part dels propietaris de les indústries són accionistes repartits per tot el món que no saben ni on són, ni a què es dediquen les empreses i només miren la rendibilitat a curt termini de les seves accions. En aquestes que els gerents volen tenir als propietaris contents, i només tenen al cap els guanys a curt termini per justificar el sou. Els és igual si es fabriquen portes o es planten melons. Només es mira el guany immediat, i si aquest no és el que vol, no es té cap mirament en suprimir les parts menys lucratives de l’empresa, no és que es desmuntin les seccions ruïnoses de les empreses, sinó que les que generen beneficis, però per sota del previst, estan abocades a la supressió, ras i curt.

Mirar només la pela el que provoca en primera instància són conflictes laborals. La segona fase és atur i desindustrialització del territori, i en una tercera una degradació social que és ben patent quan sortim al carrer. No heu vist més gent dormir pel carrer o pidolant? Les desigualtats porten a la delinqüència, a la violència i a una situació social que no vol ningú.

La gent vol treballar en unes condicions dignes i contribuir amb la seva força de treball a l’economia productiva, i això hauria de ser més prioritari que no l’economia especulativa, perquè si no, tots hi perdem, fins i tot els que es pensen que hi guanyen.

 

El Punt, 1 de març de 2021