dimecres, 18 de maig del 2022

Que els somnis ens facin volar

 Article publicat a Núvol el 16/05/2022



«Que els somnis ens facin volar» era la frase que tancava l’espectacle Ànsia per volar, d’Yldor Llach entre l’ovació del públic que omplia la plaça del Baluard de Reus. El mateix Llach ja havia inaugurat el Trapezi, La fira del Circ de Catalunya, el dijous abans a l’antiga destil·leria Cal Massó, i d’allà amb bicicletes i cordes va saltar al carrer per fer que el públic somniés en volar.


Els límits del circ: el públic

La Roser Pros-Roca, a la primera crònica de Núvol sobre el Trapezi d’enguany, ens diu que l’espectacle de circ ja fa temps que ha deixat de limitar-se només al que es pot veure sota una carpa. Jo afegeixo que no només l’espai ja no delimita el circ, sinó també les disciplines. Manolo Alcantara, que és Premio Nacional de Circo 2021, el diumenge al teatre a l’aire lliure de la Palma, va mostrar Maña, una producció que està al límit del Circ i del muntatge d’un moble d’Ikea, però que aconsegueix convertir en un espectacle magnètic la construcció d’una bastida de fusta d’un arc de mig punt. Els jocs de palanques, engranatges i equilibris col·loquen sense esforç a pesades caixes de fusta en una estructura en equilibri. Això és circ? Això emociona? Doncs el públic va decidir que sí, i el públic mana, mal ens pesi a vegades. No ens pesa quan el públic és magnànim, ja que en un espectacle que no diré va fer seva la frase de La Rochefoucauld «Tots posseïm suficient fortalesa per suportar la dissort aliena» i el públic va aplaudir els continus desastres que passaven a dalt de l’escenari. Tots som imperfectes, i no ens hem de fer-hi mala sang.


La perfecció del cabaret

La perfecció també era el fil del celebrat i aplaudidíssim cabaret que es va fer a la carpa del parc de Sant Jordi. Dirigit per Marta Sitjà, i presentat pels clowns Lolo Fernández i Mama Calypso, el cabaret ironitzava sobre les obsessions de perfecció i d’autoexigència que tenim al dia a dia, però que eren molt presents en tots els números del Cabaret: Aleksandra Savina manipulava cèrcols amb una excel·lència que justificava el seu pas pel Cirque du Soleil. El Duo Requiém va executar acrobàcies aèries amb cintes, i va deixar badant tota la carpa amb la combinació d’elegància i espectacularitat. El Nacho i l’Oriol. del Col·lectiu Mur, fan allò que el public tem, que és que el segrestin i el portin al mig de la pista per fer de contrapès de les seues construccions efímeres de planxes i troncs de fusta. El reusenc Pablo Molina es desmuntava les cames i articulacions també al mig de la pista, amb la conseqüent esgarrifança que recorria les espinades del públic. A tot això acabaven de donar-hi la forma rodona els Vetus Venutas com a mossos de pista i l’esbojarrada banda musical Circonautes.


Circ de qualitat pels racons de Reus

Fora del cabaret, i a la mateixa carpa, alguns dels Circonautes també van posar instruments a Volov, una combinació d’acrobàcia aèria, dansa, música i sobretot, bon gust; els del Col·lectiu TQM senzillament ho feien tot bé: trapezi doble, corda llisa i volant, cantar, ballar i entendre’s a la pista amb elegància.

Radicalment diferent de forma, però no de qualitat, és Poi de la companyia mallorquina d’Es Tro que va fer una mena d’Acorar circense, però l’entranya d’aquest monòleg no és la llengua materna, sinó les baldufes, fet i fet, llengua i baldufes són patrimoni de la infància, una edat que no té perquè ser aigualida.


Al teatre Bartrina van actuar els canadencs Cirque barcode fent Sweat & ink, un espectacle que girava sobre la memòria i els records, però al revés de com passa en tants espectacles circenses, en aquest la dramatúrgia està ben acoblada a les acrobàcies, de manera que el fil de la història dialoga amb els salts i figueretes dels artistes.


També hi havia propostes catalanes com Rutines dels Ambi2 i Endangered del Flying Pikmis, i no en podien faltar de franceses: una d’aquestes era INO, una proposta coral que es va poder veure a la Palma. Ino són un grup de set noies que fan acrobàcia i humor sense necessitar porters ni clowns masculins, elles soles es basten per fer un espectacle enèrgic, fresc i reivindicatiu. Finalment, la companyia que ha omplert tres vespres seguits la plaça Mercadal i que ha clausurat el festival ha estat Les p’tits bras que fan un Per davant i per darrera amb circ i amb gran format. Humor, espectacularitat i perfecció tècnica van deixar el multitudinari públic amb al boca oberta.


El circ ens empeny al carrer, siguem qui siguem

El públic té raó. El públic és sobirà i divers. Al circ ens trobem un públic variat, que té procedències, llengües i classes diferents, i que es troben pel Trapezi, per la Fira del Circ de Catalunya per compartir temps i espai. Poques cites tenim que aconsegueixin això: que persones de tota la gama Pantone de pell s’emocionin alhora. És excepcional que passi, és preocupant que sigui una excepció, tanmateix.

Aquesta vint-i-sisena edició del Trapezi ha reunit a més de 30,000 espectadors, i ha exhaurit pràcticament totes les entrades posades a la venda. La gent n’està fins el monyo de la pandèmia i s’ha llençat al carrer a veure circ. Més d’un centenar d’artistes de 28 companyies nacionals i internacionals han actuat al Trapezi. Els espectadors han pogut veure un total de 16 espectacles i 44 representacions en 9 espais d’actuació diferents. Seria injust oblidar l’equip tècnic format per 25 persones i 15 especialistes de so i llum, i encara seria més injust oblidar la tasca de Leandro Mendoza, que enguany ha encarat el seu darrer any com a director artístic de la fira, i que ha sabut reflotar el festival amb qualitat després de l’estrebada que va patir amb la Covid. El Leandro ha sabut primar la qualitat per sobre de la quantitat: tots els espectacles programats, ens agradessin o no, eren peces molt ben pensades, produïdes i executades, sense ni una sola concessió a la hipiada barata.


Potser aquest allau humà de públic no hauria estat possible sense la feina de formiga que s’ha fet la setmana prèvia amb el Trapezi a les escoles, un projecte on els més petits de Reus han pogut rebre a les companyies al pati de 28 centres educatius de la ciutat i 6 llars d’infants, i que en total 5.200 xiquets i xiquetes de Reus han accedit al circ sense moure’s del recinte escolar.


Potser sí que el circ és màgic. Potser sí que el circ és un somni que ens fa volar. Doncs necessitem volar per desenganxar-nos d’aquesta realitat violenta i miserable. Necessitem circ. Necessiten Trapezi.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada