El ”Grand Canyon” del Siurana

Comparar la vall del riu Siurana amb el Grand Canyon és exagerat, però és cert que a les Muntanyes de Prades i voltants no hi ha cap congost de les dimensions de la Vall del riu Siurana. El que popularment es coneix com el Grand Canyon va des de la Febró més o menys fins al Molí de l’Esquirola, als peus de Siurana al nord i de Gallicant al sud, on el congost s’eixampla fins a convertir-se en una vall que va a parar al pantà de Siurana.

.

Si arribem a la Febró en cotxe el podem deixar a l’entrada del poble i l’hem de creuar a peu per anar a parar a un tancat de bes ar. Si agaféssim el camí de la dreta aniríem a parar a Prades, però agafem el de l’esquerra i deixem a la dreta els corralons i a l’esquerra munts de runa, gàbies oxidades, maquinària feta malbé i el gran clàssic del camp català: furgonetes abandonades al mig d’un tros. Quina llàstima!

En poc agafem un PR, marques grogues i blanques i l’anem resseguint, no té pèrdua tot i que el camí està malament. Per algun mo u aquesta ruta és molt poc coneguda i per això el camí està molt brut de vegetació, a banda, també els aiguats de l’any 94 van destruir el que era un paradís d’aigua i vegetació, ara és un caos de roques, sorrals, troncs podrits... però la bellesa, ara feréstega, del congost es manté.

Poc a poc les parets es fan més altes i es van tancant al nostre voltant. Planegem pel costat del riu i en poc arribem a una de les cingleres més impressionants, la Desenrocada dels Castellans, expliquen que durant una guerra des d’aquest penya-segat uns castellans van obligar a saltar a uns del país, o al revés, si en sabeu més detalls no dubteu a explicar-los. Al desenrocat hi tornarem a passar.

Anem seguint per dins el congost i arriba a un punt que la vall s’eixampla, si seguim recte arribarem al Molí de l’Esquirola i més endavant el Mas de Candi als graus que ens farien pujar a mà esquerra a Gallicant i a mà dreta a Siurana, però enlloc d’això passem el riu i a mà esquerra trobem un nou camí, marcat de groc i blau que ens portarà a la Mussara pels Gorgs per l’altra banda de l’engorjat, i enlloc de fer-ho pel fons anirem remuntant cinglera amunt.

Per aquest camí pugem suaument i arribem altre cop a la Desenrocada dels Castellans, però trenquem a la dreta pel barranc dels Gorgs. Poc després ens trobarem el magnífic salt d’aigua de la Gorguina, més endavant si deixem el camí marcat a mà dreta on hi ha uns pins joves trobarem el toll que els de Prades anomenen el Gorg. Aquest toll abans dels aiguats del 94 es veu que tenia uns quants metres de fondària però ara només ens podria servir per a remullar-nos fins a la cintura.

Retornem al camí marcat i una estona amunt més trobem el Gorg, sorprenentment sec perquè els altres tolls tenien aigua, poca però en teníen. Pel costat de la caseta hidrolèctrica si agaféssim el camí de la dreta aniríem a parar a Gal-licant i amunt pugem cap a la Mussara pel costat del Mas dels Frares. En un no res trobem una pista que fa una lleu pujada i de seguida som a la carretera que passa per l’esquerra del Mas dels Frares, i llavors comença l’única pujada forta de l’excursió, pugem a la punta (985) i d’aquí pels plans de la Pona fibns al Pla de l’Augustenc, llavors trenquem a mà esquerra per passar pel costat dels avencs de la Febró i baixar fort pel grau dels avencs fins al poble. En total unes cinc horetes.

Pels amants de l’esoterisme us diré que a part dels Avencs de la Febró coneguts per tothom, pels plans de la Pona hi ha els remots avencs del Blai que diuen que guarden un vòrtex, una porta a una altra dimensió, si us ho preneu de broma o seriosament ja és la vostra elecció.