De sobte pensa en mi

 

 

Tinc un amic que una vegada va començar la gran novel·la juantxi i no la va acabar. Si no sou de Reus no sé si sabreu copsar amb tota la profunditat el terme juantxi però segur que coneixeu juantxis, el Jordi Dausà en coneix molts i són els protagonistes de De sobte pensa en mi. Un juantxi és com el tòpic del pallasso: fa riure, te'n pots enfotre i trobar-lo còmic, grotesc, però normalment amaga una vida desgraciada. Això és el que escriu Dausà i és el que el fa prodigiosament interessant, t'explica l'història d'un juantxi, d'un looser, amb les seves misèries i situacions tragicòmiques i en dues línies és capaç de trencar-te el somriure per clavar-te una puntada a la boca de l'estómac. Com que també són una mica juantxi, no m'he apuntat aquestes frases lapidaries, que t'interpel·len directament, però n'hi ha més de les que podria semblar que hi ha en una novel·la negra que tracta d'un biògraf d'una actriu porno.

Jordi Dausà també és innovador perquè deu ser dels primers que parla d'una realitat molt catalana com son les parcel·les i els seus habitants, els coneguts com a parcel·leros. Aquesta realitat, que potser queda allunyada del lector més urbà, és un fenomen social molt arrelat a casa nostra. Fruit de les profundes desigualtats socials i de la dificultat de molta gent d'accedir a un habitatge digne, aquests parcel·leros, gent de classe baixa, fills de la immigració rural catalana i espanyola, han estat abocats a ubicar-se a les vores de rieres o pendents de les muntanyes, en cases mig fetes amb les seves mans. Aquesta realitat, també estratificada socialment, com molt bé retrata Dausà, és una mina d'històries que fins ara la literatura catalana havia ignorat. 

Sempre que faig una ressenya em queda el mal regust de boca de saber que m'hauré deixat deixat d'escriure moltes coses que m'han passat pel cap mentre hauré estat llegint el llibre, i això passa encara més quan et llegeixes el llibre d'una tirada perquè no pots amollar-lo de bo que és.