Ferrater, Subietes i Tonet

 

El poema In memoriam de Ferrater es pot llegir perfectament com una narració: «Els senyor Subietes va morir assassinat també. Si ara el recordo, veig roba negra i blanca, i algú dins que semblava ben vell. Potser no ho era. Quant al negre, no crec que fos per dol: era un misser, i aleshores anaven negres la gent de missa, i també algun vell elegant, i algun republicà dels de tota la vida. És per catòlic que va anar a la presó el vell Subietes. Va tenir mala sort. Quan era pres, un dia es va aixecar el gran pànic. Eren a Salou. Els italians. Ja havien desembarcat. El comitè de Reus va requisar tres o quatre autocars, hi van pujar amb els presos que tenien i els van dur a la cuneta. Va ser ràpid: no va durar pas més que aquell perill imaginari. El Ton és un dels xòfers que, requisats amb el seu autocar, van haver d’assistir-hi. Trasbalsat, mirava de reüll els condemnats com anaven baixant, i li passaven a frec del seu seient. Els coneixia gairebé tots. El senyor Subietes va veure la revulsió del Ton i se’n va compadir. Quan ja baixava, deturant-se un moment, li va posar la mà a l’espatlla, i li va dir: ‘Ja ho veus, Tonet, com ens hem de veure’»

El Tonet era el germà de la meva àvia, Antoni Vergés Toldrà. Sabia conduir perquè era el repartidor de la fàbrica familiar. En un primer moment els meus avantpassat havien destil·lat aiguardent, però als anys trenta la cosa anava de baixa i es van adonar que era més lucratiu comprar i vendre, com ha estat sempre, i també es van adonar del canvi de gustos i que la cervesa tindria un gran futur. Van esdevenir els primers distribuïdors de la Damm i la Moritz al Baix Camp. La meva àvia tenia dos germans que portaven la fàbrica l’hereu Marcel·lí i el Tonet que era un desmanegat, diuen. El Marcel·lí va morir prematurament i el Tonet es va quedar al capdavant de l’empresa, ell i camió. Que fos veí i tingués la mateixa edat que Joan Garcia Oliver, un dels capitostos de la CNT, potser va ser determinant a l’hora de ser reclutat. Sigui com sigui, li va tocar portar els fatídics autocars a afusellar a gent coneguda i saludada. El Tonet va marxar a l’exili sabent que haver estat obligat a portar aquells autobusos era una condemna a mort segura. Va marxar i no se’n va saber mai més res. Potser a la retirada portava un camió que va ser metrallat i va ser enterrat en una cuneta, potser va esborrar del tot el seu passat per no recordar com es va haver de veure amb el Subietes. L’empresa també va desaparèixer com el Tonet, i com tantes d’altres històries que podem llegir a l’In memoriam enguany que és l’any Ferrater, i els dies que vindran per tots nosaltres.

 

Publicat al Punt el  23 de maig de 2022

Nicolau, què en diu la premsa (I)

 

 

 Va com Va - Canal Reus

Quadern - El País

 Stroligut

 Núvol

 Ara

 La tarda de Catalunya Ràdio

 

 

Extinció

 

A vegades, per veure reusencs que triomfen als escenaris al sortir de Reus, sortir-ne molt. I això també val per catalans. Al Teatro de la Abadía de Madrid es va poder veure Extinción, la darrera proposta escènica dels catalans Agrupación Señor Serrano. Aquesta producció era una una exploració visual sobre l’extractivisme en el segle XXI, muntada sobre la Missa de Batalla i la Missa pro Defunctis de Joan Cererols. Cererols va ser un compositor català del XVII que va ser mestre de capella de Montserrat, i que tot i ser un del cims del barroc del nostre país, el tenim arraconat en l’oblit.

Extinción era una combinació de música sacra i performance, a l’estil dels muntatges de Romeo Castellucci, una barreja arriscada i virtuosa. El món és dels valents, diuen.

Un conjunt de música antiga i el Coro del Teatro Real escenificaven la part musical, mentre que Marcel Borràs i la reusenca Carlota Grau efectuaven les seves accions que eren gravades, editades i projectades en una gran pantalla al moment per David Muñiz. La música antiga marcava el tempo de tota l’acció dramàtica, de manera que aquest espectacle era una obra d’enginyeria perfectament calculada i precisa, allunyant-nos de la mala imatge que tenim de les performances, per la senzilla raó que n’hem vist massa de dolentes. Al fi i al cap, tot és una qüestió de qualitat.

Però la qualitat no ho és tot si no hi ha un discurs al darrera, els Serrano ens lligaven el segle de Cererols amb la nostra atzarosa època per la mala costum de l’home blanc occidental d’anar als altres continents a depauperar-los de recursos naturals, abans era l’or i ara és el coltan pels móbils, i ara com abans, aquest robatori l’acaba pagant la mateixa societat colonitzadora, patint inflació, corrupció, desídia, obesitat i extinció.

Com que sembla que aquest espectacle no es podrà veure a casa nostra, deixeu-me fer un spolier amb l’escena final: Sona l’Agnus Dei, la darrera peça de la Missa de Batalla, amb una cadència endimoniada. La Carlota Grau s’enfila a la taula, o altar de cerimònies, i amb una jaqueta de pell de be, es posa a ballar un break-dance enfollit i perfectament lligat amb la música. Al mateix moment baixen set encensers de la cúpula del teatre, però enlloc de fumar olors perfumades, comencen a cremar moresc que cau com una pluja blanca de crispetes sobre la dansa. Fosc. Ovació absoluta.

 

Publicat a la NW de maig de 2022 

 

 

Que els somnis ens facin volar

 Article publicat a Núvol el 16/05/2022

«Que els somnis ens facin volar» era la frase que tancava l’espectacle Ànsia per volar, d’Yldor Llach entre l’ovació del públic que omplia la plaça del Baluard de Reus. El mateix Llach ja havia inaugurat el Trapezi, La fira del Circ de Catalunya, el dijous abans a l’antiga destil·leria Cal Massó, i d’allà amb bicicletes i cordes va saltar al carrer per fer que el públic somniés en volar.

Els límits del circ: el públic

La Roser Pros-Roca, a la primera crònica de Núvol sobre el Trapezi d’enguany, ens diu que l’espectacle de circ ja fa temps que ha deixat de limitar-se només al que es pot veure sota una carpa. Jo afegeixo que no només l’espai ja no delimita el circ, sinó també les disciplines. Manolo Alcantara, que és Premio Nacional de Circo 2021, el diumenge al teatre a l’aire lliure de la Palma, va mostrar Maña, una producció que està al límit del Circ i del muntatge d’un moble d’Ikea, però que aconsegueix convertir en un espectacle magnètic la construcció d’una bastida de fusta d’un arc de mig punt. Els jocs de palanques, engranatges i equilibris col·loquen sense esforç a pesades caixes de fusta en una estructura en equilibri. Això és circ? Això emociona? Doncs el públic va decidir que sí, i el públic mana, mal ens pesi a vegades. No ens pesa quan el públic és magnànim, ja que en un espectacle que no diré va fer seva la frase de La Rochefoucauld «Tots posseïm suficient fortalesa per suportar la dissort aliena» i el públic va aplaudir els continus desastres que passaven a dalt de l’escenari. Tots som imperfectes, i no ens hem de fer-hi mala sang.

La perfecció del cabaret

La perfecció també era el fil del celebrat i aplaudidíssim cabaret que es va fer a la carpa del parc de Sant Jordi. Dirigit per Marta Sitjà, i presentat pels clowns Lolo Fernández i Mama Calypso, el cabaret ironitzava sobre les obsessions de perfecció i d’autoexigència que tenim al dia a dia, però que eren molt presents en tots els números del Cabaret: Aleksandra Savina manipulava cèrcols amb una excel·lència que justificava el seu pas pel Cirque du Soleil. El Duo Requiém va executar acrobàcies aèries amb cintes, i va deixar badant tota la carpa amb la combinació d’elegància i espectacularitat. El Nacho i l’Oriol. del Col·lectiu Mur, fan allò que el public tem, que és que el segrestin i el portin al mig de la pista per fer de contrapès de les seues construccions efímeres de planxes i troncs de fusta. El reusenc Pablo Molina es desmuntava les cames i articulacions també al mig de la pista, amb la conseqüent esgarrifança que recorria les espinades del públic. A tot això acabaven de donar-hi la forma rodona els Vetus Venutas com a mossos de pista i l’esbojarrada banda musical Circonautes.

Circ de qualitat pels racons de Reus

Fora del cabaret, i a la mateixa carpa, alguns dels Circonautes també van posar instruments a Volov, una combinació d’acrobàcia aèria, dansa, música i sobretot, bon gust; els del Col·lectiu TQM senzillament ho feien tot bé: trapezi doble, corda llisa i volant, cantar, ballar i entendre’s a la pista amb elegància.

Radicalment diferent de forma, però no de qualitat, és Poi de la companyia mallorquina d’Es Tro que va fer una mena d’Acorar circense, però l’entranya d’aquest monòleg no és la llengua materna, sinó les baldufes, fet i fet, llengua i baldufes són patrimoni de la infància, una edat que no té perquè ser aigualida.

Al teatre Bartrina van actuar els canadencs Cirque barcode fent Sweat & ink, un espectacle que girava sobre la memòria i els records, però al revés de com passa en tants espectacles circenses, en aquest la dramatúrgia està ben acoblada a les acrobàcies, de manera que el fil de la història dialoga amb els salts i figueretes dels artistes.

També hi havia propostes catalanes com Rutines dels Ambi2 i Endangered del Flying Pikmis, i no en podien faltar de franceses: una d’aquestes era INO, una proposta coral que es va poder veure a la Palma. Ino són un grup de set noies que fan acrobàcia i humor sense necessitar porters ni clowns masculins, elles soles es basten per fer un espectacle enèrgic, fresc i reivindicatiu. Finalment, la companyia que ha omplert tres vespres seguits la plaça Mercadal i que ha clausurat el festival ha estat Les p’tits bras que fan un Per davant i per darrera amb circ i amb gran format. Humor, espectacularitat i perfecció tècnica van deixar el multitudinari públic amb al boca oberta.

El circ ens empeny al carrer, siguem qui siguem

El públic té raó. El públic és sobirà i divers. Al circ ens trobem un públic variat, que té procedències, llengües i classes diferents, i que es troben pel Trapezi, per la Fira del Circ de Catalunya per compartir temps i espai. Poques cites tenim que aconsegueixin això: que persones de tota la gama Pantone de pell s’emocionin alhora. És excepcional que passi, és preocupant que sigui una excepció, tanmateix.

Aquesta vint-i-sisena edició del Trapezi ha reunit a més de 30,000 espectadors, i ha exhaurit pràcticament totes les entrades posades a la venda. La gent n’està fins el monyo de la pandèmia i s’ha llençat al carrer a veure circ. Més d’un centenar d’artistes de 28 companyies nacionals i internacionals han actuat al Trapezi. Els espectadors han pogut veure un total de 16 espectacles i 44 representacions en 9 espais d’actuació diferents. Seria injust oblidar l’equip tècnic format per 25 persones i 15 especialistes de so i llum, i encara seria més injust oblidar la tasca de Leandro Mendoza, que enguany ha encarat el seu darrer any com a director artístic de la fira, i que ha sabut reflotar el festival amb qualitat després de l’estrebada que va patir amb la Covid. El Leandro ha sabut primar la qualitat per sobre de la quantitat: tots els espectacles programats, ens agradessin o no, eren peces molt ben pensades, produïdes i executades, sense ni una sola concessió a la hipiada barata.

Potser aquest allau humà de públic no hauria estat possible sense la feina de formiga que s’ha fet la setmana prèvia amb el Trapezi a les escoles, un projecte on els més petits de Reus han pogut rebre a les companyies al pati de 28 centres educatius de la ciutat i 6 llars d’infants, i que en total 5.200 xiquets i xiquetes de Reus han accedit al circ sense moure’s del recinte escolar.

Potser sí que el circ és màgic. Potser sí que el circ és un somni que ens fa volar. Doncs necessitem volar per desenganxar-nos d’aquesta realitat violenta i miserable. Necessitem circ. Necessiten Trapezi.

Zona 242

 

Va ser el 2018 quan va sortir l’oferta pública i es va aprovar el temari. Aquell any el jutge Llarena dictà presó preventiva contra Turull, Rull, Romeva, Forcadell i Bassa i reactivà les ordres de detenció internacionals contra els polítics fora de Catalunya.

En tot cas no va ser fins a finals de 2019 que va sortir convocat el procés de selecció per proveir 760 places de l'escala superior d'administració general del cos superior d'administració (grup A, subgrup A1) de la Generalitat de Catalunya. Recordem que aquell 2019 començà el judici al procés independentista català i va haver-hi eleccions generals espanyoles.

El 2020 va sortir la llista d’admesos i exclosos, però tot va quedar en suspens uns mesos per las crisi sanitària, mentrestant tots estàvem tancats a casa i poc a poc vam començar a sortir-ne, però la convocatòria no va ser tan ràpida.

No va ser fins a finals de 2021 que de pressa i corrents es va convocar la primera prova per a l’11 de desembre. Aquell any va prendre possessió Pere Aragonès com a president de la Generalitat, al lloc de Joaquim Torra, que va tenir un mandat més curt que aquesta convocatòria 242.

Ja som a la primavera de 2022 i encara no tenim els resultats de la primera prova. Els opositors no saben si han de continuar estudiant, pagant acadèmies o fer plans. En quatre anys les vides de les persones donen molts tombs: naixements i morts, casaments i divorcis, alegries i penes... Sembla que l’únic immutable d’aquesta vida és la convocatòria 242.