Así que pasen cinco años

  

Así que pasen cinco años, forma part d'un conjunt d'obres que Lorca va preferir no portar a escena per la seva aparent complexitat. Amb tot, els entesos en Lorca, veuen més en aquest gest una autocensura de l'autor per tal de no veure's agredit per uns personatges i unes situacions que veritablement formen part de la seva intimitat més personal.

Si hem llegit alguna vegada un poema de Lorca, ens adonarem immediatament d'una cosa: la seva poesia no és escrita només per ésser llegida. Lorca no escriu només per un lector que busca experiències metafísiques en versos perfectament traçats per un ritme i una mètrica sublims. Lorca creu en els colors, en les fruites, en les eines del camp, les olors de la terra i són aquests elements els qui li donen una profunditat poètica on les dissorts o les alegries no són tractades directament, sinó que queden subjectes a la metàfora.

  

Lorca busca l'essència del text, l'emoció on la seva mà quedi imperceptible, traçant una simbologia suggerent i molt propera, on els sentits hi juguen un paper molt destacat, i basant-se en l'oralitat. L'expressió artística de Lorca és la paraula, però no l'escrita, sinó la recitada o cantada. Coneguda és la seva afecció per recuperar les cançons populars que tocava acompanyat d'un piano -que sabia tocar perfectament-. És per tant la paraula dita la base de la seva expressió, i a través d'aquesta, casa la poesia que escriu, amb el teatre i la cançó d'una manera sublim. Barreja aquestes tres disciplines amb la finalitat de transmetre sentiments.

  Alhora és capaç de trenar sense cap sotrac la més radical avantguarda surrealista -acabava de tornar de NY- i el folklore més profund de l'Andalusia real i gens estereotipada.

Tots aquests elements feien de Así..."una obra complicada de posar a escena sense perdre cap unça del seu caràcter, a més a més de la dificultat intrínseca d'un text no lineal. Crec que en Joan Ollé ha fet una gran tasca amb rigor i sensibilitat aconseguint reviure de ple els sentiments de'n Lorca. La fidelitat a les intencions originals, amb la dificultat que representa ha fet desplegar tots els rics matisos que conté l'obra sense perdre gens de força.

  Una de les raons què crec que precipiten Lorca a ocultar aquesta obra i penjar-li l'etiqueta d'irrepresentable, no és per la seva dimensió massa surrealista, sinó el fet que els personatges no poden desenvolupar al màxim les seves capacitats humanes, per trobar-se en un marc on el simbolisme s'apropia de tot. En un pla realista, els personatges tenen una entitat que els dóna el text i que ells poden anar desenvolupant sabent per exemple que l'escenografia exerceix sols el paper de decoració. Ara bé, la magnífica escenografia de Jon Berrondo adquireix una entitat que s'equipara al personatge humà i per tant, l'obliga a delimitar la seva capacitat de comunicar tan sols perfilant uns trets molt concrets, desprovistos d'una interpretació que pugui matisar aquests comportaments i els faci més humans. Un gat en 'escena té la mateixa entitat teatral que un home o fins i tot una porta o la rampa de l'escenari que tot i que pot tenir diverses interpretacions, adquireix una entitat pròpia.

  El pes de l'obra, el porta el personatge central. Qui és aquest home? Què sabem d'ell? Si prenem com a base dos personatges teatrals que tenen punts en comú, com són Hamlet de Shakespeare o el Segismundo de Calderón de la Barca. Per una banda beu de Hamlet, en la seva desesperació per trobar el seu lloc en el món, d'afirmar la seva personalitat en una realitat que s'ofega, que l'obliga en tot moment a definir-se, a explicar-se. De Segismundo, hi podríem identificar la seva fatalitat de destí, de l'estar segur que la seva vida, per ser qui és, ha d'acabar d'una manera determinada. En ambdós casos, ens trobem amb personatges d'una força prou evident, inserits en un espai absolutament oníric.

Deixant de banda el surrealisme, el protagonista viu en un somni particular, un somni dins del somni, un enclaustrament patètic (no pensa "tocar" la seva Dama fins que passin cinc anys, allò de les trenes inexistents, etc.). Podríem dir que Lorca porta fins a l'extrem, la necessitat que té l'artista del silenci, de la soledat; però sembla que aquest recolliment, se li giri en contra i ens trobem davant d'un ésser turmentat, que no veu més enllà d'aquesta realitat que s'ha autocreat. Lorca ens presenta el protagonista, que veritablement està enutjat per la seva desesperació i resulta amargat, al costat del personatge del barret de copa, la veu del temps i de la consciència que repetidament, li proposa al protagonista que transformi aquest somni, acceptant-se en

l'univers propi de l'obra i no en el propi. La porta que ocupa la part central de l'escenari, encarnaria la hipotètica sortida del seu estat.

