La plaça del Diamant, adéu Sílvia, hola Sílvia

Els teatres nacionals dels països serveixen per posar al dia les obres clàssiques de la pròpia cultura. L’objectiu és que cada generació de ciutadans pugui gaudir dels clàssics posats al dia. Per exemple, a la Comedie francesa es revisiten crònicament les obres de Moliere sense tocar ni una sola coma del text i sense descontxetualitzar l’obra, o sigui, vestits i ambientació d’època. L’esforç i la creativitat es centren en rellegir i actualitzar els clàssics, transmetre al públic actual les mateixes emocions per les quals anys enrere es van convertir en clàssics. Que estan molt bé les versions estripades de Calixto Bieito, però no és el mateix. A una cultura li cal renovar-se sense perdre els orígens. I això és el que es fa a la plaça del Diamant del Teatre Nacional.

Josep Maria Benet i Jornet ha fet diana amb la seva adaptació. Per una banda el seu bon ofici ha teatralitzat en tres actes la novel·la sense desfigurar-ne en absolut el contingut ni la forma. Sembla que no hagi tocat ni una coma del text, però ho ha fet i al meu entendre de manera notable, ha eliminat passatges reitera us com el de les xicres, el dibuix de la paret de l’escala de casa, etc. i potser encara hagués pogut esporgar una mica més la història per retallar les quatre hores de muntatge, però val a dir que és un obra de diges ó lleugera tot i la llargada. Segurament ajuda que el Teatre Fortuny és la meitat de gran que el Nacional i per tant bona part dels recursos escenogràfics no hi han cabut, tal com seria el camió real que entrava a l’escena del nacional. Això ha permès que els espectadors de la gira ens haguem estalviat parafernàlia i ens haguem quedat amb l’essencial.

El director Toni Casares i Benet i Jornet han plantejat una obra parabòlica, que comença amb moments deliciosos, gairebé naïf de la Festa Major de Gràcia, la il·lusió de la proclamació de la República i comença la davallada amb la frustració matrimonial, el fàstic dels coloms, l’esclat de la guerra i toca fons amb els bombardeigs sobre la població civil, les morts de gairebé tots els personatges, la gana i la misèria de la postguerra. I comença la remuntada personal de la Natàlia de mà de l’adroguer fins a cloure l’obra amb una altra festa, la del casament de la filla.

El segon acte, el de la guerra, és magistral. Que un muntatge teatral et faci posar un nus a la gola ja és difícil, però que ho aconsegueixin amb un clàssic el qual hem llegit i vist la pel·lícula repetides vegades sembla miraculós. Però no és un miracle. L’artifex principal d’quest èxit és l’actriu protagonista, la Sílvia Bel, en el paper de la Natàlia-Colometa. La Bel esborra el record de la Sílvia Munt fent de Colometa a la pel·lícula. La Sílvia Bel ha aconseguit el que semblava impossible: trencar l’arque p de Colometa que va instituir, també magistralment, la Sílvia Munt a la pel·lícula de 1982. Ara la Sílvia Munt ha quedat alliberada del pes del personatge de la Colometa i ha tingut una molt digna successora en la Sílvia Bel. Adéu Sílvia, hola Sílvia. La nova Colometa ja no és una noia una mica aturada, ni va d’esma per la vida, la nova Colometa és més Natàlia que no pas l’altra, no renuncia tan fàcilment a la seva iden tat, és molt més forta i més estoica. La nova Colometa lluita encara que fracassi, mentre que l’an ga només passava. La Colometa és una metàfora del país?

La resta d’actrius també fan un treball excel·lent: l’Anna Sahun en el paper de Julieta, l’Imma Colomer, la Paula Blanco i la Mercè Lleixà en el paper de Senyora Enriqueta. Dels actors en destaca el sempre solvent Carles Martínez, i el David Bagés i el Marc Martínez estan prou bé, tot i que sembla que a aquest darrer des del llunyà Matraca no l’hagin encasellat en paper de pinxo barat.

L’obra acaba amb un happy end exagerat, segurament per contrastar amb el segon acte i que és trencat amb el crit final de la Colometa que deixa el cos de la Natàlia.