M'exalta el nou

Ara fa per ventura tres anys que van projectar pels cinemes una pel·lícula anomenada “Pleasantville”, era una bella faula on una parella de joves, amb la seva espontaneïtat i naturalitat, literalment acolorien un poblet que vivia en una rutinària vida de clarobscurs. Aquesta pel·lícula devia quedar profundament gravada en la retina de les noies que componen el sortint Consell assessor de la Sala Fortuny del Centre de Lectura, ja que poc temps després del pas, sense pena ni glòria, d’aquest film per les pantalles, elles van engegar l’arriscada empresa d’acolorar, amb les seves propostes d’art contemporani, una entitat i una ciutat que perdien el seu tremp característic per uns hàbits acomodaticis. Silenciosament i sense afany de protagonisme, amb la seva feina han aconseguit tornar a situar el Centre i Ciutat a l’elit de la cultura actual. La clau del seu èxit rau en saber manllevar l’ambivalent divisa del gran poeta Foix: han combinat experiència i un esperit jove i agosarat, han anat a cercar la universalitat tenint com a ferm referent els Països Catalans, han parit uns cicles amb prou talent per arrencar felicitacions dels entesos i prou didàctics per a fer-se entenedors als profans. També han sabut plegar aviat, evitant viciar el seu exemplar treball, que des d’ara és ja un referent a imitar per a les entitats i institucions del país. Malauradament uns esglaons de distància són un abisme per a qui vol revolcar-se en la grisa mediocritat.

Publicat a l'agost de 2001 al Punt