Quan falten pocs dies per a les eleccions al Parlament Europeu, els candidats han parlat de moltes coses, però ben poc d’Europa en si. Ens animen a anar a votar un organisme que ni s’han molestat a explicar-nos; costa massa, és més pràctic plantejar els comicis com unes primàries d’eleccions nacionals o estatals. El cas extrem és Itàlia, on les eleccions es presenten com un referèndum sobre els assumptes maritals del president de la república. L’Europa dels estats és vista pels mateixos estats més com a una eina per al benefici pels propis afers que no pas com a una oportunitat per trobar el benestar global. Un exemple d’això n’és la cooperació exterior europea, i no parlem de la xocolata del lloro ja que la UE és el major donant del món. Durant anys els assumptes de cooperació europea anaven molt lligats amb les excolònies i la cooperació s’entenia com a eina supletòria a la política comercial de cada estat. A partir del Tractat de Maastricht es va intentar assumir una postura més global de cara endins i enfora, però les coses es van torçar a partir de l’atemptat de l’11 de setembre de 2001.
La idea que la desesperació que provoca la pobresa sumada al fonamentalisme religiós porta al terrorisme global, va fer modificar les polítiques de cooperació al desenvolupament, lligant-les més a una estratègia de seguretat que no pas a una concepció humanitària. Com a exemple tenim que la UE és un dels majors donants per a Palestina. Potser és que ens fem perdonar la manca d’una veu pròpia a base de milions d’euros. Tot això té la seva importància perquè es paga amb diners que tributen els ciutadans, però no ho trobem mai en boca dels nostres candidats; segurament ho desconeixen, o pitjor, no els importa. Creure’s allò a què un aspira és essencial per tenir èxit, i més si el que es pretén és representar la legitimitat democràtica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada