Avui dia, que et caiguin llibres a les mans és bastant fàcil. Amb les pantalles i els pisos petits tothom se'n desfà. A vegades en una de les piles que apareixen a la teva vida, n'agafes un per curiositat. La Montserrat Roig la vaig llegir com un addicte a la meva adolescència, i El cant de la joventut se m'havia escapat de les mans, o més aviat de la vista.
Aquest volum són vuit contes, del qual el més reeixit és el primer, del qual el llibre n'agafa el nom. Aquest conte, que explica l'estada d'una moribunda a la seva darrera sala d'hospital, té un metge que li recorda amb fogositat el seu marit, i mort i sexe s'enllacen, de l'obscè al macabre com deia Sales. En aquest conte. els salts endavant i enradera en el temps estan posats amb habilitat i lleugeresa, sense que res grinyoli.
La resta de contes tenen una tècnica semblant, però no són tan rodons, a vegades es nota la fusta periodística de l'autora i trobo que aquest llibre seria un dels menors de la seva producció. Tantmateix són interessantíssim perquè narren el final de la joventut que sempre s'esdevé quan es topa amb la malaltia o la mort d'algú estimat. Són contes valents, donat que tracten temes escabrosos, urbans i quotidians amb una naturalitat que s'acostaria a la tendresa.
El conte central del llibre és Mar, escrit el 1980, i segur que no és el primer, però sí que deu ser un dels primers relats en català que parla explícitament d'una relació lèsbica i com aquesta pot sobreviure, o no, als anys setanta del segle passat. És un conte interessant sobretot per l'automenyspreu cap als intel·lectuals, que pensen enlloc de viure, i com això els paralitza i esclerotitza cada vegada més.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada