Blanc d'ombra

             

Essencialment l'obra gira al voltant de dos elements que en són un de sol en aquest espectacle: l'escenografia i la dansa-interpretació d'una excel.lent Marta Carrasco. Ens  podríem arribar a qüestionar fins i tot els límits de cada  element, ja que queden magistralment quallats. No sabem fins a l'espectacle té la virtut de confondre en un ritme hipnòtic l'actriu i tota l'escenografia, convertint-la en un tot indivisible a través de la passió de la dansa. Però la Marta Carrasco no es conforma amb fer-ho, sinó que s'arrisca i es fusiona varies vegades amb elements escenogràfics completament diferents. Els hi dona vida i els converteix en el millor "partenaire".

Com aconsegueix aquest efecte ?. La resposta només la saben ells, però passa indubtablement per una interpretació magnífica, que t'encomana i et transporta. Una dansa feta amb passió, des de'l cor i l'estomac, que es sent a flor de pell. 

L'escenografia és també importantíssima, tot i no ser espectacular, és efectiva, i demostra que la senzillesa emociona més que la magnificència. Poden ser més suggestives unes ombres xinesques que no pas tots els elefants d'Aïda.

El ritme també juga una carta important en el desenrotllament de l'obra. Es comença amb un ritme tranquil, sense arribar a la calma que es va alternant amb moments ràpids i tensos, aquesta alternança es va desequilibrant fins al vertigen de la folla cursa de la Camille-Marta cap a la seva destrucció.

La música no és desencertada, aconsegueix lligar amb el que està passant a l'escenari, però amb absolutament tots els espectacles on s'hi introdueix música hi ha el risc de fracturar el que s'està explicant, pot arribar a distreure l'atenció del públic cap a la melodia. La música, per si sola és tant gran, que pot apropiar-se de l'espectacle i convertir-se en l'actriu principal. Un Mozart o un Brel t'expliquen tantes coses ells sols de per si, que costa de posar-los de simples acompanyants d'un cos en moviment. Potser per aquí és, potser i al meu entendre, on coixegen molts espectacles amb dansa.

L'obra ens parla de l'escultora Camille Claudel, però ens parla del món interior de l'artista, la solitud i fúria de l'acte creatiu. Ens parla de la necessitat d'aïllament per poder crear, per poder emergir tot el talent amagat, i alhora la necessitat de fugir d'aquesta solitud que tortura lentament

i que aboca a la desesperació. Aquesta lluita de l'artista contra ell mateix i contra el que l'envolta existeix des de l'inici dels temps, i d'una manera podríem dir que bastant semblant. El concepte d'amor ha anat variant amb el pas del temps, en canvi l'artista és un tema irresolt, és un personatge que per pròpia voluntat s'aïlla de la societat, això ho podem veure en Blanc d'ombra amb la gran cortina de plàstic, que envolta i permet arribar a una plenitud artística però que no et deix escapar si no és amb la pròpia destrucció.

L'artista experimenta, vol experimentar un amor que va de a tendresa al frenesí i a la identificació amb la persona estimada, com ho justifica el ball amb el maniquí que representa en Rodin. L'artista també vol despertar-se d'aquest malson, o fugir-ne, com en els balls de l'aigua o de'l vol amb el trapezi. L'artista, finalment vol sentir-se estimat pel que és ell, a través de la seva obra, però pot arribar a sentir-se envejós de la seva creació, que es reconegui l'obra i no el creador, pot portar a l'artista a odiar la seva feina i destruir-la, reclamant atenció cap a ell, per trobar un racó en el món.

Si algun dia ens pregunten què és la dansa-teatre, sens dubte portem a qui ens ho ha preguntat a veure la Marta Carrasco, on trobarem la màxima expressió de la dansa-teatre. Podrem trobar la bellesa i plasticitat de la dansa contemporània junt amb una història explicada per una actriu que és capaç d'emocionar-nos. Sembla que la Marta Carrasco té una coctelera màgica per poder fer uns excel.lents combinats en que els gustos es barregen sense perdre cadascun la seva essència. Molts actors intenten fer dansa, i molts ballarins intenten explicar històries però sempre es queden a mig camí.  La Carrasco sembla que té un privilegi innat per aconseguir-   

-ho.

És una llàstima que espectacles totals com Blanc d'ombra quedin pel públic general en l'anonimat, els quatre que estimem el teatre reconeixerem com quasi una obra mestra aquest espectacle, i serà com una referència mental que sempre tindrem present. Fins i tot podrem sentir-nos un privilegiats per haver anat a aquest espectacle. Quantes vegades ens hem estirat els cabells per no haver anat a un espectacle que ara ens hem de conformar a veure en format vídeo o per fotos. (En el meu cas de no haver vist cap dels espectacles de'n Fabià Puigserver més anomenats ). Bé, però la gent, en general, sembla que anant a veure La extraña pareja o Amadeus ja en tenen prou i que no cal anar a veure "coses rares". A última hora ells s'ho perden i crec que ningú o gairebé ningú en sortiria decebut.

Blanc d'ombra

           ( Recordant camile Claudel )

De Marta Carrasco

Mercat de les flors, Barcelona, 8 de novembre de 1998.

Fitxa tècnica:

  Creació i interpretació  Marta Carrasco

                 Direcció  Marta Carrasco, Pep Bou,

                           Oscar Molina

    Assistent de direcció  Pedro Serka

   Ajudant de coreogrefia  Sílvia Garcia-Munté

             Il.luminació  Pep Bou i Jaume Ventura

            Espai escènic  Marta Carrasco

     Elements escultòrics  Pilar Albaladejo, Mònica Fernandez, 

                           Joaquim Camps

                 Vestuari  Gabriel Azkoitia

Realització escenogràfica  Pilar Albaladejo, Mònica fernandez,

                           Adolfo Vila

              Maquillatge  Elena Angrill

                Producció  Cia Pep Bou

      Producció executiva  Montse Prat

                 Promoció  Edgar Garcia

          Tècnic de llums  Jaume Ventura

             Tècnic de so  Pepe Aranda

        Tècnic d'escenari  Antonio Vladimir

           Disseny Gràfic  Anna Martinez