10 anys de barraques

Enguany les barraques de Reus fan deu anys d’existència. Però en fa més de deu que a l’entorn del casal Despertaferro va començar la gestació d’aquesta idea. En aquella època la festa major era més aviat una cosa privada, cadascú es feia les seves revetlles al maset o al terrat de casa, i la nit de Reus continuava tan morta com la resta de l’any. De seguida es va trobar la complicitat d’altres entitats, però no pas la del regidor de Cultura de torn, que va entomar l’assumpte amb recels i a vegades oberta bel·ligerància. Va caldre picar pedra per poder-ne fer la primera edició; aquesta feinada va ser un presagi d’una història de barraques que no ha estat pas bufar i fer ampolles: múltiples canvis d’espai, anys en blanc per manca d’entesa amb l’Ajuntament; però veient tota la gentada, ben diversa entre si, que cada nit de barraques s’aplega a celebrar la festa de la seva ciutat, el balanç surt molt positiu. Barraques de Reus és una festa del seu temps, són cinc nits de festa i de música actual, i alhora d’actes complementaris propis de la nostra cultura; el que és popular i el que és tradicional es saben donar la mà a les barraques. Una festa que en deu anys no té cap taca negra remarcable, i és que s’ha demostrat que l’associacionisme i el fet de no tenir afany de lucre no estan renyits amb la professionalitat i amb fer les paus en l’àmbit econòmic. Jipiades, les mínimes, o sigui, no deixar res a l’atzar i tenir-ho tot sempre ben lligat.

Barraques és una festa per a tota la ciutat, hi ha barraques de tota mena que apleguen gent de totes les edats, que poden gaudir de les nits de festa en total harmonia. Però tot i així, barraques de Reus és una festa que hem fet predominantment la primera generació dels que, per sort, ja no hem viscut el franquisme, apuntem-nos el trumfo, què carai! 

Per molts anys de barraques i visca la festa major de Reus!

RIP Moixiganga de Reus vs. Còrpus de València

Enguany a la Festa major hi ha moltes novetats: Dames i Vells, trabucaires, brumerot... Però no hi haurà la Moixiganga, la colla senzillament ha fet figa. Aquells que tenen por de cansar-se veient la professó haurien de tenir clar que hi haurà el mateix nombre d’elements, 21 si no m’erro, només els trabucaires hi aniran de nou. 

Vés a saber si l’any que ve la Moixiganga ressuscita, tenint la temàtia que té no seria estrany un miracle al tercer dia. En tot cas potser s’haurà de començar a pensar en llogar cadires com fan a la professó de Setmana Santa, què? que no? 

Ara bé 21 elements del seguici són minúcies si ho comparem amb els 66 quetinc comptats que van a la professó del Còrpus de València. La majoria d’aquests 66 són figures bíbliques, per cert elements que també sortien a les festivitats reusenques dedicades a la Misericòrdia. Això no vol dir que haguem de sentir-nos obligats a recuperar-ho, que consti, ara bé si algun col·lectiu pietós ho veu necessari, doncs ho trobaré perfecte, hi ha massa tendència a censurar a aquell qui fa res, donat que qui mai res no fa, mai s’equivoca.

Reus viu el vi

Fets que no vénen al cas m’han impedit assistir a un tast de vins que es feia aquest vespre a al Sala Fortuny del Centre de Lectura, i mira que en tenia ganes. Una perquè m’agrada el vi i dos perquè Reus ha decidit recuperar la capitalitat que s’escapa dels termes que componen el Baix Camp. Reus era i és una capital econòmica que compren Priorat, Ribera d’Ebre, Terra Alta... I el vi era el més clar exemple d’aquesta capitalitat. 

No és casualitat que la Cambra de Reus comprengui les comarques del Baix Camp, la Conca de Barberà, El Priorat, La Ribera d’Ebre i La Terra Alta. comarques vi􀢢vinícoles de les quals Reus en va exercir de centre econòmic i financer. Per exemple l’any 1803 només del port de Salou van sor􀢢r 94.421 càrregues d’aiguardent, per cada càrrega d’aiguardent calia destil·lar-ne quatre de vi. Una càrrega de vi era una mesura que equivalia a 121,4 litres. Comptant molt per sobre, em surten 45 milions de litres de vi, si algú pot millorar el càlcul li agrairia. Doncs comptant a ull que una hectàrea té aproximadament 40 fileres de ceps, que cada filera pot tenir 50 ceps, que d’un cep en podem treure, si fa no fa 5 kg de raïm, i que d’1,3 kg. de raïm es pot extreure 1 litre de vi, tenim que el 1803 possiblement es van necessitar pel cap baix 58,34 km2 de vinya, una extensió superior a l’actual terme de Reus. O sigui que ni plantant fileres de ceps a la plaça Mercadal aconseguiríem aquella producció. Per què en deien Aiguardent de Reus doncs? Doncs perquè l’empenta sortia de Reus encara que el producte vingués de les poblacions de la seva influència. I aquesta empenta és, per exemple, Reus viu el vi.

Cooperació europea

Quan falten pocs dies per a les eleccions al Parlament Europeu, els candidats han parlat de moltes coses, però ben poc d’Europa en si. Ens animen a anar a votar un organisme que ni s’han molestat a explicar-nos; costa massa, és més pràctic plantejar els comicis com unes primàries d’eleccions nacionals o estatals. El cas extrem és Itàlia, on les eleccions es presenten com un referèndum sobre els assumptes maritals del president de la república. L’Europa dels estats és vista pels mateixos estats més com a una eina per al benefici pels propis afers que no pas com a una oportunitat per trobar el benestar global. Un exemple d’això n’és la cooperació exterior europea, i no parlem de la xocolata del lloro ja que la UE és el major donant del món. Durant anys els assumptes de cooperació europea anaven molt lligats amb les excolònies i la cooperació s’entenia com a eina supletòria a la política comercial de cada estat. A partir del Tractat de Maastricht es va intentar assumir una postura més global de cara endins i enfora, però les coses es van torçar a partir de l’atemptat de l’11 de setembre de 2001. 

La idea que la desesperació que provoca la pobresa sumada al fonamentalisme religiós porta al terrorisme global, va fer modificar les polítiques de cooperació al desenvolupament, lligant-les més a una estratègia de seguretat que no pas a una concepció humanitària. Com a exemple tenim que la UE és un dels majors donants per a Palestina. Potser és que ens fem perdonar la manca d’una veu pròpia a base de milions d’euros. Tot això té la seva importància perquè es paga amb diners que tributen els ciutadans, però no ho trobem mai en boca dels nostres candidats; segurament ho desconeixen, o pitjor, no els importa. Creure’s allò a què un aspira és essencial per tenir èxit, i més si el que es pretén és representar la legitimitat democràtica.