Justícia

No hi ha res més irreal que el concepte de justícia. La natura és injusta, segons els nostres paràmetres. Quan un gat caça no es pregunta si és just o no el desti que li espera a la víctima.

Quan Pol Pot eliminava a una tercera part del seu país pensava que era just el que feia, quan els capellans de la inquisició rostien als heretges també pensaven que era just el que feien, quan Hitler buscava espai vital pels alemanys també devia creure en el seu fur intern que feia allò just. Si tothom té la seva justicia particular, és que aquesta no existeix, o en tot cas existeix com un concepte inventat per naltros, com l’Atlàntida. Un conjunt de normes que es dicta una societat per a funcionar, i res més. L’ideal de justícia és això, un ideal, desenganyem-nos. Si existis algun tipus de justícia, divina, natural o del que vulgueu, no desapareixerien prematurament persones vàlides i necessàries i en canvi els criminals no moririen de vells al llit. I quan algú us parli de treballar o lluitar per aconseguir la justiia no està sinó dient que treballa o lluita per allò que li interessa. Ras i curt.

També és Catalunya

El cartellet de la imatge ens mostra una cara ben real de Catalunya. Aquella que en part viu de ”duias” i ”tibutivas” de la ”Lalalalidas de Cataluña” i que fisicament és molt propera tot i que no la vulguem veure. Totes les societats tenen marginació, però segurament que n’hi ha que se n’han sortit millor per a reduir-la i treure la gent d’aquest forat negre, tot i que no és ni fàcil ni els resultats es veuen a curt o mig termini. S’admeten solucions, perquè jo només tinc les preguntes.

Badalona 2007

Restar

I s’esdevé que ha passat un dia que has deixat de sumar i has començat a restar i tu ni te n’has adonat. I comencen els números vermells, i no són de diners.

Mussara en boira

Dissabte havia estat un dia magnífic, prevèiem un diumenge igual i ens vam proposar anar al Montsant, però quan vam arribar al coll d’Alforja vam girar cua. Diuen que ”quan el Montsant duu capell no te’n fiïs d’ell”, i més que capell portava un passamuntanyes. Ens vam dirigir a Vilaplana, faríem un tomb per la Mussara encara que hi hagués boira.

I no una boira normal, sinó una boira pixanera que ens va deixar amarats de cap a peus. Caminar en boira és molt desaconsellable, però no havíem anat a dormir d’hora i ens havíem aixecat d’hora per entornar-nos-en, o sigui que fer un camí conegut pot ser una bona idea en aquests casos.

Aquesta vegada no guiava jo sinó que em guiaven, al final del carrer Major de Vilaplana trenquem a mà dreta, al dipòsit una altra vegada a mà dreta i després a mà esquerra, agafem una pista que travessa la carretera de Prades i que per Mascabrers ens porta fins a tocar de l’ermita de Mas d’Anguera, xalets horribles, llenques amb avellaners deixats i dotzenes de pins tombats pel vent. Quan arribem a Mas d’Anguera enlloc de seguir el Gr, l’anomenat camí

Vell de Prades o dels Altars de Prades, seguim un camí que no està marcat que puja molt més suau i que ens porta a la font del Llop. Parem a agafar aigua. Seguim amunt fins a la font del Roure, hem guanyat el cingle molt més fàcilment que pel camí vell. A mà esquerra entrem dins el bosc, ara és un corriol que passa entre cingle roig i sobre els nostres caps les verticals parets del cingle blanc, si no m’equivoco aquesta part de cinglera se li diu de la Cova Llonga. 

Amb la boira no veiem gaire més, poc a poc l’aigua es fa camí entre impermeables, gore-tex i d’altres complicacions que li posem. A mà dreta vies d’escalada, i alguns graus per a pujar la paret, passem pel grau del Trencanous, la roca anomenada la Gitana, lo cap de Frare... No hi ha cap indicador i no els sé pas identificar, per mi aquesta part de serra és nova del tot i la boira em complica fer-me una idea d’on sóc exactament. Sort que el camí és força clar. Parets a mà dreta, cingles i altars a mà esquerra, passem per sobre o per sota de pins caiguts i saltem per pedres relliscoses. Una bona estona més tard ja sentim els salts d’aigua de les Tosques, ja falta poc. Hi arribem i trenquem a mà esquerra, camí empedrat cap a Vilaplana. 

