Molotov

 


El cas de la mort de Cipriano Martos havia quedat amagat darrera una llosa d’oblit. Mentre que d’altres casos de l’època com el de Puig Antich es van fer tristament cèlebres, el silenci que les autoritats franquistes van escampar damunt l’assumpte va reeixir durant un temps. Però les ferides mal tancades es tornen a obrir.


La detenció de Cipriano Martos el 1973 es va produir arran de la distribució d’octavetes a la sortida de la fàbrica Punto Blanco d’Igualada. La causa oficial de la mort va ser la ingesta d’un còctel molotov en el transcurs d’un interrogatori a la caserna de la Guàrdia Civil de Reus i posteriorment va ser enterrat secretament a la fossa comuna del Cementiri General. Els esgarrifosos detalls de la detenció, tortura, agonia i mort d’aquest sindicalista els explica Roger Mateos al seu llibre Caso Cipriano Martos (2018). El director David Pintó ha agafat aquest llibre com a punt de partida pels seu espectacle Molotov, i n’hi ha per treure’s el barret. El Llibre de Mateos és detallat, complert i ben referenciat, per tant és un text allunyadíssim del llenguatge teatral que normalment apel·la als sentiments de l’espectador. David Pintó ha sabut lligar la teatralitat i la història amb mestria: per una banda ha sabut donar les dades i els detalls que l’espectador necessita per entendre el cas, i per altra banda ha trobat el to adient per entretindre i emocionar-lo, perquè al capdavall Molotov és teatre.

L’actor tot-terreny Joan Valentí condueix l’escena amb solvència, i Montse Pelfort li dona la rèplica i manipula els objectes amb una traça similar. Tots plegats saben trobar la ironia i la tendresa que calen per fer ressaltar la indignació que suscita una injustícia tan gran com la del cas Cipriano Martos. Tots plegats saben apretar i afluixar convenientment per mantenir l’atenció, i dosifiquen l’horror del cas de manera que ni se n’estalvia, ni tampoc es dona de cop de manera que l’excés bloquegi a l’espectador.


El teatre documental està en auge malgrat la seva dificultat, a Europa és una realitat consolidada de fa anys, esperem que tot el que ens hagi de venir sigui com el que fa David Pintó.



0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 

Arxiu del blog

Entrades populars