L'espiadimonis

Es pot fer teatre arriscat i bo. Es pot ser contemporani i intel·ligible. Es pot ser de Reus i de primera divisió, encara que a algú li pugui semblar el contrari, tu ja m’entens. Ramon Gomis va estrenar al Bartrina el seu Espiadimonis a mitjans de febrer, abans d’assaltar el Teatre Lliure a finals de mes. Gràcies a una atenta alineació del director Iban Beltran, el text de Gomis agafa la perspectiva correcta per tenir la profunditat que li pertoca. No era fàcil. Gomis juga amb unes peces tan subtils, tan minimals, que podien fàcilment passar inadvertides. Per fer-ho difícil, Beltran arrenca el públic de la platea i el situa a banda i banda d’escena, i no esdevé una acrobàcia de direcció, sinó que és la manera de fer que l’espectador entri en l’arquitectura humana que disposa Gomis. L’espiadimonis és un text dur perquè és detalladament real. Potser l’única metàfora de l’obra és l’espìadimonis: les nostres vides són com el seu vol caòtic, curt i difícil d’entendre.

Darrere d’un doble triangle amorós s’hi amaga la realitat de la nostra època en la que hem barrejat al mateix pot: amor, sexe, poder, feina i instint de supervivència. Però l’obra no és moralitzant ni carca: el perplex professor Jové, que interpreta Joan Anguera, tot i ser d’una generació anterior i tenir un èxit professional envejable no és de bon tros menys infeliç que els altres personatges. De fet la vampirització que exerceix sobre la seva nova becària Ela, una notable Alba Pujol, sembla que se li gira en contra i que ell passa a ser la víctima d’aquesta brillant, innocent i despietada damisel·la. Tanca aquest primer triangle la secretària del doctor, una Muntsa Alcañiz que sembla que hagi fet un pacte amb el diable del teatre ja que està esplèndida com mai. Aquestes dues dones conformen el segon triangle amb Verònika, que sembla jugar al millor postor sentimental. Quatre individualismes en discòrdia: parella, família, comunitat, poble, societat i també felicitat són termes aliens a aquests congèneres contemporanis.

Com d’altres peces de Gomis el fosc ens deixa a mitges i l’obra queda amb el final obert. La vida, caòtica i desordenada, també ho té això: no s’acaba quan toca.

Publicat a la NW el març de 2012