Hedda Gabler al pueblucho

Produir cavalls guanyadors és aposta segura. La Hedda Gabler de David Selvas ho és i de llarg. El Bartrina era ple de forasters. Una senyora que tenia al costat, més aviat una dona que havia abusat del gin, mentre no començava l’obra no va parar de renegar de la nostra suposada hipocresia pel fet que quan entrem al teatre saludem els coneguts. Al primer minut de l’obra, com desgraciadament passa sempre, va sonar un mòbil i el pare de família que tenia a la fila de darrere va engegar en veu alta: “pueblucho!”. I què? Doncs que aquestes persones que ens estimen tan poc s’han hagut de menjar les seves manies, venir fins a Reus, pagar aparcament, entrades (i copes en cas de la senyora) pel fet que es programava una obra excel·lent. Que duri pel bé de la nostra cultura i els nostres depauperats calaixos.

Hedda Gabler torna de la lluna de mel amb el seu prometedor i tediós marit, i s’adona que s’ha tirat de cap dins una vida de formalitat ensopida que no vol viure. Enlloc de redreçar-ho decideix inconscientment fer als que l’envolten igual de desgraciats que ho és ella i rebentar-ho tot.

Aquesta Hedda Gabler fa una mica de por: que un text del XIX sigui tan vigent al XXI potser vol dir que no hem avançat gens. Els clàssics són vigents per sempre, però la manca absoluta d’escrúpols dels personatges d’Hedda Gabler s’adiu massa amb el nostre context. Bona feina de David Selvas que ja havia mostrat com en sap d’adaptar i actualitzar clàssics fa un parell d’anys amb La gavina, una coproducció també del CAER. Per a fer-ho té bones eines: Laia Marull broda una de les millors sobreactuacions de la història. Al seu voltant orbiten un bon càsting d’actors, una escenografia cara però aprofitada i una música i projeccions que funcionen. Selvas sap treure tota la fel continguda, les rèpliques coentes i les intencions enverinades que amaga el text d’Henrik Ibsen. Si el teatre ha d’emocionar, aquesta Hedda Gabler ho aconsegueix: angoixa, desencant i cinisme són abocats al pati de butaques d’una manera exquisida.

Publuicat a la NW a l'abril de 2012

Una estranya parella al Caer

L’espectador passiu assisteix a una comèdia des de casa. No la interpreten actors sinó polítics, tècnics municipals i directors. A l’espectador li sembla que ha estat Beckett que ha escrit aquesta comèdia perquè no plega ni la meitat del que passa. Hi ha tot un seguit de moviments, maniobres i converses que passen entre cametes, lluny dels ulls del públic i que dirigeixen l’acció. La comèdia fa mesos que dura, hi ha hagut un ball de cadires al voltant dels setials del CAER i un altre ball que encara dura al Festival Trapezi. Finalment sembla que la música ha parat i Ferran Madico ha tornat a seure a la cadira. Un cop d’efecte dramatúrgic sorprenent, ja que quan va plegar la primera vegada, ara fa tres anys, no es van acabar les existències ni de clínex ni d’ampolles de cava. Però aquesta vegada l’espigat Lluís Graells se li ha assegut a la falda, al Madico, i això és una molt bona notícia. Graells com a director del COS ha aconseguit fer sobreviure i popularitzar un festival que de bones a primeres —i ja fa catorze anys— ningú no en donava ni un duro i que havia de viure a l’ombra del golós i encara desert Trapezi. El COS ha estat l’exemple virtuós de com fer les coses bé en cultura i en teatre, al COS hi ha hagut un equilibri entre companyies estrangeres, catalanes i moltes de reusenques. Al COS s’hi ha pogut veure des dels espectacles més experimentals fins als muntatges més populars i que enganxen més públic.

