Titot, Foix, Manent i els patacons

Ahir vaig llegir que el Titot i companyia estan gravant el disc ”Onze nadals i un cap d’any”, dotze musicacions dels po-emes de J.V. Foix. Llavors vaig recordar que havia escrit els poemes al Mas de Segimon, propietat de la família Manent a l’Aleixar (Baix camp). Vaig agafar el poemari i vaig veure que m’equivocava: la majoria estan datats des de Port de la Selva i d’altres poblacions, però precisament l’onzè poema Si jo fos marxant a Prades té els següents versos:

O (si fos) pagès, amb deu vessanes

I mas propi a l’Aleixar

amb pous gelius i fontanes...

Doncs per força que part d’aquest poemari va ser, si més no, gestat a Mas Segimon. Així doncs que aquest ma he decidit anar-lo a veure, i conèixer una mica més tota la falda oest del Puig d’en Cama.

He agafat el llibre d’i neraris Per les serres del Mestral I d’Antoni Cabré, un mapa (que no m’ha servit de res) 1:50.000 del Baix Camp que va donar el Periódico fa un munt d’anys i la bicicleta. Ho he carregat tot al cotxe i he anat fins a l’Aleixar. he sor t del poble com si volgués anar a l’ermita de Sant Blai i he rat amunt, amunt deixant a l’esquerra l’ermita primer, i el PR que ens porta a Vilaplana i la Mussara segon. Després d’una estona de pujar fort arribo a l’úl m indicador que m’he trobat, el de la foto, perquè algun fill de la gran puta s’ha dedicat a arrencar tots els panells dels pals indicadors d’aquesta contrada. Poc després he passat pel Mas Segimon, no m’he aturat perquè semblava que estaven enfeinats, tot i així és un magnífic mas, antic però ben cuidat i amb unes vistes precioses al Cingle Blanc i el Cingle Roig de la Mussara.

Continuo pujant i davant tinc els dos germans petits del Puig d’en Cama: el Puig d’en Gulló (580) i Rocanys (578). Segons diuen els al metres sembla que el primer és dos metres més alt, però a simple vista Rocanys sembla molt més alt. El Puig d’en Gulló és un con gairebé perfecte com el Puig d’en Cama, en canvi Rocanys té més aviat forma de tascó.

Pujo i pujo, i estic al costat del cim del Puig d’en Gulló, ja hi vaig pujar una vegada i no és gaire espectacular perquè dalt al cim és bosc espès i no té gairebé panoràmica. Arribo al coll del Vent (510) baixo fort per una pista plena de roques de granit i arribo a una pista encimentada, trenco a la dreta i una llarga estona de pujada després arribo a una gran clariana al mig del bosc. I al mig un home i un gos.

-Bon dia, cap al Coll de la Batalla? (no hi havia d’arribar però així m’asseguro la direcció)

-Per allà... tu vas bé, no com els dels quads...

I comencem a parlar, resulta que és l’amo el Mas del Garrut, refugi de bandolers segles enrere. Per històries que no vénen a tomb ens coneixíem de referència i m’explica que a pocs metres d’aquella clariana als anys quaranta van trobar el cadàver d’un carboner que vivia per allà. Resulta que s’havia enemistat amb els patacons, que eren els maquis (?) del Camp, i que aquests l’havien matat i l’havien deixat allà. Alguns diuen que els patacons eren el maquis anarquista del Camp, però d’altres diuen que eren vulgars lladres que es dedicaven a robar pels masos. Sigui com sigui, al contrari que els maquis confirmats, no van tenir una fi gaire èpica: els van enxampar en una casa de putes de Tarragona,

Quan acabem de repassar l’actualitat de la muntanya i de fer inventari de les darreres destrosses dels quads, tiro avall. Arribo al GR-172 que va de Reus a Prades, baixo una mica per terreny molt sorrós i a l’esquerra vaig deixant els cartells del Mas de Borbó que em conviden a no entrar. Una llàstima, d’allí al Puig d’en Cama seria un moment i no caldria anar a fer un tomb enorme. Però gràcies als incívics destrossaboscos estem aconseguint que cada vegada més la gent tanqui els camins que passen pel seu terreny.

Arribo al coll del Rosic i els quatre camins. També han arrencat els indicadors. Agafo el camí a la dreta que baixa, està malament i l’he de fer a peu. Pins i figueres de moro. Arribo al Clot del Bosc i des d’allà en un moment sóc a la riera del Salt. Començo a pujar i m’adono que la bicicleta m’hi sobra. En un moment sóc al Salt, una cascada de 70 metres sense ni una gota d’aigua. Comença el Via Crucis, pel corriolet que he de pujar no passem bicicleta i jo, me l’he de carregar a l’esquena. Això no és tot, la descripció de l’itinerari que em dóna el llibre, que en general és molt encertada, aquí diu: ”Un indret bellíssim. Un sender va passant d’un costat del barranc a l’altre, pel fons de la vall i sempre ben fressat..

. Es tracta d’un recorregut molt entretingut”. Doncs l’entreteniment deu ser emular els Marines nord-americans al Viet-Nam, la veritat és que si hagués ngut un matxet l’hagués fet servir. 

El camí està impracticable pels esbarzers i altres arbustos. Una llarga estona de pa ment després surto del barrancot fet un ecce-homo i arribo a unes parades d’avellaners, més enllà el Mas del Garrut. Començo a baixar a tot drap per una pista que està força bé i van passant avellaners, alzines i pals indicadors arrencats. Poc després ja sóc a l’Aleixar. Content i sencer.