 Una de les coses que també tem amb desesperació, és la natura, per la senzilla raó que és quelcom inalterable i intemporal, quelcom que ell no pot dominar. Identificació de la natura amb la veritat absoluta, amb l'evidència.

 És evident aquesta confrontació de la manera d'entendre els somnis, en l'escena en què el protagonista, va a veure la seva dama passats els cinc anys que abans ha dit que deixaria passar. La noia, el rebutja perquè sap que la seva vitalitat enèrgica, no pot casar-se amb algú que té la sang d'orxata, algú que no la respecta, que només veu en ella una manera de prolongar la seva agonia existencial. Ella vol viure i així li ho manifesta. Vol fer cas al seu jo més vital. Alhora, el para anuncia una eclipsi, que es pot entendre com la juxtaposició d'un refugi patètic i la follia per viure. S'ha de destacar el treball de l'actor principal, que s'estrenava a Reus, substituint en Arqüillé, potser es notava una falta de rodatge, però mantenia el personatge gairebé tota l'obra i és destacable el paper que fa tot i ser un substitut i un actor joveníssim.

 A partir del diàleg del protagonista amb la seva estimada vestida de núvia, l'obra pren un altre sentit, el protagonista ja ha perdut la partida i és vençut per la realitat.

 Cal destacar la relació d'ell amb els dos personatges femenins, d'una angoixa evident. Ja com tracta la seva estimada, com es desempallega de la mecanògrafa -que està enamorada d'ell, com Ofèlia de Hamlet- en ambdós casos la dona és ultratjada, és agredida per la seva condició de persona igual, és rebaixada a una mena d'ésser que existeix en un altre pla, només en funció de l'existència de l'home.

 En el diàleg es parla del fill que no podrà tenir, un fill que seria el perfecte certificat de la seva condició d'home heterosexual i que faria callar les veus que resideixen en el cap del protagonista. L'ambigüitat del personatge és totalment mostrada quan el personatge, torna a la mecanògrafa, aquesta el rebutja perquè se l'estima i precisament, li fa aparèixer aquell espectre -sublim interpretació de Franco di Francescantonio i genial vestuari- amb tota aquella història del compte italià que no deixa de ser una declaració oberta d'homosexualitat, com un mirall que ella li posa al davant.

És l'escena clau de l'obra, on un home, ambigu, però un home en tot cas, reconeix sentir passió per un altre home. 

Al voltant de la mort, Lorca en fa un tractament evasiu, tot i que les referències en són directes i constants. Com la brillant escena del gat i el nen. On el nen trenca la quarta paret de l'escenari anant-se'n pel pati de butaques. Els personatges formen part d'un somni, però la mort és ben real. En contraposició a aquest fet, ens trobem que la desaparició del protagonista que podríem dir és mostrada en un pla més físic i per tant hauria de ser més explícita, és mostrada amb una excel.lent el.lipsi.

 Per acabar, potser destacaria l'enorme capacitat de transformació de'n David Selvas, que del paper d'amic del protagonista, paper en què potser fa massa de David Selvas, però després passa a un paper de pallasso en què està irreconeixible i que interpreta perfectament.

 << Así que pasen cinco años >>

                            De Federico Garcia Lorca

Teatre Bartrina Reus, Dissabte 7 de Novembre de 1998

DIRECCIÓ:   Joan Ollé

Fitxa tècnica:

Escenografia            Jon Berrondo

Vestuari                Miriam Compte i Maite Llop

Il.luminació            M. Gutierrez

Cançons                 Paco Ibañez

Producció executiva     Montse Prat

Ajudant de producció    Teresa Carranza

Distribució             Bitò produccions

Repartiment:

M. Carlos Lillo        

Ernesto Collado

Marc Martinez          

Daniela Freixas

Laia Marull            

Bea Guevara

Andrea Montero         

David Selvas

Jordi Collet           

Julio Manrique

Marta Domingo          

Pep Peñalver

Alex Rigola            

Franco di Francescantonio