Prometeu

La primera va anar a fer unes pràctiques d'enginyeria als Estats Units i ja s'hi va quedar, tot i que darrerament ha arrencat de l'agenda el full on posava “tornar”. La segona treballava en un despatx d'arquitectes de Barcelona que va plegar, i fa un mes que s'ha instal·lat a l'Índia. La tercera, que treballava de química en el món del vi, fa poc que ha aterrat a Xile mirant de trobar alguna cosa més. El quart fa temps que valora ofertes de feina per a enginyers a Alemanya, però tenir un xiquet de pocs mesos el frena de fer el pas. Potser ell, o algú altre, en breu m'explicarà que fot el camp i que engega a tomar vent la seva vida d'aquí. Veuen com les seves prometedores carreres basades en estudi i treball s'han ensulsit en la caiguda del segon gegant espanyol de peus de fang: una economia basada en el totxo i les privatitzacions que ara és una presa encadenada i exposada a les urpes dels rapinyaires dels mercats internacionals. Els becs d'aquests estripen la carn, que és la de la classe mitjana, la que paga, treballa com pot i cada dia és més pobre. I els polítics, com que no poden ni gosen espantar aquestes bèsties, es dediquen a distreure el personal: treuen i posen banderes a comissaries, o carreguen el mort al veí, ja sigui un immigrant fosc de pell o un català, en la versió ponentina. Tot i així, el mite diu que a Prometeu cada dia li tornava a sortir el fetge que li havien devorat, fins al dia que es va alliberar.