Seminocturna a la Mola (2007)

Ahir va ser la caminada seminocturna a la Mola de Colldejou que organitza l’Agrupació Excursionista de Reus. De Reus van sortir uns dos autobusos carregats d’excursionistes. Un pic a Colldejou vam sor r per la dreta del poble i vam agafar el GR que travessa boscos de pins fins arribar al Portell del la Cova, on grimpant s’arriba dalt de la Mola (921), tocant on hi ha el castell.

Un pic dalt vam travessar tota la planúria que hi ha dalt de la Mola i ens vam acostar a la cinglera que hi ha al costat oest per veure’s pondre el sol pel Priorat. Vam Sopar, i un pic només ens il·luminava la lluna plena vam iniciar el descens. Un membre de l’Agrupació amb molt de seny avisa als que porten el llum frontal obert que l’apaguin, que l’objec u de l’excursió és caminar a la llum de la lluna. Assen ment general i algun crit i broma estúpida. Vam passar pel que crec que és el Portell de els processons, de nit anant amb molta cura de no caure perquè de nit costa dis ngir les roques que estan clavades a terra de els que estan soltes. Una estona més tard arribem al Coll del Guix, si anem a la dreta farem cap a Falset, alguns vam esperar a tota la colla i vam girar a l’esquerra per agafar una pista que ens va dur altra vegada a Colldejou.

A Colldejou vam fer el ressopó al frontó, amb cava, pastes industrials i rom cremat. Igual que el Reus-Prades-Reus, el millor i el pitjor d’aquestes excursions és la gent, perquè de seguida et trobes gent simpà ca i agradable amb la qual congenies de seguida i uns organitzadors excel·lents, com has d’aguantar força tros de camí a alguns escandalosos que es pensen que les seves opinions trivials i bromes carpetovetòniques importen als demés i han de fer-nos les saber a crits. De petit em van ensenyar que a la muntanya ni bruticia ni crits, i em sembla que és un consell que tothom s’hauria d’aplicar.

Kafka a la platja

M’he estat molt, potser massa llegint Kafka a la platja d’Haruki Murakami, però aquest és un llibre que no volia acabar com per tràmit, perquè fos només un llibre prou digne per ser acabat i punt. No, feia anys que no tenia la sensació de llegir una cosa nova i amb Murakami m’ha passat.

Kafa a la platja són dues històries de dos personatges molt peculiars, podríem dir que gairebé dos marginats, però que tenen un des del qual no poden escapar, i que els portarà a acabar relligant les seves històries sense arribar a conèixer-se.

Murakami basa la seva novel·la en aquests dos personatges, però té altres claus de l’èxit com poden ser uns diàlegs brillants, un realisme màgic que no ens provocarà incredulitat i un prodigiós domini de la narració, de manera que té la capacitat de portar-nos de manera cinematogràfica per diversos escenaris i situacions sense carregar-nos amb massa frases està ques. Aconsegueix la lleugeresa en la narració, allò que ens proposava Italo Calvino a les Sis propostes pel nou mil·leni.

Murakami fa una reflexió sobre la vida en aquesta novel·la, però té el bon gust de no donar-nos cap resposta transcendent ni cap lliçó moral. Per a això ja hi ha el Pablo Cohelo. Fins i tot Murakami deixa, conscientment, un munt de nusos per lligar i qüestions obertes, crec que tal com és la vida: un objec utiborrós i preguntes sense resposta.

