El ventre de la Fura

Ja fa més de dos mesos que La Fura dels Baus va portar el seu espectacle OBS al Camp de Tarragona i la duresa d’aquest muntatge ha deixat una profunda petja que encara no s’ha esborrat de la memòria dels espectadors que hi van assistir. Fa uns dies (20-11-01) vam llegir a EL PUNT, en l’apartat de cartes al director, un article que simptomàticament es titulava  “Llenguatge teatral o violència” i plantejava la brutalitat escènica dels membres de La Fura que, en el fragor de l’actuació, van arrencar violentament samarreta i sostenidors d’una voluntària de l’organització, deixant-la amb el tors nu. Els autors d’aquesta queixa qüestionaven la teatralitat d’una obra on la contundència és el canal d’expressió essencial; altres espectadors devien compartir aquest punt de vista, ja que en les dues funcions reusenques hi va haver una bona corrua de públic que va tocar retreta abans del final. Potser no havien estat advertits del tarannà de La Fura, i segurament marxar a les primeres de canvi va ser la decisió més sàvia que podien haver pres, però els altres que ja sabíem què anaven a veure, havíem de tenir clar que si erem al ball, havíem de ballar, i ballar en llenguatge furero vol dir ser mullat, empastifat, empès i, si tenim molta mala sort, despullat. La Fura va començar a mitjans dels anys vuitanta destrossant seats sis-cents a cop de mall al mig del carrer, i amb l’edat, el seu temperament no s’ha tornat acomodatici, sinó que ha canviat la ràbia de joventut per una mala llet urticant. OBS és un espectacle sense cap mena de metàfora ni de subtilitat, on les imatges virtuals, la música trepidant, la interpretació visceral i els artificis tecnològics són les eines per a engolir el públic en el ritual oníric del teatre. La Fura elimina la distància entre espectador i espectacle per a fer-nos viure en la pròpia pell la història d’OBS, la versió cibernètica de Macbeth. 

En aquest muntatge més que mai, el públic perd la seva condició i esdevé part del col·lectiu celebrant, barrejant-se en el mateix espai amb les tropes d’assalt que són els actors i la gran maquinària escenogràfica muntada sobre rodes. L’univers artificial on ens endinsem és la forma directa de situar-nos davant d’un mirall on identifiquem totes les nostres secretes misèries personificades en OBS, un home obsedit pel poder que per tal d’aconseguir i conservar les seves prerrogatives passarà a mata-degolla amics i coneguts. El sexe, la violència, el crim, l’ambició... són alguns dels afers que trobem en aquesta obra de Shakespeare i que la Fura del Baus radicalitza fins al punt de convertir-los en clatellots que van a parar a un públic desorientat pels decibels i pels tabernacles que amenacen d’aixafar-lo. 

La successió d’accions que composen OBS, no són més que l’actualització de les diferents escenes de Macbeth, convertides en videoclip, joc d’ordinador, strip-tease, o reality-show, fins al moment culminant en què el bosc metàl·lic avança cap a l’assassí OBS i  amb la mort d’aquest es tanca el cercle de sang. Quan s’obren els llums i els fureros fugen als camerinos per no tornar a sortir, el públic es desperta del malson que ha viscut i comença a processar tot el torrent d’informació i d’adrenalina que ha entomat, així aquesta àrdua tasca de reflexió pot durar fins i tot dos mesos, com en aquest cas.

Tarragona, 14, 15, 16 de setembre; Reus, 19, 20 de setembre de 2001

Publicat a la Revista del Centre de Lectura, 2002, n. 2 stene època. 1r trimestre.