Se senten els gossos dels caçadors que borden, però cap tret, els senglars han estat

més vius i els caçadors tornaran de buit a casa. Arribem al cotxe mullats i enfangats de cap a peus. Caldrà tornar-hi amb bon temps.

Aiguafang i El pa dels anys joves

Després del Dia de l’ós necessitava una altra dosi de Joan Lluís-Lluís i precisament havia sortit feia relativament poc Aiguafang. Lluís-Lluís és un escriptor amb vocació d’escenògraf, els escenaris que crea són els protagonistes de la història. Si El dia de l’ós l’escenari era un intemporal Prats de Molló sota l’ocupació francesa, a Aiguafang Barcelona està coberta per una pluja de fang i els que la poblen desvariegen per la persistència d’aquest fenòmen meteorològic.

Una mena de Bladerunner sense èpica.

Tot i això Aiguafang no és una obra rodona com l’anterior. Al Dia de l’ós el lector s’arrapava a la història com una bicicleta que és llançada pendent avall, mentre que a Aiguafang el triangle marginal de personatges costa i la història llença massa interrogants a l’aire que en cap moment no recull. En aquest cas cal pedalejar per seguir la història.

Lluís-Lluís continua tenint un domini del llenguatge magistral, sí, però és curiós com dos llibres escrits gairebé amb lamateixa tècnica una és gairebé genial i l’altre no passa de ser un bon llibre. Segurament que si no hagués encadenat les dues lectures ara lloaria Aiguafang, però va com va.

També he hagut de pedalejar amb El pa dels anys joves, d’Heinrich Böll (Nobel el 72), he trobat molt bo el llenguatge, suposo que n’he de donar gràcies a la traductora de l’alemany Carme Serrallonga. El pa dels anys joves em sembla la versió alemanya de L’estranger de Camús, un noi alemany de postguerra treballa a destall, com tothom en aquell espai-temps, per a véncer definitivament la gana, són una generació sense passat ni futur, el passat és vergonyós i no creuen en promeses pel futur, l’únic que compta és el present i aconseguir pa, i si pot ser cafè i cigarrets, pel que queda de dia, i així anar passant. Una visió del món que s’ha imposat a Europa i que potser l’ha refeta de les dues guerres mundials. 

Sigui com sigui Fendrich, un obrer catòlic de l’Alemanya Occidental un dia la visió d’una noia trasbalsa la seva vida i d’això va la novel·la, però al revés de L’estranger, n’estic segur que l’endemà de la conclusió de la novel·la, Fendrich tornarà a la feina i continuarà igual fins al dia de la seva jubilació i recordarà sempre aquell dia de revolta. Una idea potser encara més desassossegant que l’existencialisme de Camus

”Sóc protestant, no llegeixo la Bíblia com a protesta”

Diumenge passat vaig tenir el gust de tornar a veure El Projecte Alfa o estampes africanes amb Lenin de fons de la companyia Iguana e hijos al Teatre del Raval a Barcelona. Per fi humor políticament incorrecte, canalla i en català. Per a poder enriurese’n del mort i de qui el vetlla. Ànimes de càntir absteniu-vos-en.

L’obra té una mica de germans Marx, d’Els Joves, de Tintin, d’Aterriza como puedas i molta mala llet pròpia. De dijous a diumenge les darreres oportunitats de veure-ho, de moment. Perquè treballant-hi a l’obra actors i actrius vinculats a Reus (Ester Cort) i Mont-Roig (Santi Monreal) seria un detall que es programés per aquí, no?

Jo sóc la meva dona

Joel Joan es va reconciliar ahir amb el públic reusenc. Després de la desapareguda Ets aquí? i la decebedora Intimitat, el públic va ovacionar Joan pel seu monòleg a Jo sóc la meva dona. Joel Joan va estar una hora i vint ell sol davant de l’escenari mantenint l’atenció de l’espectador, tot i que potser no era el millor text per a fer-ho.

Joel Joan aconsegueixarribar al fregolisme sense caure en absolut en la caricatura, sinó que defineix els diferents personatges amb sobrietat.

Per fi s’ha desempallegat de l’etiqueta d’actor guapo català i va demostrar que senzillament és un dels millors actors per mèrits propis. Un molt bon muntatge que, tot i no ser sublim, bé mereix amb escreix els diners que hem pagat per l’entrada.