Progrés

Carreró de l'Hospital, era un carreró paral·lel al Raval del Pallol i tenia entrada al carrer de l'Hospital - any 1997

Passejant pel nou Pallol de Reus em va venir al cap el llibre que Josep M. Buqueras va escriure sobre l’arquitectura de Reus. Explica que al carrer Montserrat, al número 21, hi havia una casa amb dues arcades, una amb l’arc rebaixat i una segona de fusta treballada. També una casa d’habitatges del segle XVIII amb el portal d’es l barroc. Al carrer de la Presó, al número 6, hi havia la «casa Font», amb una portalada i un escut que representava una font. Al 10, una casa setcen sta amb portalada. Al 18, tres portes amb arcada. El número 22 tenia dues portalades, un pa interior amb una font i esgrafiats a la façana, datats del 1887 tenia els balcons correguts i la cornisa formava una arcada al carrer. Al carrer de Pujol, a l’11, hi havia una casa setcentista amb una arcada rebaixada. Al carrer Bages, al 23, hi havia una arcada amb escut, i a la clau de l’arc hi havia la data 1738. Al carrer de l’Hospital, tres casals setcentistes: la del número 40 tenia una porta amb una arcada, un escut i una teulada amb barbacana; la del 42 era l’anomenat «Hostal» i feia cantó amb el carrer Pujol i també tenia una porta amb arcada i escut, i la del número 44 feia cantonada amb el carrer Bages i en destacaven els balcons i la barbacana. A part de tot això, quan van arribar a enderrocar totes aquestes cases, hi van trobar un llenç de la muralla medieval de la ciutat, que la Generalitat va obligar conservar. Res, ara tot això ja no hi és i hi tenim botigues de franquícies. Progrés, en diuen.

Publicat el Punt el 10.07.2007

Vaig a fer un riu

Un dels llibres que em va caure a les mans per Sant Jordi va ser el del programa Caçador de paraules que conduïa el Roger de Gràcia. Com que el programa m’agradava molt, mol ssim vaig llençar-me a devorar-lo però vaig voler anar directe al capítol que havien gravat a les Terres de l’Ebre, ja que són unes terres que formen part de la meva cartografia par cular.

segueix...

A la facultat vaig conèixer un munt d’ebrencs i ebrenques i alguns han estat amics i tot, però abans d’això ja havia recorregut amunt i avall un munt de vegades aquelles terres: havíem anat amb la colla uns quants anys de festes a Vilalba dels Arcs a Ca Cassol, amb els pares a comprar oli i vi a Corbera d’Ebre i sempre fèiem un tomet pel Poble Vell, i fa uns quants anys amb la parella a fer el gos a Benifallet de manera més o menys regular. Entre una cosa i altra hi ha un munt de topònims que associo a alguna vivència: Els estrets d’Àrnes, Pinell de Brai, Cardó, la Fatarella, la Cova Meravelles, Pinyeres, el castell de Miravet, Costumà, Tortosa per les festes del Renaixement, Ulldecona, Nonasp, Horta...

I si hi ha una persona que coneix aquestes terres de punta a punta és el Pere Navarro, un dels professors més divertits, savis, entusiastes, compromesos i alhora durs de l’URV. Amb ell vaig haver de suar tinta per aprovar la Dialectologia I i II de la carrera, però gràcies a ell en vaig aprendre un munt i també a respectar i estimar totes les varietats de l’idioma, fins i tot el xava barceloní que és tan mal vist per segons quins puristes. Doncs bé, els que van fer el capítol del Caçador de paraules dedicat a l’Ebre van tenir l’encert d’anar-lo a buscar perquè participés al programa.

Però, sorpresa! Al llibre aquest capítol NO HI ÉS! Jo tinc la primera edició del març de 2007, no sé si a les següents ho han arreglat, però és una falla monumental. Les Terres de l’Ebre són el ginoll de la cama que semblen els Països Catalans continentals, amb l’eterna ignorància que des de la Catalunya Vella s’ha tractat a aquestes terres és impossible poder lligar res amb el País Valencià. L’oblit sistemàtic de les Terres de l’Ebre per part de l’administració i la cultura oficial ens ha inutilitzat el nus natural entre Barcelona i València, entremig d’aquestes ciutats no tenim cap mar com sí que tenim amb les Illes, però és igual, no ho hem sabut aprofitar, i tot el contingent d’ebrencs i ebrenques que amb la seva vida diària són els que veuen més que ningú l’artificiositat de la ratlla que passa pel Sénia, són oblidats, com aquest capítol del llibre.

El Ball de Dames i Vells de Reus (2007-07-01 13:15)

Per acabar ja amb la Festa Major, us parlaré del Ball de Dames i Vells, que crec que hauria de ser el pròxim a ser recuperat a la ciutat per tal de fer créixer la sàtira i la crítica a la Festa.

El Ball de Dames i Vells el podem catalogar dins el gènere dels Balls Parlats. Pere Anguera defineix els Balls Parlats com a “espectacles populars basats en el diàleg en els quals la música i la coreografia desenvolupen un paper complementari, és a dir en els quals el text i el seu missatge assumeixen el protagonisme”.

Els Balls Parlats a les nostres comarques van ser les manifestacions fes ves més populars durant una bona colla de segles, fins que desapareixèren quasi tots a finals del XIX.

Hi ha balls parlats de caràcter històric (Moros i Cristians o Mossèn Joan de Vic, tot i que ara no es representa com a ball parlat), de caràcter religiós (com el de Misericòrdia), de caire cavalleresc, de bandolers (d’En Serrallonga) i de caire festiu i satiric que és el que ens ocupa.

Dames i Vells és un ball popular de caire sa ric que era interpretat només per homes, d’argument senzill i planer, i de llenguatge còmic, barroer, ple d’al·lusions eròtiques, gests obcens i paraules mal sonants.

El Ball de Dames i Vells tracta de les batusses còmiques que sostenen una colla de matrimonis, malavinguts per raó de la diferència d’edat en cadascuna de les parelles. Els marits figuren ser vells xarucs, mentre que les dones són encara joves i eixerides.

A les parelles els aconsellen al Senyor Rector i el Batlle. En una variant del ball (Ball de Malcasats), són aconsellats pel Jutge, l’Agutzil i el Rector. Aquestes autoritats queden en evidència a l’utilitzar mètodes corruptes i autoritàris per a solucionar les disputes. També hi ha un o dos diables burlescos que obren i tanquen el Ball.

El Ball de Dames i Vells havia estat estès per bona part de la Catalunya Nova, sobretot pel Camp i el Penedès. Tenim documentat que es ballava a Tarragona (1515), Reus (1533), Montbrió del Camp (1698), Mont-roig del Camp (1816), La Selva del Camp (1816), Riudoms (1861), Porrera (1863), l’Arboç, el Vendrell, Vilanova, Vilafranca, Sitges...

A Reus la primera documentació del Ball és del 1533, tot i que en tenim moltes altres referències, hi ha constància de la regular participació en les Festes de Misericòrdia entre els anys 1683 i el 1892. Fins i tot sabem que el 1792 van actuar a la Ciutat dos Balls de Dames i Vells, però aquestes nombroses referències no citen cap mena de particularitat del Ball, ni molt menys s’ha trobat el text del Ball com van fer a Tarragona.

Es dedueix que el Ball de Dames i Vells de Reus havia de ser tan mordaç i iconoclasta com ho és avui dia el de Tarragona ja que el 29 de juny de 1763 en passar la processó de Sant Pere per la Plaça Mercadal, un component del Ball ”dirigiósus muecas a los soldados” i aquests el van prendre presoner. Llavors els altres balls, espectadors i capellans van començar a clavar cops de puny, i fins i tot, cops de ciri als soldats. Des del Campanar es va tocar a sometent i la gent ocupà el Mercadal i el carrer de Monterols ”armados de toda clase de armas” i els soldats es replegaren al quarter deixant lliure el dansaire. Tot i això aquest s’hagué de refugiar un any al convent de Sant Francesc, el campaner a Poblet, el nent d’alcalde empresonat i el cap militar expulsat del regiment.

És curiós que en una ciutat amb tanta empremta teatreal com Reus no s’hagin recuperat de manera estable els balls parlats, i en canvi sí a Tarragona, Vilafranca, Vilanova, el Vendrell, Valls...