No sabem com anirà aquesta parella, Madico sempre ha tocat teatre de text i Graells prové del gestual. Sigui com sigui, ja tenim la programació teatral d’hivern damunt de la taula i no sembla que hi hagi hagut grans daltabaixos, al contrari, fa força goig. L’espectador tampoc sap si és encara collita de l’anterior equip, o és que en teatre tampoc es poden fer grans trencadisses.

Esperem pel bé de tots, dels creadors, espectadors i contribuents, que la cohabitació funcioni, que el model del COS sigui l’exemple a seguir pel sempre dubitatiu CAER i que aquesta comèdia no acabi com la de Falset.  

Publicat a la NW de gener de 2012

Koltès, si un gos es troba un gat

A Madrid aquests dies fan un cicle sobre Bernard Marie Koltès, possiblement el dramaturg contemporani més representat arreu del món. No hi podré anar però ha estat l’excusa per a repescar coses seves.

Fa anys vaig trobar un text que em sembla clau per a entendre la seva obra, no sé si ha estat mai publicat en català. Va aparèixer inicialment en el programa de mà de la primera posada en escena de Patrice Chéreau d’En la solitud dels camps de cotó, com a indicació, per a entendre l’obra i per a ser un “trampolí de lectura”. Però no només això, sinó que aquest breu text és una instantània de la universal incapacitat d’entesa entre persones.

Aquesta és la traducció que en vaig fer:

Si un gos es troba un gat –per casualitat, o simplement per probabilitat, perquè hi ha tants gats i tants gossos sobre un mateix territori que ells no poden, a la fi, deixar de creuar-se- si dos homes, dues espècies contràries, sense història comuna, sense un llenguatge familiar, per fatalitat es troben cara a cara –no en el brogit, ni en plena llum, car el brogit i la llum dissimulen les cares i les natures, però si es troben en un terreny neutre i desert, pla, silenciós, on es veuen de lluny, on es senten caminar, un lloc que prohibeix la indiferència, o el deturament, o la fugida- llavors s’aturen un cara a l’altre, i no existeix res més entre ells que hostilitat, que no és un sentiment, és un acte, un acte d’enemics, un acte de guerra sense motiu.
Els vertaders enemics ho són de natura, i ells es reconeixen com les bèsties es reconeixen per l’olor. No hi ha cap raó perquè el gat ericí el pèl i bufi davant d’un gos desconegut, tampoc n’hi ha perquè el gos ensenyi les dents i grunyi. Si fos l’odi, caldria que hi hagués hagut alguna cosa abans: la traïció d’un, la perfídia de l’altre, un joc brut per alguna part; però entre gossos i gats no hi ha cap passat comú, cap joc brut, cap record, res més que el desert i el fred. Es pot ser irreconciliable sense que hi hagi hagut soroll, es pot assassinar sense raó, l’hostilitat és irracional.
El primer acte d’hostilitat, abans dels cops, és la diplomàcia, que és el comerç del temps. Juga l’amor en absència d’amor, el desig per repulsió. Però és com un bosc en flames travessat per un riu: l’aigua i el foc es llepen, però l’aigua és condemnada a negar el foc, i el foc forçat a volatilitzar l’aigua. L’intercanvi de mots no serveix més que per a guanyar temps abans de l’intercanvi de cops, perquè a ningú no li agrada rebre cops i a tothom li agrada guanyar temps.
Si fem cas a la raó, les espècies no haurien de trobar-se mai cara a cara en la solitud. Però el nostre territori és massa petit, els homes massa nombrosos, les incompatibilitats massa freqüents, les hores i els llocs obscurs i deserts massa innombrables perquè hi hagi, encara, lloc per a la raó.

Carnivale

Només dues temporades. La cadena HBO va decidir que era massa cara pels resultats que donava. Carnivale no va passar de sèrie de culte a fenomen extraordinari com The wire. Tot i així és una molt bona sèrie. Carnivale és un circ de rareres que intenta sobreviure entremig de la pols i la misèria de la Gran Depressió. Carnivale és l’eterna i suada lluita entre el Bé i el Mal, tot i que, oh gran gir dels guionistes! El Bé i el Mal no són qui semblen ser. Però sobretot veiem el dia a dia de la Gran Depressió, i si ho comparem amb la crisi actual hi ha tants punts en comú que fa por: el descens als inferns de la marginalitat de la classe mitjana, la demagògia com a panacea, la pèrdua progressiva d’escrúpols i sobretot, molta gent agafant-se a claus roents per no caure.

Carnivale potser no té un o dos grans actor que per ells sols facin pagar la pena la sèrie com passa d’altres grans sèries com els Soprano, Six feet under o Boardwalk empire. Tot i això la sèrie la componen un gran càsting d’actors de repartiment, i sobretot, retrobem a Michael J Anderson, el nan ballarí de Twin peaks, que encarna al director d’aquest circ de rareres que és Carnivale. De fet, Carnivale i Twin peaks no només toquen per aquest inquietant actor, sinó també per la naturalitat amb la qual els fenòmens paranormals s’introdueixen a la trama, i també, per la qualitat dels primers capítols d’ambdues sèries.

Ningú no comprèn ningú

“Ningú no comprèn ningú / però nosaltres som nosaltres”, cantava la Trinca als seus començaments. En aquests –com aquells– temps d'incertesa cantar en grup és un bon remei als mals: és barat, no contamina, alegra l'existència, i de moment no està en el punt de mira dels governs de Madrid i Berlín. Deu ser per aquest motiu que la glosa reneix de les cendres. Des dels darrers reductes de les Balears i de l'Ebre, la jota cantada, la corranda, el garrotín i companyia s'han estès a poc a poc, però no en silenci, per tota la llarga geografia del país. Ara el 26, el 27 i el 28 de gener arriba a un dels darrers territoris que quedaven pendents de cantar. Aquests dies a Reus es farà la primera mostra taller de cant improvisat dels Països Catalans, i es parlarà i sobretot es practicarà la cançó improvisada. Aquesta trobada possiblement no passarà a la història pels refilets de cap soprano ni cap tenor, sinó que s'aplaudirà l'enginy dels atrevits que versin amb punxa, malgrat que se'ls escapi algun gall. El cant improvisat és més vigent que mai com a comunicació entre persones. El trio de Canet ja sabia allò que encara és bo: “Sentir el sol damunt la cara / i estimar-se de debò / i trobar-se viu encara / i cantar sense cap por.”

A Reus... algú ho havia de dir

Perdoneu que sigui tan prosaic, algú ho havia de dir: a Reus les voreres estan plenes de tifes de gos. Plenes, curulles, farcides, atapeïdes i tots els sinònims que vulgueu. Als barris, als afores, als carrers més cèntrics i comercials, a la mínima que et despistes ja hi has posat el peu al damunt. Cada vegada que has de sotmetre't a la tortura de netejar la merda que ha quedat emplastrada al dibuix de la sola de la sabata t'adones que només una pàtina de maquillatge ens separa del tercermundisme. A la plaça Mercadal ja poden fer cada dia a les set del vespre espectacles de llums i música, a l'estil del Times Square novaiorquès dels anys vuitanta, que si la ciutat està sembrada de cagarades de gos la imatge de tot plegat és ben galdosa. I algú dirà: “Jo tinc gos i sempre en recullo les caques.” D'acord, però mai haureu vist a ningú queixar-se que els que tenim periquitos llencem les seves deposicions al carrer, o que els que tenim gats els portem a orinar als sorrals dels parcs infantils. La responsabilitat de tot plegat no és només d'aquest consistori, ni de tots els anteriors. Malgrat anys i panys de pedagogia, de sancions i de neteja, els ciutadans propietaris de gossos continuen deixant els excrements de gos de manera sistemàtica a la via pública. Doncs potser algú s'hauria de començar a plantejar si els gossos i les ciutats plenes d'irresponsables són compatibles.